Sortida a la mina “Turón”, al pic del Costabona, Espinavell, Camprodon

Sortida a la mina “Turón”, al pic del Costabona, Espinavell, Camprodon (2/7/2023)
Prudenci Gatell i Carles Castanera

 

L’estiu és el millor moment per a fer sortides a alta muntanya, tot i que la meteorologia sempre pot sorprendre’ns i fer-nos una mala passada. No va ser el cas del passat diumenge 2 de juliol. L’indret escollit, la mina “Turón”, al pic del Costabona, Espinavell, terme de Camprodon. La tria no era casual. En aquesta ocasió, es feia una sortida agermanada amb l’Association Vallespirienne de Minéralogie et de Paleontologie d’Amélie-les-Bains. Aquesta petita associació d´aficionats a la mineralogia i la paleontologia va ser creada a finals del 2009 a la població francesa dels Banys d´Arles i Palaldà (Amélie-les-Bains, en francès) al Vallespir, Catalunya Nord.

El 23 d´abril d´enguany, dia de Sant Jordi, aquesta associació va organitzar als Banys la primera taula d´intercanvi, raó per la qual el company Carles Castanera s´hi va desplaçar per a participar-hi. Va ser durant el transcurs de la mateixa que, tot conversant amb el seu president, en Jéremy Boyer, va sorgir la idea de poder organitzar una sortida conjunta de les dues associacions, donada la nostra afició comuna i la proximitat tant cultural com geogràfica (poc més de dues hores de cotxe des de Barcelona), amb la il·lusió que, si la sortida era reeixida, com així finalment ha estat, poguéssim organitzar-ne pròximament una altra, ara en territori francès.

Des de l’aparcament de la Collada Fonda, sortim en direcció a la mina “Turón”.

Com el lloc de trobada era lluny de tot arreu, es va quedar a les 10 del matí. El primer auguri no era bo: un camió de transport de ramaderia havia descarregat vedells i vaques a la carretera i part dels assistents van haver d’esperar, envoltants de boví, a que es decidissin a sortir del mig. Però això no va privar que, a l’hora prevista i repartits en cotxes, s’enfilés la pista que puja la carena del Costabona direcció Setcases, fins al canvi de vessant. Allà començà el periple. dos quilòmetres per corriol, fins arribar a la vertical de la roca del Turó. I d’allà, despenjar-se camp a través entre arbres i matolls fins la capçalera de la mina.

Anem per un corriol…
:…flanquejats per boniques flors.
Sota la Roca del Turó.
Ens despengem camp a través fins la mina.

El grup era nombrós i, malgrat hi havia gent de nivell i capacitat diversa, tothom va seguir el ritme i aviat ens vam plantar a la boca de la mina. Hi havia, bàsicament, tres zones on treballar; i el personal es va distribuir alternativament per cadascuna d’elles: la mina, una galeria curta; l’skarn superior, curull de granats; i els terregalls inferiors, on predominava la molibdenita.  Van ser un parell d’hores intenses, d’anar per feina.

L’skarn superior.
La bocamina.
Anem per feina…

Dins la mina es va fer la foscor. El que interessava era encendre la llum ultraviolada d’ona curta i repassar parets i blocs despresos a la recerca de l’apreciada scheelita. En vam localitzar una zona densament poblada però les escletxes i ubicació del lloc desaconsellaven totalment picar-hi; el risc de despreniment era elevadíssim. Ens vam conformar investigant les grans peces que hi havia disperses pel terra, possiblement provinents d’allà mateix i, efectivament, es va trobar un bloc curull de fluorescència. Ja fora, el vam fer miques, i es va tornar a entrar amb el material, per discernir quines eren les millors mostres i repartir-ne a tothom.

Aspecte dels granats.

Mentrestant, els més forçuts picaven de valent l’skarn, rebentant unes fissures que els granats emplenaven. Material delicat, que es disgregava fàcilment però que, amb paciència, va oferir algunes mostres prou dignes i de bona mida. Just davant la boca, també hi havia moltes roques interessants i d’allà es van poder recollir un munt d’andradites, algunes amb una lluïssor molt viva.

Cercant pel terregall.

La molibdenita era abundant al terregall; l’objectiu era trobar-ne rosetes prou grans i vistoses i n’hi van haver per als del Grup i per als de l’Association, sense problemes. La feina pendent que va quedar va ser comprovar, també amb la llum UV, si les mostres tenien powellita, un producte de la degradació de la molibdenita. Certament, i això ja es va comprovar al vespre a casa de cadascú, es va confirmar la troballa.

Mostra amb llum ultraviolada.
Una altra mostra amb llum ultraviolada.
Fent un mos abans del complicat retorn.

Altres mostres presents, identificables de visu, va ser el quars prasi o la marcassita. Pels volts del migdia es va dinar i qui preveia un retorn més complicat va avançar la caminada; la resta va apurar mitja hora més per acabar d’omplir el sarró i a les dues ja es van recollir martells i cabassos i cap als cotxes. Cabassos, hem dit? Doncs sí; els amics de França tenien una manera prou peculiar de recollir les mostres: dins de cabassos i galledes!

Els amics francesos recollien mostres “a cabassos”.
El retorn es fa feixuc.

El camí de tornada es va fer feixuc. Calia pujar uns 200 m de desnivell fins trobar el corriol i la pujada era dura. No obstant això, i a diferents ritmes, es va arribar a l’alçada adequada i llavors, xino xano, s’enfilà la passejada fins al coll. Allà, foto de rigor de tots els assistents i cotxes avall fins Espinavell. Encara quedava la post-sortida i la majoria de participants ens vam trobar a la fonda per a fer un refrigeri, comentar la jugada i retirar-nos, que encara quedava un bon trajecte fins casa.

Fotogrup.

En resum, una sortida intensa, dificultosa, però molt gratificant, amb bones mostres recollides i en bona companyia. Ara ens queda la visita a algun jaciment en terres franceses. A veure què ens preparen!

Hi ha un comentari

  1. Amb “els francesos” i “les terres franceses” probablement us referiu a les comarques de la Catalunya Nord, el Vallespir, on es troba el jaciment principal, i el Conflent, el Rosselló, etc. Tot el jaciment de Costabona, a banda i banda de la carena pirinenca, és tan català com Gualba i Bellmunt.

    M'agrada

Deixa un comentari