Sortida a la mina “Conchita” i cova de les Encantades

Sortida a la mina “Conchita” i cova de les Encantades (25/05/2024)

Isabel Benet

La sortida d’aquest mes de maig ha estat a la mina “Conchita”, situada prop del coll de Sé, al capdamunt del poble de Toloriu (Alt Urgell), i de la qual ja se’n va parlar en una ressenya publicada a Infominer el 23 d’octubre del 2023. Com es diu en la ressenya, en aquest sector afloren una sèrie de “bossades”, de possible origen càrstic, reblertes de barita i minerals de coure, entre d’altres.

Així, ben aviat, ens trobem un bon nombre de participants a l’aparcament de Martinet, on procurem encabir-nos en els cotxes més alts ja que la pista d’accés és molt costeruda i està en força mal estat. Un cop a l’entrada de Toloriu, ens desviem a l’esquerra per prendre la pista que ens porta a l’esplanada coneguda com l’Era del Fuster, on deixem els cotxes. Aquí tenim la intenció de visitar l’explotació a cel obert “Conchita” i la cova de les Encantades, ambdós espais de dimensions força reduïdes. Per això, després de fer-nos la rigorosa fotogrup, ens dividim en dos grups ja que farem les visites de manera alternada.

Fotogrup a l’Era del Fuster amb el Cadí a l’esquena.

Geològicament estem damunt els materials del sòcol paleozoic (concretament sobre les calcàries groguenques del Devonià), que formen una franja entre el gran batòlit granític d’Andorra-Montlluís, situat al nord, i els materials del Terciari, situats al sud i que formen el cos de la Serra del Cadí. Totes les “bossades” de barita que es localitzen entre el coll de Jou i el coll de Sé es troben dins les calcàries devonianes, ja que, sembla ser, es tracta del rebliment d’antigues cavitats càrstiques formades, potser, pel moviment lateral d’una falla de direcció.

Mentre un grup marxa cap a l’explotació “Conchita” per a recol·lectar, la resta prenem un camí carreter entre el bosc que s’enfila de valent cap a la Cova de les Encantades, tot passant per una petita trinxera on s’hi havia explotat la barita, i les restes d’un antic forn de calç el qual va servir de referència a l’hora de delimitar les concessions mineres de la zona. Aquí s’hi “coïen” tant les calcàries paleozoiques del Devonià com les de la fàcies Muschelkalk, del Triàsic mitjà (Mesozoic) i d’un color més gris, per produir calç viva.

Antic forn de calç.

Al capdamunt del turonet boscós, anem en suau baixada cap a un balcó natural sobre el Solà de Vinyoles on, pel sud, se’ns desplega tota la muralla del Cadí. Als peus de la muralla tenim el Tossal del Quer per una banda i el poble d’Ansovell per l’altra. Al fons de la vall es distingeix la petita ermita de Sant Cristòfol construïda amb carreus de gres vermell de la fàcies Buntsandstein (del Triàsic inferior) que destaquen entre el verd intens de la vegetació. Les càmeres treuen fum….

Observant el paisatge des del mirador.

Des d’aquí, amb molt de compte i sense fer massa enrenou, baixem cap a la cova on una llegenda assegura que dins hi viuen unes fades. Quan arribem a la boca tenim una sorpresa: les fades ens han vingut a rebre a l’entrada i això vol dir que ens deixaran entrar sense cap entrebanc!

Les fades ens venen a rebre…

Dit i fet! Ens posem cascs i frontals i cap a dins, tot passant sota un niu amb un parell de pollets que reclamen l’esmorzar. De seguida, però, avancem per una galeria de sostre baix que ens obliga a ajupir-nos i fins i tot a arrossegar-nos, per això uns quants es queden a mig camí i la resta continuem galeria enllà, tot observant com el terra està cada cop més humit i relliscós.

Anem tots cap a dins…

Així, arribem a una gran sala, dita “La Llitera”, per on deambulem tot fent-nos fotos i explorant parets i sostres. La continuació, però, es veu més complicada ja que cal baixar per una dretura i relliscosa rampa i no disposem de cap corda que ens ajudi a superar-la de tornada. Les fades ens deixen entrar, però només fins a cert punt….

…fins a la sala de “La Llitera”

També assegurava la llegenda que si arribàvem al final de la cova i podíem endur-nos una peça de roba de les fades, aquesta es convertiria en or i ens faríem rics… No ha pogut ser… Així és que retornem a l’entrada de la cova i tots plegats fem de nou cap a l’Era del Fuster, tot gaudint de les flors que aquesta ufanosa primavera ens ofereix, entre les quals està el botó d’or. Amb aquestes flors no ens farem rics, però sí que ho serem en coneixements!.

De nou a l’entrada de la cova.
Retornem a l’Era del Fuster, encarats al Cadí.
Llet de gallina (Ornithogalum umbellatum)
Botó d’or (Ranunculus repens)
L’orquídia Cephalanthera damasonium.

Entretant, els companys que estan a la mina “Conchita” no han perdut el temps i, en arribar, ens mostren el resultat de les seves troballes: boniques crostes i geodes amb atzurita, malaquita i calcopirita principalment. Ara ens canviem les tornes: els que hem pujat a la cova ens quedem a la trinxera i a l’inrevés.

En plena tasca de recerca.
Mostres del material extret de la trinxera.
Canvi de torn.

Acabada l’activitat, ens reunim tots a l’Era del Fuster, on tenim els cotxes aparcats, per a fer el “pícnic de germanor” sota l’esguard del Cadí. Aquí gaudim cadascú dels seus àpats i, al final, som obsequiats amb una copeta de deliciosa ratafia casolana aportada pels companys d’Amer, en Miquel i l’Andreu, mentre anem pensant en properes trobades.

Pícnic de germanor…
…regat amb ratafia casolana.
Peça de calcita que mostra fluorescència.
Ens acomiadem del Cadí fins una altra ocasió.

Autoria de les fotos: Joan Rosell, Miquel Soldevila, Àngel Blas, Ventu Amorós, Manel Pérez, Imma Vila, M. Rosa Bel, Màrius Asensi, Joan Bruguera i Isabel Benet.

Deixa un comentari