Retalls de Geologia amb la Isabel: La geologia de Siurana

Isabel Benet

Com a complement de la darrera sortida que es va fer a les mines del Molar, us proposem una visita geològica i històrica pels voltants de l’emblemàtic poble de Siurana, situat a l’extrem llevantí de la comarca del Priorat i als peus dels contraforts occidentals de la Serra de Prades on, a més del sòcol paleozoic, també afloren els primers materials de la cobertora mesozoica.

Per arribar-hi, podem fer-ho des de Reus (sortida AP-7 i autovia T-11) i seguir per la N-420 en direcció a Falset. A l’alçada de les Borges del Camp continuem a la dreta per la C-242 tot passant per Alforja i el coll d’Alforja, des d’ on tenim una magnífica vista de la Serra del Montsant. Des d’aquí ja baixem de dret cap a la vall del riu Siurana en direcció a Cornudella de Montsant i, poc després de deixar aquesta població, ens desviem a la dreta per una estreta carretera que mena al poble de Siurana.

Passats uns 2,5 km, fem una primera parada al gran aparcament del coll d’Esplugues des d’on podem veure, a l’altra banda de la carretera, el sòcol paleozoic format aquí per les pissarres grises (amb quarsites intercalades) del Carbonífer inferior i sobre les quals s’asseu, en contacte discordant erosiu, la cobertora mesozoica.

Des d’aquí, a l’altra banda de la carretera, es pot prendre un corriol que ens apropa a la base del cingle, tot observant com les pissarres estan tenyides de vermell (rubefacció) per causa del rentat dels materials vermellosos que tenim al damunt. Així, arribem a una gran balma, anomenada Balma d’Esplugues, on encara es poden veure restes de murs d’una construcció adossada al cingle i que aprofitava aquesta obertura. El terra de la balma és ple de petits grans de quars que van caient del cingle i que semblen la sorra fina d’un desert… i és que ens trobem en un punt crucial de la història de la Terra: el Triàsic.

Ens trobem just al límit entre el Paleozoic i el Mesozoic, límit marcat per un episodi d’extinció massiva durant el qual van desaparèixer molt éssers vius, entre ells els famosos trilobits. Les seves causes no es coneixen del tot, però podria tenir a veure amb la unió de Lauràsia (al nord) i de Gondwana (al sud) en un sol continent (Pangea), amb la formació de la gran serralada Herciniana i amb la intrusió de grans masses de magma (batòlits granítics), cosa que potser va provocar un canvi dels corrents marins i un canvi climàtic radical amb l’aridificació d’una gran part de les superfícies continentals per on es passejaven amfibis i rèptils tot deixant la seva petja.

El Triàsic, doncs, és el primer període del Mesozoic i va ser definit per l’alemany Friederich August von Alberti l’any 1834, quan va agrupar les tres fàcies que formen l’anomenat “Trias germànic”, a saber: el Buntsandstein, el Muschelkalk i el Keuper. A l’itinerari d’avui només veurem el Buntsandstein i el Muschelkalk inferior.

Sortim de la balma en direcció a llevant per un corriol a tocar dels cingles que formen els estreps de la Siuranella, una petita mola que es desprèn de la Serra de la Gritella. Així, per aquest corriol accedim a l’interior d’una altra gran balma, l’anomenada Balma de Na Blanca o Cova del Tití (sobrenom de l’antic propietari). Primer, però, arribem a la part alta d’aquesta balma formada per una altra balma, anomenada Cova de l’aigua ja que sembla que aquí es recollia l’aigua que degotava de la paret i el sostre i que era conduïda cap a unes piques excavades a la roca i cap als habitatges de la balma inferior.

Pel mateix corriol baixem al nivell inferior on veiem una sèrie de construccions i estances, ja que consta que aquesta balma fou ocupada al llarg dels segles XVI al XVIII per diferents famílies de Siurana; però sobre aquesta balma pesa una llegenda que diu que «el comte de Prades (no sabem quin), un home sever i adust, va enviudar i va encomanar la cura de la seva filla Blanca a una serventa. Un dia va arribar al castell de Prades un joglar o trobador demanant acolliment, el qual li fou concedit. Amb el temps, el joglar i la comtesseta s’enamoraren i mantingueren en secret una relació de la qual Na Blanca quedà prenyada. Quan ho descobrí el seu pare, féu penjar el joglar, féu cremar la serventa i, quan nasqué el nen, el cruel comte el féu precipitar des de la torre del castell. La pobre noia fou conduïda fins aquesta cova per fer penitència, d’on només sortia els diumenges per anar a missa a Siurana. Finalment, després d’un any i mig, aquella dissortada morí de pena i fou enterrada al cementeri de Siurana; tanmateix, el seu despietat pare no va voler que cap creu ni altra senyal fes esment de la memòria de la seva filla».

