Camí de Ronda de s’Agaró (24/02/24)

Isabel Benet

La sortida del mes de febrer l’hem dedicada a conèixer els batòlits granítics posthercinians. Són els responsables de la major part de jaciments mineralògics del nostre país. I el millor lloc per a fer-ho ha estat el Camí de Ronda de s’Agaró, on aquests materials afloren abastament dins un entorn carregat d’història i de meravellosos paisatges típics de la Costa Brava.

Així és que ben aviat i sota un cel un xic ennuvolat, ens trobem els participants que comencem l’itinerari a la platja de Sant Pol (municipi de Sant Feliu de Guíxols) on se’ns explica com es distribueixen els sediments que, transportats per les rieres des de les muntanyes properes, arriben a la costa tot formant les platges i les barreres de dunes que podem contemplar al llarg del passeig marítim.

En un punt, travessem la línia de dunes, tot fixant-nos que estan formades per una sorra més fina que la que trobem a la platja. Fetes aquestes comprovacions, seguim per la platja en direcció llevant, tot esquivant el fort onatge, cap al Racó de s’Agaró, on comprovem que aquí la sorra torna a ser molt fina. La causa és que ens trobem damunt d’unes dunes fòssils que acompanyaven una platja que ara es troba submergida i on s’han trobat fragments de ceràmica d’època romana. I és que una línia de costa és un ambient sedimentari molt inestable.

Després d’aquest incís, ens situem ja a l’inici del Camí de Ronda, on l’any 2015 i per iniciativa de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro i desenvolupat pel Centre de Geologia i Cartografia Ambiental de la Universitat de Girona (amb la col·laboració de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya), es van instal·lar 14 plafons que ens informaran tant de la història com de la geologia de la zona, dominada sobretot pels granitoides de finals del Paleozoic.

Comencem, però, amb unes explicacions d’en Ventu que ens assabenta de l’origen d’aquesta urbanització tan particular (i mai millor dit…) que enguany compleix 100 anys; i del nom s’Agaró, que és com se la coneix arreu. El primer dels plafons ens convida a recórrer els quasi dos quilòmetres que té el Camí de Ronda en aquest sector i el segon plafó ho fa sobre les restes romanes trobades pels voltants i sota el mar. Les explicacions dels plafons són molt didàctiques i estan en català i castellà, encara que un codi QR permet l’accés als idiomes francès i anglès. Els plafons estan numerats i situats dins un esquema general de l’itinerari, per això aquest recorregut se’l considera un veritable museu a l’aire lliure.

Així, arribem a un balcó folrat de travertí i amb vistes a la platja de Sant Pol, on comencem a entrar “en matèria” amb l’explicació de què són els “granits”: el seu origen en les “bossades” de magma que, en finalitzar l’orogènia Herciniana (fa uns 300 Ma), pugen des de l’astenosfera; i també quina és la composició d’aquests “granits”(bàsicament quars, feldspat i mica), i la seva textura granulada, més o menys homogènia, que adquireixen en refredar-se poc a poc dins la litosfera. Que ara tinguem aquestes roques al nostre abast és per causa dels milions d’anys que fa que aquests materials s’estan erosionant.

Continuant pel camí, podem comprovar com la densa xarxa de falles i diàclasis que afecten aquests materials són zones de debilitat que els agents erosius ataquen sense pietat tot donant caràcter a la Costa Brava, plena de cales i illots. L’atac químic és degut a que l’ambient salí deteriora els feldspats i plagiòclasis, que es transformen en argiles tot alliberant els grans de quars. Això és, els “granits” es transformen en una pols sorrenca, el sauló, fàcilment transportable pels agents físics (pluja, onatge, vent…).

Així, arribem a un punt on, en una placeta, podem veure i tocar de prop aquestes roques ígnies magmàtiques (o plutòniques) que normalment en diem “granits” però que en realitat les hauríem d’anomenar granitoides, ja que el granit (sensu stricto) és una roca amb una determinada proporció dels seus components (quars, feldspats i plagiòclasis), però la roca que més abunda aquí és la granodiorita, d’un color gris fosc i rica en quars, plagiòclasis i miques. Els veritables granits, que es poden veure formant el mur d’una casa, procedeixen d’una pedrera de Sant Feliu de Guíxols i tenen un color més clar i rosat per la presència d’ortosa (feldspat potàssic).

