Crònica de la sortida del GMC a l’Alt Berguedà

Isabel Benet

Aquest és el relat d’una jornada de geologia i natura en la que estava previst donar la volta a la Cubeta de Vallcebre, una estructura tectònica molt peculiar, relacionada amb el moviment dels mantells de corriment del Pirineu.

Tot va començar bé i, a l’hora convinguda, ja estàvem tots reunits a l’àrea de servei de Cercs, sobre el pantà de la Baells. El cel estava molt ennuvolat, però les previsions deien que només hi hauria pluges per la tarda. Així que començo la meva “perorata” tot invocant a Niels Stensen, pare de l’estratigrafia, perquè il·lumini aquest dia tan fosc amb la seva saviesa.

No porto ni quatre paraules que comença a caure una pluja fina però persistent i, el que és pitjor, la temperatura baixa uns quants graus i ens troba a tots vestits ja de rigorós estiu. Total: que la introducció geogràfica i geològica queda sobtadament interrompuda. Confiats en que sigui una cosa passatgera, i abrigats amb tot el que hem pogut arreplegar, fem cap a la primera parada del dia: el Mirador del Pedraforca, situat prop del poble de Saldes.

Quan hi arribem encara no plou però, així que tinc a tothom fent cercle al meu voltant i començo a dissertar, una cortina de pluja oculta l’emblemàtica silueta del Pedraforca i hem de tornar als cotxes cames ajudeu-me i sense fer-nos la rigorosa “fotogrup”.

Però com som tossuts de mena, quedem de trobar-nos a la segona parada del dia: l’àrea de lleure de la Pleta de la Vila, a mig aire del vessant nord de la Serra d’Ensija. Quan hi arribem, deixem els cotxes al petit aparcament i, aprofitant una treva, sortim rabent cap al Mirador de Palomera des del qual s’albiren unes vistes “catatòniques”.

Però avui, amb els vessants xops d’aigua i les muntanyes mig ennuvolades, amb prou feines distingim les lutites del Garumnià, d’un roig encès, situades als nostres peus. I, com sempre, quan obro la boca ja hem de sortir corrent cap als cotxes perquè ens torna a caure un ruixat. La veritat és que comencem a estar una mica “mosques” i Niels Stensen no ens està ajudant en res!

Decidim, però, retrobar-nos a la tercera parada: l’àrea de lleure de Tumí. Si tot hagués anat bé, aquí tocava fer el pícnic de germanor, però no són ni les 12 del migdia i, per a variar, està plovent! El preciós estany color turquesa que presideix l’àrea de lleure avui no és més que una taca grisa que rep aigua per tot arreu.

Entre riures d’incredulitat ens fem una mena de “fotogrup” i, un minut després, ja estem agafant els cotxes per anar al coll de Fumanya a veure les famoses petjades (icnites) de dinosaures i decidir què fem i on anem a dinar.

Des de l’aparcament del Centre d’Interpretació del jaciment de Fumanya provem de veure les petjades dels dinosaures sauròpodes (dits Titanosaures) que pul·lulaven per aquí ara fa uns 70 milions d’anys… però poc que es veu res! La decisió està clara: baixem a l’antiga colònia minera de Sant Corneli i, a tocar del flamant Museu de les Mines de Cercs, hi ha un petit però molt acollidor bar on ens aixopluguem com bonament podem i fem el “dinar de germanor” mentre a fora la pluja segueix caient insistentment.

En acabat, i amb l’estòmac ple, recuperem un xic l’ànim perquè sembla que els núvols es vulguin trencar… li donem una segona oportunitat a la meteorologia tot sortint de nou cap al coll de Fumanya on esperem trobar marcassites i, com un miracle, en aquell moment surt un sol que ens il·lumina els cristalls de marcassita com si fossin d’or. Ens tornem “locos” i ens dispersem per tot arreu a la recerca dels millors exemplars.

També trobem bonics exemples de la fauna invertebrada d’aigües salobres del Cretaci superior com el bivalve Curbicula laletana, el braquiòpode del gènere Almerarhynchia i un gasteròpode del gènere Nerita. Així mateix els amants de les orquídies també van poder retratar bonics exemplars del gènere Dactylorhiza.

Com a colofó, i gràcies al sol, les petjades d’uns dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra es fan visibles damunt la vertical paret de margues… les càmeres treuen fum!

Esverats com estem, i com sembla que el temps aguanta, decidim de completar el “programa de actos y festejos” fent cap a Guardiola de Berguedà on en Carles Castaneda ens durà a cercar els famosos jacintos de Compostela que apareixen entre les argiles i guixos de la fàcies Keuper de finals del Triàsic.

Tímidament demano a la concurrència de fer una darrera parada al Mirador de Deig. Tothom em mira amb un xic de desconfiança, ja que cada cop que obro la boca… patac! Però em donen una oportunitat i així, per fi, puc explicar el curiós origen de la forma de la Cubeta de Vallcebre. Com el cel es torna a tancar, abans de marxar en Carles ens obsequia a tots amb uns preciosos jacintos… per sí de cas no en poguéssim recollir!

Així fem la darrera activitat a tocar del riu Llobregat al seu pas per Guardiola de Berguedà, explorant un bonic aflorament de guixos del Keuper on apareixen, com joies, petits però preciosos cristalls de quars de molts colors que fan les delícies de petits i grans.

Aquí donem per acabada aquesta “passejada” pels paisatges i la geologia de l’Alt Berguedà, on no hem pogut veure les coses amb gaire tranquil·litat i tampoc hem recol·lectat gaires minerals, però sí molts riures i, tal vegada, algun refredat però, com va dir McArthur, tornarem! I ara marxem que és tard… i vol ploure!