En sortir de la balma trobem els rostres gravats de Na Blanca i el seu enamorat trobador a la fina sorrenca de la base del Triàsic on també podrem observar, al llarg del recorregut, diverses estructures pròpies del seu ambient sedimentari, com són laminacions creuades i petits paleocanals fluvials amb pàtines de manganès, així com també extravagants formes d’erosió provocades per l’acció del vent i l’aigua anomenades tafonis i alvèols.

Així, per aquest corriol poc marcat, arribem a desembocar a un camí principal anomenat Grau del Jueu i per on podem pujar al nivell superior del cingle per a observar la següent fàcies del Triàsic: el Muschelkalk, un gran paquet de dolomies massives i compactes format durant la transgressió del mar de Tetis per damunt d’aquest desert costaner i que ara aprofiten els escaladors d’alt nivell per a obrir-hi vies d’extrema dificultat.

Però per a veure millor aquesta fàcies, anirem a Siurana, un poble carregat d’història però que també guarda una llegenda. Així, baixem pel Grau del Jueu fins a la carretera i retornem a l’aparcament del coll d’Esplugues, des d’on continuem en cotxe tot creuant el barranc de l’Estopinyà i remuntant el cingle en diverses corbes. En una d’elles hem establert una segona parada ja que aquí s’observa molt bé el contacte entre les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk.

En arribar al capdamunt del cingle, i a l’entrada de Siurana, haurem de deixar el cotxe en un aparcament de peatge ja que només es pot entrar al poble a peu. Abans, però, des d’aquest aparcament podem anar per una feixa rocosa fins l’indret de la Trona, un espectacular sortint de roca des del qual tenim una enlairada vista de la capçalera del riu Siurana. Aquesta feixa s’ha format per erosió diferencial entre capes carbonàtiques més o menys cohesives.

Retornant a l’aparcament, entrarem a Siurana per l’entrada principal a tocar de les ruïnes del seu castell d’origen sarraí, el qual va ser el darrer reducte musulmà de Catalunya. I explica una llegenda que la seva reina va preferir estimbar-se pel penya-segat amb el seu cavall abans que caure presonera dels cristians; per això hi ha un balcó anomenat Salt de la Reina Mora, on es pot “veure” la petja del cavall abans de llançar-se al buit… Aquest castell, després de passar per diverses mans i de convertir-se en una presó, va ser finalment enderrocat per Felip IV en acabada la Guerra dels Segadors.

Creuem el pintoresc poble de Siurana, tot passant pel davant de la porta de la seva església romànica (s. XII-XIII) per anar fins l’extrem de la proa rocosa que s’aboca sobre el pantà per a observar algunes estructures presents a la roca, com bioturbació (burrows) i ondulacions fòssils (ripples).

També des d’aquest lloc privilegiat, podem contemplar el paisatge que se’ns desplega davant nostre presidit pel Montsant, serra conglomeràtica formada durant i després de l’orogènia Alpina… però aquesta ja és una altra història!

De retorn, i abans d’enfilar de nou el coll d’Alforja, es pot dir que, prop de la cruïlla de Porrera, hi havia hagut una mina amb el curiós nom de “La Turquesa” on s’hi havia explotat, tant a cel obert com en galeria, un filó de minerals de coure (malaquita i atzurita, principalment) i que apareix entre les pissarres del Carbonífer inferior, possiblement relacionat amb la intrusió de granitoides que afloren pels voltants d’Alforja. En aquesta explotació, però, també s’hi ha citat, entre d’altres, la variscita, un fosfat d’alumini molt semblant a la turquesa i que s’havia emprat en joieria com a gemma de color verd blavós; i d’aquí potser ve el curiós nom d’aquesta mina. Es recorda que la recol·lecció de material en aquest jaciment no està permesa.