Mina “Conchita”, Toloriu (Alt Urgell)

Isabel Benet, Màrius Asensi, Eugeni Bareche, Jorgina Jordà, Pedro Mingueza

 

1.-INTRODUCCIÓ

Al sud de la petita població de Toloriu, a la frontera entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, són conegudes unes petites explotacions de barita (sulfat de bari, BaSO4) escampades entre els colls de Jou i de Se, incloses dins les calcàries devonianes del Paleozoic en mode “bossades” amb forma de grans llentions orientats preferent NW-SE. Aquestes bossades tenen el seu origen en el rebliment d’antigues cavitats i esquerdes on, per causa de processos càrstics, es van concentrar mineralitzacions originalment disseminades però ja presents a la roca.

Aquestes mineralitzacions van ser explotades per extreure’n la barita. Aquesta extracció es va fer en forma de galeries o, més freqüentment, a cel obert, cosa que ha deixat al descobert tota una sèrie de forats i trinxeres on encara es poden veure i trobar algunes restes d’aquest mineral que és mena de bari, el qual s’utilitza, sobretot, com a càrrega en les explotacions petrolieres i de gas, degut al seu gran pes; però també es fa servir per a donar cos a papers i teixits, com a component d’alguns formigons que recobreixen centrals nuclears per la seva gran capacitat d’absorbir els raigs X, com a contrast en radiografies i en la indústria metal·lúrgica com a depurador i lubrificant.

L’accés a aquesta zona tan interessant es pot fer des de la Seu d’Urgell on, per la carretera N-260, anem en direcció a Puigcerdà fins a prendre la desviació que puja a Toloriu. Just abans d’entrar al citat poble, però, agafarem una pista forestal en mal estat que, en uns 3,5 quilòmetres, arriba a coll de Se on es troba l’explotació coneguda com a mina “Conchita”.

2. -HISTÒRIA

Potser de ben antic ja són conegudes aquestes acumulacions de barita repartides pels voltants d’un antic forn de calç on es coïen les calcàries devonianes i les de la fàcies Muschelkalk presents a la zona; però no és fins el 1954 que Francisco Ginés Galí, veí de Toloriu, registra la mina “María Luisa”, núm. 3708, amb 196 pertinences de barita al coll de Se, tot agafant com a punt de referència l’antic forn de calç. Ell mateix, un any més tard, registra una “Ampliación a Mª Luisa”, núm. 3726, també amb 196 pertinences de barita.

Aquell mateix any 1955, Antonio García Aule, veí de Barcelona, registra la mina “Francisco Javier”, núm. 3733, de 30 pertinences de barita. El punt de partida és una rasa d’on surt el material; això es troba a 870 metres del forn de calç, punt de partida de la mina “María Luisa”.

És a dir que, a mitjans dels anys 50 del passat segle, gairebé tot el coll de Se queda demanat i es fan treballs una mica per tot arreu durant uns anys en les tres mines, deixant-ho de fer el 1960 la “Francisco Javier”; ja abans ho havien fet les altres dues perquè l’empresa Mines del Cadí S.A. va a la Seu d’Urgell a demanar la mina “Cadí”, núm. 3792, amb 354 pertinences de barita el 1958. Però la mina caduca el 1962 en deixar de pagar el cànon. El 1960-61 es fa un intent d’explotació amb el nom de “Rose” que es desestima el 1963. És per aquestes dates que Francisco Ginés Galí, veí de Toloriu, registra la mina “Conchita”, núm. 3848, i agafa com a punt de partida el vell forn de calç, amb 25 pertinences de barita. O sigui, es concentra en l’indret més productiu. La mina caduca el 1968 però el 1969 el mateix Ginés, la torna a registrar al mateix lloc amb el nom de “Ampliación a Conchita”, núm. 3891, però amb 23 pertinences mineres.

Hem cregut donar-li el nom de “Conchita”, malgrat els antecedents, perquè l’indret estudiat correspon a l’època més gran d’explotació. La “Ampliación a Conchita” va ser una etapa final diluïda en el temps, de més a menys.

3.- MINERALS

A la citada mina “Conchita” avui es troba un gran forat en forma de gran llentió, testimoni de l’antiga explotació de les barites, amb la particularitat que aquestes es troben acompanyades de diversos minerals els quals, en l’època de l’explotació, devien de ser un inconvenient donat que disminuïen la puresa de la barita però que avui dia s’ha trobat que és un jaciment de gran riquesa en minerals, alguns d’ells rars o poc habituals.

De sempre ja havien estat citats la barita, per suposat, però també la melanterita, brochantita, cervantita, rivotita (malaquita i estibiconita), pirrotina, calcopirita, estibiconita, goethita, tetraedrita, malaquita i atzurita. Posteriorment hem trobat calcita en masses botrioides, espàtiques i en cristalls romboèdrics; ankerita en cristalls escalenoèdrics; cuprita associada a calcopirita en taques superficials; dolomita en masses cristal·lines; hematites; limonita amb poca quantitat i de color ocre-groc i siderita en cristalls de color marró fosc, amb calcita tot formant petites geodes.