Seguidament arribem a l’alçada de la Cala del Barco, oberta a favor d’una fractura perpendicular a la línia de la costa i des d’on podem contemplar la primera casa residencial que es va construir l’any 1924 en aquesta urbanització: la coneguda com la Senya Blanca, d’estil noucentista i obra de l’arquitecte gironí Rafel Masó.

Els seus murs estan folrats amb una pedra de color clar i molt tova, anomenada travertí (o pedra tosca), procedent d’unes pedreres del Pla de l’Estany i formada per la precipitació de carbonat càlcic damunt de tiges i algues en surgències i salts d’aigua. En Ventu ens explica que la blancor de les parets servia de referència als pescadors de la zona i d’aquí ve el seu nom i el fet que s’hagi convertit en un símbol de s’Agaró. Per això moltes cases tenen algun element construït amb aquesta roca tan fràgil.

Sota els contraforts de la Senya Blanca trobem un plafó on s’explica com el refredament lent del magma dins la cambra pot donar lloc a la formació de cristalls de grans dimensions (megacristalls o fenocristalls), com els cristalls d’ortosa que podem veure en aquest punt. També, en rodejar la muralla de la Senya Blanca, ens adonem que el fris està fet amb una altra roca emblemàtica de la zona: les calcàries amb nummulits de l’Eocè conegudes com a Pedra de Girona.

La següent parada està dedicada a conèixer l’origen de les taques fosques que de vegades es poden veure en els granitoides: es tracta dels enclavaments de roques màfiques, formades per minerals molt densos i foscos (piroxens, amfíbols, olivina, zircó, granat…) que cristal·litzen i es dipositen al fons de la cambra magmàtica però que, per moviments interns, es barregen amb la resta.

Tort seguit arribem a la Cala Pedrosa, també afavorida per una fractura, on el més curiós és la presència d’un autèntic menhir, trobat a la Punta de sa Conca i traslladat aquí durant la construcció de la urbanització com a ornament de l’escala d’accés a la cala.

Així, arribem a la gran i enlluernadora plaça, anomenada el Mirador de s’Agaró, on es troba un dels elements més emblemàtics del Camí de Ronda: una glorieta circular feta de travertí, és clar que sí, on aprofitem per a fer la foto de grup per a tenir-ne un bon record.

El cel es va ennuvolant per moments però a l’alçada de la Cala Vaques encara tenim temps d’explicar l’origen d’unes vistoses faixes negres (o verd fosc) que travessen les granodiorites: es tracta dels dics de lampròfirs, unes roques subvolcàniques (o hipoabissals), de composició bàsica i emplaçades entre finals del Triàsic i inicis del Juràssic, testimonis del trencament del gran continent Pangea i la formació de l’oceà Atlàntic.

Aquí també podem veure unes roques d’un rosat molt pujat, anomenades episienites, formades per la circulació de fluids hidrotermals que alteren les granodiorites i s’emporten el quars, tot deixant els feldspats. Aquesta roca és molt més fràgil que les granodiorites com s’evidencia en els murs d’algunes cases.

Hem començat aquest recorregut en una platja, la de Sant Pol, i l’acabem a la platja de la Cala sa Conca on trobem el darrer plafó informatiu que explica l’origen de la sorra de totes les platges d’aquesta zona (i de més enllà), origen que està relacionat amb el deteriorament de la gran quantitat de batòlits granítics que tenim a Catalunya, i que les nostres construccions (ports, espigons, pantans…) impedeixen que puguin arribar al mar i repartir al llarg de la costa.

Com escoltem alguns trons llunyans i comencen a caure gotes, donem per finalitzada aquesta jornada de geologia, història i bells paisatges i tornem ràpidament al poble on tenim reservades les taules del dinar de germanor.

En acabat, i després d’acomiadar-nos fins a la propera, malauradament molts companys es van veure atrapats a l’AP7 per una calamarsada sobtada als peus del Montseny que els van tenir aturats algunes hores… Malgrat tot, aquest és un dels anuncis de la primavera.

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Miquel Soldevila, Arnau Tort, Montserrat García, Miguel Guerrero, Valentín Bártulos, i Màrius Asensi.