Sortida a les Guilleteres d’All (09/11/2024)

Isabel Benet

Aquest dissabte va tenir lloc la sortida mensual del Grup Mineralògic Català, això sí, amb un retard de dues setmanes per causa de la DANA que tant de mal ha fet al País Valencià i que ens va obligar a anul·lar la que teníem prevista per al passat 26 d’octubre.

La sortida en qüestió va tenir lloc a les conegudes com Guilleteres d’All, entre les poblacions de Bellver i Ger, a la comarca de la Cerdanya, un espai de gran interès geològic, històric i paisatgístic. Abans, però, ens reunim a l’àrea de servei a la sortida de la boca nord del Túnel del Cadí. Allà fem una primera observació del curiós paisatge que ens envolta: les muntanyes, malgrat que ronden els 3.000 metres d’alçada, estan rematades per un altiplà, com si haguessin estat escapçades amb un ganivet fenomenal.

Es tracta de l’anomenada superfície d’erosió pre-miocena. I és que encara que costi de creure, aquesta part del Pirineu (l’oriental) va estar molts milions d’anys a la intempèrie erosionant-se mentre s’acabava de formar la resta del Pirineu (l’occidental) i això el va deixar en un estat de peneplana no gaire elevada sobre el nivell del mar. Les coses, però, van canviar durant el Miocè quan es van començar a formar falles normals distensives i fosses tectòniques que van rejovenir aquests relleus.

Després d’aquests primers apunts, fem cap a les Guilleteres tot baixant cap a la fossa de la Cerdanya, formada pel moviment lateral d’una falla molt important: la falla del Segre-la Tet. Just a l’entrada se’ns informa que aquest paisatge tan extraordinari és el fruit de l’erosió d’uns materials poc cohesionats (argiles, sorres i graves) dipositats en forma de ventalls al·luvials durant la formació de la fossa. Aquests terrenys aquí se’ls coneix com guilleteres (cau de guilles), però també reben altres noms com xaragalls, terragalls, esterragalls, esturragalls… tècnicament se’ls anomena bad-lands.

Abans de recórrer l’indret, ens fem la fotogrup de rigor sota un dels plafons informatius que, des del 2015, hi ha instal·lats a la zona. Per corriols senyalitzats, i apuntalats amb graons de fusta ja una mica desencaixats, arribem al primer dels tres miradors que hi ha a la zona on un plafó, molt deteriorat pel pas del temps, ens orienta sobre el paisatge que ens envolta.

Amb molt de compte perquè el terreny està molt humit per causa de les darreres pluges, anem cap al segon mirador que està situat just damunt del profunds xaragalls practicats sobre les argiles daurades que, tocades pel sol, donen un joc de llums i ombres molt fotogènic. Algunes argiles encara estan protegides per un “barret” de graves tot formant uns petits pinacles anomenats xemeneies de fades, barrets de bruixa o, tècnicament, demoiselles coiffées.

Aquí, el plafó informatiu està tan deteriorat per la intempèrie que és del tot il·legible i per això hem hagut de portar unes fotocòpies de quan vam visitar aquest indret l’any 2017 amb els Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

El corriol cap al tercer mirador és una mica més delicat perquè s’ha de creuar un petit torrent amb aigua i encara sort que hi ha una passarel·la de fusta, però l’indret està farcit de rovellons que fan les delícies dels caçadors de bolets.

El plafó del tercer mirador també està molt malmès però en ell s’explica que aquesta erosió no és del tot natural. Això ho van descobrir un equip d’historiadors de la UAB que van determinar que aquest indret fou, des de temps dels ibers i dels romans, un jaciment on s’explotava l’or, en forma de pelletes, present a les argiles i graves. El mètode d’explotació era l’hidràulic, com al jaciment de Las Médulas de León: es canalitzava l’aigua del riu Duran i s’acumulava en dipòsits al capdamunt dels xaragalls. Es deixava caure l’aigua que arrossegava grans quantitats d’argiles i graves cap a la part baixa on es procedia a la decantació i filtratge per recuperar l’or.

Fins ara ens ha fet un sol meravellós i una molt bona temperatura, però el cel s’està ennuvolant ràpidament i encara ens queda un lloc per visitar: les antigues mines a cel obert de lignit de Sanavastre, on s’acumulaven les restes de vegetació que poblava les basses al peu dels ventalls al·luvials.

Així, arribem a un aparcament a uns escassos 200 metres de l’antiga explotació que va deixar un clot on s’acumula l’aigua freàtica en el seu centre. Amb compte, baixem al fons del clot on, en les seves parets, encara es poden apreciar algunes capes del carbó (lignit) que es va formar a les basses del peu dels ventalls al·luvials, poblats d’antiga flora miocena (Quercus, Alnus, Fagus, Zelkova…). A les mines de lignit d’Estavar (sota el castell de Llívia) s’hi han arribat a trobar restes de fauna com mastodonts, amficions, hipparions i Dicerorhinus (un avantpassat dels rinoceronts).

Ens posem a buscar una mica entre les capes de carbó, margues i sorrenques de l’aflorament i aviat apareixen algunes restes vegetals que, un cop netejades, descobreixen boniques fulles però sense que puguin ser classificades…. de moment. No costa gaire d’imaginar que aquests carbons es van formar en un lloc semblant.

Com que és tard i vol ploure (literalment), sortim del clot i anem amb els cotxes a buscar una àrea de pícnic prop de Soriguerola on ens mengem ràpidament els entrepans que portem i, en acabat, tornem a l’àrea del Cadí a fer els cafès, mentre fora cau una lleugera pluja barrejada amb ullades de sol.

Així, entre rialles i anècdotes, acabem aquesta jornada de geologia “pura i dura” amb la promesa de retrobar-nos ben aviat. Fins a la propera!

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Núria Dalmau, Glòria Munné, Sebastià Cortès, Màrius Asensi i Miquel Soldevila.