Sortida al Salí de Cambrils (21/07/2024)

Isabel Benet

 

La darrera sortida programada del Grup, abans de les vacances d’estiu, l’hem feta a un indret força llunyà però també força especial: el Salí de Cambrils. Unes salines de muntanya situades al nord de la comarca del Solsonès i de característiques molt semblants a les que ja vam veure el maig de l’any passat a Vilanova de la Sal (la Noguera).

Com la visita guiada a les salines està prevista per a les quatre de la tarda, decidim “fer temps” al mirador de la Creu del Codó i per això quedem de trobar-nos tots els participants a l’aparcament del Coll de Jou, allà on conflueixen les carreteres procedents de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, sota l’esguard dels contraforts del Puig de les Morreres, un dels cims destacats del massís del Port del Comte.

Dir que estem sota els contraforts del Port del Comte és un dir perquè quan arribem al coll de Jou la boira és tan espessa que no es veu res de res i, a més, fa un fred que pela. Encara sort que allà hi ha una xurreria ambulant que ens salva la vida amb xurros recent fets i xocolata ben calentona…

Conforme van arribant la resta de participants, la boira es va esvaint deixant al descobert un paisatge extraordinari. I és que ens trobem just al límit entre el Pirineu i la Conca de l’Ebre. Però per a explicar aquesta particularitat geològica, ens traslladarem al mirador de la Creu del Codó, situat a uns 2 km del coll. Primer per una pista asfaltada que arriba a un altre aparcament, amb àrea de lleure, i després per una pista de terra que rodeja el vessant llevantí del tossal de la Creu del Codó on hi ha una zona d’escalada esportiva.

De camí cap al mirador, anem observant els conglomerats poligènics (amb còdols de diferents orígens i èpoques) molt semblants als de Montserrat i que afloren als marges de la pista, així com també una gran varietat de flors, com el marcòlic vermell (Lilium martagon), la cervellina (Catananche coerulea), o el clavell de pastor (Dianthus hyssopifolius), d’aquesta primavera que s’allarga, per sort, més enllà de l’estiu.

Així arribem a l’extrem d’una proa on hi ha el mirador, impressionant balcó presidit per una creu i una bonica (però una mica inútil…) taula d’orientació, i abocat a la vall del riu Cardener, les aigües del qual queden retingudes per l’embassament de la Llosa del Cavall, que s’estén entre la Mola de Lord i les serres dels Bastets i de Busa, avui totalment “desenfocades” per l’ambient boirós.

Aquí comencen les explicacions geològiques sobre l’origen de les sals que s’exploten a Cambrils i que resulta que es podrien haver format en un ambient semblant al de l’actual Mar Morta, la qual ocupa el centre d’un aulacògen, un dels “braços” avortats del Mar Roig, i que es troba a uns 400 metres per sota del nivell de la Mediterrània… és el punt més baix de la Terra. El Solc Pirinenc (la conca que va donar lloc a l’actual Pirineu) que també va ser, al seu dia, un aulacògen, un “braç” avortat de l’actual oceà Atlàntic i que va acollir una (o diverses) “mars mortes” dins el marc de trencament del supercontinent de Pangea, ara fa uns 200 milions d’anys…quasi res!

Després venen les explicacions de com els materials que es van dipositar a l’entorn d’aquella antiga “mar morta” (argiles, guixos i sals), que anomenem fàcies Keuper, van actuar com a lubrificant a l’hora de moure els mantells de corriment durant l’orogènia alpina que va tancar aquest aulacògen… i part de l’antic mar de Tetis. Les conseqüències del tal tancament, per la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica, es poden veure al paisatge, entre la boira, en forma d’un bell exemple de discordança progressiva.

És tard i el dinar ens espera a Cambrils, així que “pleguem veles” no sense abans fer-nos la rigorosa foto de grup i donar un cop d’ull al paisatge que se’ns desplega a ponent, on hi destaquen la Roca de Canalda, el Puig Sobirà i els profunds barrancs oberts pel treball incessant dels torrents.

De tornada a Coll de Jou, on tenim els cotxes, encara tenim temps per a observar el formós encavalcament que, sota el Puig de les Morreres, posa en contacte el Cretaci superior i el Terciari (Paleocè i Eocè inferior) que formen part del Pirineu, amb els gresos i conglomerats de l’Eocè superior i Oligocè que formen part de la seva conca d’avantpaís i coneguda com Conca de l’Ebre.

