Sortida a la Serra de l’Ataix (Martorell) 27/01/2024

Isabel Benet

La primera sortida d’enguany s’ha fet a la Serra de l’Ataix, petita elevació al sud de Martorell, població situada a l’extrem nord-oriental del massís del Garraf, a l’aiguabarreig dels rius Anoia i Llobregat. En aquesta serra afloren tant les pissarres del Paleozoic com els conglomerats de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein), ambdós materials separats per una vistosa discordança erosiva que és, al mateix temps, el canvi entre dues eres: la Primària i la Secundària. Aquesta sortida serà mig geològica i mig històrica donat que l’indret va ser, i és, un importantíssim nus de comunicacions.

Així, els assistents a la sortida ens trobem al capdamunt del carrer Muntanya, just sota l’autopista, i des d’aquí ja comencem a pujar per una costeruda pista que s’enfila de dret cap a la carena de la serra, tot guanyant alçada per damunt la fossa del Penedès, per on discorre el riu Anoia.

Pel camí fem diverses parades per a observar coses interessants i, sobretot, per descansar una mica. Com que la zona va patir un incendi forestal el juliol del 2021, ara alguns dels elements que visitarem, desgraciadament, es veuen molt millor. Així, fem la primera parada a tocar d’una antiga mina d’aigua excavada just al contacte entre els conglomerats (materials permeables) i les pissarres (materials impermeables).

Des d’aquí veiem, sobre un turó conglomeràtic a l’altra banda del barranc, la Torre del Clos, de possible origen romà i relacionat amb el cèlebre Pont del Diable, que va ser punt de vigilància del congost del Llobregat durant la Guerra dels Segadors (s. XVII) i a les guerres del Francès i Carlines (s. XVIII). La cosa curiosa és que està construïda amb carreus de color blanc extrets d’un petit aflorament de calcàries del Miocè que hi ha al cim.

Seguidament arribem a un conjunt de monòlits coneguts com Roca Dreta on podem observar de prop els conglomerats de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein) de còdols de quars molt arrodonits i matriu sorrenca, que es desfà fàcilment donant com a resultat unes curioses formes d’erosió anomenades tafonis.

Seguim pujant tot deixant enrere la fossa del Penedès fins a un punt on es veu clarament el contacte discordant (discordança erosiva) entre les pissarres del Paleozoic i els conglomerats del Triàsic, contacte que marca el canvi de dues eres geològiques: la Primària i la Secundària. Aquest límit tan important també diferencia dues menes de geòlegs: els que estudien el sòcol paleozoic i els que estudien la cobertora mesozoica.

Aquí també observem l’aspecte de les pissarres, datades com a cambroordovicianes, grises, de tacte suau, superfícies brillants i que s’exfolien fàcilment. Fetes aquestes observacions, continuem el nostre ascens cap a la carena de la serra fins a un ample coll, conegut com a Quatre Camins, on fem la primera parada “oficial” del dia. Aquí, el recentment nomenat president del GMC, Frederic Varela, ens fa una amplíssima explicació de la història i del perquè aquest indret ha estat tan important al llarg dels temps.

Acte seguit, i mitjançant diversos elements didàctics, es fa un repàs sobre la tectònica de plaques i dels cicles orogènics per a explicar l’origen de les pissarres (roques metamòrfiques) que hem observat i que són el resultat de la transformació d’antigues roques sedimentàries, de tipus argilós, per causa de la intensa deformació que va tenir lloc durant l’orogènia herciniana, ocorreguda al Carbonífer superior (entre el Namurià i el Westfalià), ara fa entre 333 i 303 milions d’anys.

Després anem a observar un vistós dic de quars que talla aquestes pissarres, cosa que evidencia que es va intruir posteriorment ja que està relacionat amb els batòlits granítics posthercinians, dels quals en parlarem a la propera sortida a la Costa Brava. Aquests dics són els que proporcionen els blocs i fragments de quars que, un cop rodats, formen els còdols i grans de sorra dels conglomerats i gresos de la base del Triàsic.

Fetes aquestes observacions, continuem per la pista, en direcció a ponent, cap a les restes de l’antiga mina “La Martorellense” situada al vessant solei de la serra de l’Ataix, a la capçalera del torrent del Barnís (o de la Gaiola), on fins l’any 1966 es va explotar la galena que apareix en un filó quasi vertical de barita relacionat amb la intrusió dels granitoides durant els temps tardihercinians i inicis del cicle alpí. Pel camí anem observant com les pissarres mostren unes taques, dites porfiroblasts, i per això se les anomena pissarres pigallades.

Al bell mig de les instal·lacions superiors d’aquesta mina, i sota l’ombra d’uns pins perquè comença a caure un sol de justícia, fem la segona parada del dia. Aquí, amb esquemes molt entenedors, Frederic ens explica l’evolució de l’explotació del plom des dels temps del romans fins que s’abandona per causa, principalment, de les destrosses ocasionades pels aiguats de l’any 1962.

Per acabar, encara queda temps per explorar els terregalls de la mina per a cercar alguna cosa interessant. Abans, però, ens fem la rigorosa fotogrup per a tenir-ne un bon record… i, ara sí, baixem tots a triar i remenar entre els blocs de corneanes, que són les roques més properes al batòlit granític que, juntament amb les pissarres pigallades, han sofert l’anomenat metamorfisme de contacte de caràcter tèrmic.

Malgrat que el terregall està molt “visitat” i poblat per la vegetació, els ulls més experts encara troben alguns cristallets de galena i de calcita. Entre la vegetació hem trobat, però, una planta força curiosa: es tracta de la morella vera o tomàquet del diable (Solanum nigrum), procedent d’Amèrica del Sud i emparentada amb els tomàquets, l’albergínia i el tabac. Els seus fruits, en forma de baies, són molt tòxics quan són verds, però quan estan madurs es tornen negres i d’aquí ve el seu nom.

Abans de marxar encara tenim temps de recórrer el que queda dels edificis superiors, que són d’obra vista com els d’Almadén: l’esvelta xemeneia que encara es manté dempeus, un gran dipòsit que recollia l’aigua que s’extreia de les galeries i que servia per netejar el mineral i la volta que protegia el castellet del pou “Rosanes” (de 250 metres de profunditat) i ara cobert amb una llosa de formigó.

De retorn per la pista, uns quants encara tenim temps de baixar a un aflorament conegut com “la Trancada”, on apareixen alguns filonets de barita cristal·litzada amb fluorita i pirita goethitzada, i també uns bonics exemples d’esquistositat plegada.

Així, després de recollir aquests “tresors” de la Terra, ens anem acomiadant i retornant al pàrquing, tot desitjant de retrobar-nos en properes sortides. Autoria de les fotos: Frederic Varela, Gemma Martínez, Ventu Amorós, Màrius Asensi, Prudenci Gatell, Isabel Benet i Josep X. Benito.