Visita a les Salines de Vilanova de la Sal

Isabel Benet

El passat dissabte 27 de maig, en plena jornada de reflexió per les eleccions municipals, vam anar uns quants membres del GMC a fer una visita a les Salines de Vilanova de la Sal, situades a pocs quilòmetres al nord d’aquest petit poble de la Noguera. A la porta de les instal·lacions ens espera en Miquel Marcelino, membre de l’Associació Catalana de Lleure Formatiu (ASCALFÒ), un grup de voluntaris de diversos camps que un bon dia de l’any 2004 es van proposar recuperar les antigues Salines de Privà per donar a conèixer aquest patrimoni històric que s’estava perdent a marxes forçades. Malgrat que l’any 2009 les salines van ser declarades Bé Cultural d’Interès Local, aquesta instal·lació encara no ha rebut cap mena de subvenció.

En Miquel, qui ens fa de guia d’aquest espai tan singular, inicia l’explicació amb un repàs històric sobre l’explotació de les aigües salades que s’acumulaven de manera natural en aquesta petita depressió on ens trobem, des de la prehistòria fins a l’actualitat, on tots els períodes de conreu de la sal hi han deixat la seva empremta en forma de lloses de diferents materials amb que es pavimentava el fons de les basses de precipitació de la sal: argila, calcàries taulejades, i ciment. Aquestes salines van estar actives fins l’any 1978.

També ens explica tots els mètodes que s’han fet servir per extreure l’aigua del pou i de com encara es conserva una magnífica sínia de fusta que es movia gràcies a un ruc que donava voltes. Tot això, malauradament, no ho podem veure de prop perquè el temporal Glòria, del gener del 2020, es va endur part de la teulada de la barraca que cobria el pou i ara és un xic perillós acostar-s’hi.

Tanmateix, i per acabar la seva explicació, en Miquel obre l’aixeta de l’aigua salada, la qual corre per damunt un canaló de fusta, l’únic material que no es deteriora, i va a parar a una de les basses de demostració del conreu de la sal. Tots ens afanyem a tastar l’aigua, que està supersalada! En Miquel ens diu que, fins ahir, en aquesta bassa hi havia una muntanyeta de sal que s’estava assecant, però que les pluges de la nit l’han dissolt de nou…llàstima! Les salines d’interior van entrar en decadència a partir dels anys 50 amb la comercialització del gel industrial com a mètode de conservació dels aliments.

Acabades les explicacions, el company i geòleg Carles Manresa, amb l’ajut de boniques mostres de mà, ens fa cinc cèntims dels materials que formen el Triàsic (el primer període del Mesozoic o Era Secundària), així com també d’alguns minerals que podem trobar per aquests encontorns.

També, amb l’ajut de mapes i esquemes, ens explica el per què es troba sal tan lluny de la costa… I és que estem damunt l’anomenat Diapir de les Avellanes, una gran concentració d’evaporites (sals i guixos) de la fàcies Keuper (del Triàsic) formats durant l’obertura de l’oceà Atlàntic i acumulats pel moviment cap al sud dels mantells de corriment durant l’aixecament dels Pirineus. En Carles ho exemplifica dient que un diapir és com si fos un gra enorme que rebenta l’epidermis de la Terra. I també ens fa reflexionar sobre si ens trobem al Prepirineu o al Pirineu: i és que geogràficament estem al Prepirineu, però geològicament estem en ple Pirineu.

No marxem de les salines sense visitar la petita botiga on podem adquirir diverses varietats de sal elaborada aquí i també el llibre de Gerard Costa i Serret De quan la sal valia més que l’or, un repàs històric de les salines de la comarca de la Noguera.

Acabada la visita, i com encara queda temps abans del dinar de germanor, anem a la part del darrera de les salines a cercar uns bonics cristalls de dolomita de la varietat teruelita que apareixen entre uns guixos d’aspecte sacaroide.

Després del magnífic dinar al restaurant Cal Jordi de les Avellanes, anem fins a Tartareu a cercar un mineral anomenat aerinita, nom que prové del grec aeros que vol dir “blau cel” i que es troba en forma de vetes entre les ofites, que són unes roques subvolcàniques que es diuen així perquè semblen la pell d’una serp i són un testimoni directe del trencament del supercontinent Pangea.

L’aerinita és un mineral del qual no es va saber la seva estructura interna fins l’any 2004! Era considerat un fil·losilicat i es va acabar classificant com a inosilicat. Va ser molt important a l’Edat Mitjana com a substitut de Km0 del blau de les pintures murals que proporcionava el lapislàtzuli procedent de l’Àsia. També en aquestes roques es pot trobar un altre bonic mineral anomenat escolecita, nom que també prové del grec skoleos que significa “cuc”; i és que quan s’escalfa, aquest mineral es recargola.

Com ja és la darrera hora de la tarda, aquí aprofitem per fer-nos la foto de grup per a tenir un bon record d’aquesta magnífica jornada de cultura i ciència, i ens acomiadem fins la propera trobada.