Ràpidament fem cap a Cambrils, tot passant a frec de Canalda i Odén. Allà ens espera un bon dinar i, després, la visita guiada a les salines i el banyet a la seva piscina d’aigua hipersalina. I és que ens trobem en un punt geològic “crucial” ja que aquí es creuen l’encavalcament, que ja hem observat, amb una fractura de direcció molt important anomenada Falla del Segre. Tot plegat, i mai millor dit, fa que els pobres materials de la fàcies Keuper (argiles, guixos i sals) quedin premsats i aflorin en una mena de “passadís” entre roques més dures que formen una vistosa gorja.

Després de dinar baixem ràpidament cap al salí on ja ens espera la Srta. Sílvia Díaz qui ens farà de guia de la visita, que comença explicant-nos els beneficis, quasi miraculosos, de l’aigua salada per a problemes tan variats com els circulatoris, respiratoris, articulars, malalties de la pell i, fins i tot, la cel·lulitis. També ens adverteix que el color tan roig de les aigües de la piscina no és degut a l’argila en suspensió sinó a la presència d’una alga microscòpica molt beneficiosa, anomenada Dunaliella salina, la qual és una de les responsables del color rosat del plomatge dels flamencs.

Aquestes salines daten del 1870 i van estar actives fins al 1963. L’any 2000 es va posar la primera pedra de la seva recuperació, cosa que va culminar l’any 2015 amb la inauguració oficial del Complex de molins i salines de Cambrils. Des de la taquilla-botigueta pugem per donar un cop d’ull a les velles eres d’evaporació, les quals ja no es fan servir per la desaparició de la major part de les fonts salades que rajaven antigament.

La Srta. Sílvia, com experta salinera que és, ens explica amb gran passió totes les tècniques que s’utilitzen aquí per a la producció de sal ecològica. També ens informa sobre les característiques d’aquesta sal, que és molt pura i surt de l’única font existent avui dia amb una concentració de més de 300 gr. per litre!

També ens diu que el desnivell de la gorja, per on circula el riu Fred, va ser aprofitat, i encara ho és, per a moure diversos molins. Així entrem a les instal·lacions d’un antic molí fariner que ara és una petita sala d’exposicions i on encara es conserva el seu mecanisme fet de fusta i ferro.

Seguim baixant per la gorja, on també veiem les ruïnes del que va ser un molí de pinso. Aquí també observem com un enginyós sistema de canalització, feta de fusta, porta l’aigua salada de la font cap a les eres d’evaporació modernes situades a la sortida de la gorja. A la roca de la gorja veiem diverses restes fòssils corresponents a rudistes, uns lamel·libranquis típics del Cretaci superior. També veiem les boniques flors de l’hipèric (Hypericum perforatum), una planta medicinal molt apreciada.

Finalment arribem a les eres d’evaporació modernes, on es cultiva, es recull i emmagatzema la sal en sacs per a ser molta (o no) al bonic molí de sal que tenen dins el modern magatzem, que sembla una sala de ball, i que també s’utilitza com a sala polivalent.

Acabada la visita, i després d’agrair a la Srta. Sílvia el seu bon guiatge, anem corrent als vestuaris per a posar-nos els banyadors i entrar a la piscina semicoberta d’aigua salada, experiència que només uns pocs del grup poden explicar.

La veritat és que és molt curiós el fet de surar sense fer cap esforç i amb molt de compte no esquitxar-se d’aigua als ulls. La piscina, però, té unes quantes dutxes d’aigua dolça per a aquests casos desesperats!

Per a recuperar-nos d’aquesta experiència tan gratificant, i que et deixa una mica xafat, anem a prendre uns refrescos abans del retorn que fem per la carretera que planeja per sobre la Serra Seca, on parem a un vistós mirador sobre la vall del Segre i on hi ha un monument recordatori del pas del Tour de França l’any 2009.

Així, amb un preciós capvespre, ens acomiadem dels companys als quals desitgem bones vacances i un ‘a reveure’ en properes sortides!

● Autoria de les fotos: Màrius Asensi, Montserrat García, Xavier Benito, Ventu Amorós, Miquel Soldevila, Núria Dalmau i Isabel Benet.