Sobre la rivotita i els òxids d’antimoni a la mina “Conchita”

Una de les particularitats més destacables d’aquest jaciment és que durant un temps va ostentar el títol de possible primera localitat tipus d’una espècie mineral a Catalunya. Aquesta espècie havia de ser la rivotita, que va ser descrita com un mineral nou per Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), enginyer de mines de professió, geòleg, mineralogista i paleontòleg, figura capdavantera de la geologia catalana i espanyola. La va dedicar a L.E. Rivot (1820-1869), professor de l’Escola de Mines de París. Al principi la va identificar com un carbonat de coure i antimoni hidratat. Els exemplars provenien de la mina “Serra Mata”, Bar, Toloriu, Alt Urgell, Lleida (Varela, 2019).

Malauradament, estudis posteriors van concloure que no es tractava d’un nou mineral sinó d’una barreja de malaquita i estibiconita. Aprofitant aquesta anècdota, hem estudiat alguns exemplars del jaciment per a poder confirmar aquesta conclusió.

Els òxids d’antimoni són bastant abundants al jaciment. En ocasions apareixen com a crostes terroses, habitualment de color marró amb diferents tonalitats. També són abundants els recobriments de masses metàl·liques i en molts casos pseudomorfitzant completament cristalls  euèdrics de probable tetraedrita. En aquests casos, els recobriments acostumen a ser de color verd oliva encara que també poden presentar un color verd grisós, groguenc o marronós.

A partir d’una anàlisi Raman d’aquests recobriments, es pot comprovar que el resultat més o menys concorda amb algun mineral del grup de la romeïta.

A les anàlisis EDS es pot comprovar que aquestes masses estan constituïdes per barreja de malaquita i d’un òxid d’antimoni amb una quantitat important de coure. A la imatge SEM es pot apreciar com canvia la composició amb la tonalitat de la imatge. Donat que en una imatge SEM retro-dispersada la lluentor és proporcional al pes atòmic dels constituents dels punts incidits de la mostra, es pot comprovar que on la imatge és més lluent coincideix amb els punts on surt una proporció major de Sb, i per tant domini de l’òxid d’antimoni, mentre que en les zones més apagades predomina la malaquita.

Es pot apreciar que en els punts on predomina l’òxid d’antimoni la quantitat de Cu és rellevant, la qual cosa ens fa pensar que realment es tracta de partzita o cuproromeïta, actualment considerada una varietat del grup de la romeïta on la romeïta està barrejada amb un silicat amorf de coure. Pot ser el nostre cas, on es pot apreciar que la quantitat de Si obtinguda no és tampoc menyspreable.  En qualsevol cas, actualment l’estibiconita es considera qüestionable com a espècie a l’hora que està en estudi la revisió del grup romeïta amb fórmula general A₂(Sb⁵⁺)₂O₆Z  on probablement es podrien afegir com a espècies vàlides, avui no reconegudes, la cuproromeïta amb predomini de Cu en la posició A i l’equivalent a la estibiconita amb predomini de Sb a la mateixa posició. (Garcia-Guinea, 2023).

Zincolivenita

Sense cap dubte, la zincolivenita ha estat la troballa més interessant d’aquest estudi. És el membre intermedi de la sèrie adamita-olivenita on la relació Zn-Cu és 1:1. No és rara a la mina i apareix ben cristal·litzada, pel que sorprèn que fins ara hagui passat inadvertida.  La forma més habitual en la que es presenta la zincolivenita en aquest jaciment és en agregats esfèrics de cristalls molt lluents de color verd poma clar. La mida d’aquests agregats no supera el mil·límetre. Més rarament, s’han trobat cristalls aïllats de major mida on es pot apreciar clarament la seva estructura ortoròmbica. També és freqüent trobar-la com a agregats de petites fibres formant crostes sobre de la matriu, principalment sobre barita. En aquest cas el color verd és més groguenc i pàl·lid. Sempre associada a malaquita i atzurita, també es troba associada a romeïta i coures grisos.

La seva identificació s’ha realitzat a través d’anàlisi Raman. A la següent figura es pot comprovar el seu perfecte encaix amb l’espectre d’una mostra de zincolivenita de la base de dades RRUFF.

BIBLIOGRAFIA

– Butlletí Oficial de la província de Lleida (anys 1834-1970).

– Els minerals de Catalunya – Segle XX. Eugeni Bareche. GMC-SCHN.

– ARXIU Fons Mineralògic de Catalunya.

– Varela Balcells, F.; Mata-Perelló, J.M. (2019): “Lluís Marià Vidal i la mineralogia a Catalunya” a: Actes del Congrés de Patrimoni Miner i Història de la Mineralogia i de la Geologia a Catalunya. Homenatge a Lluís Marià Vidal, (Manresa 30 de maig a 3 de juny de 2018), pp.33-38

– Javier García-Guinea, Fernando Gervilla, Fernando Garrido, Virgilio Correcher, José F. Marco, Laura Tormo. A re-investigation on the historical cervantite-type antimonyochres. Estudios Geológicos 79 (1), enero-junio 2023, e150. ISSN: 0367-0449 e ISSN: 1988-3250. (https://doi.org/10.3989/egeol.44775.621)

AGRAÏMENTS

– Al servei d’anàlisi mineral del Grup Mineralògic Català.

– Als membres dels serveis d’espectroscòpia Raman i de microscòpia electrònica de rastreig (SEM-EDS) dels Centres Científics i Tecnològics de la Universitat de Barcelona (CCiTUB), pel seu suport en les anàlisis realitzades, les quals han estat possibles gràcies al conveni que el Grup Mineralògic Català té amb la Universitat de Barcelona, amb la coordinació de la Dra. Núria Llorca.