Revisitant Santa Creu d’Olorda (15-12-2024)

Isabel Benet

Ara fa just un any que també ens vam reunir uns quants valents davant l’ermita de la Santa Creu d’Olorda, de suposat origen preromànic, per a fer la darrera sortida abans de les festes nadalenques. I, igual que l’any passat, fa un bon sol però un fred que pela i per això, després de les degudes presentacions, es fa una breu introducció geogràfica i geològica de la zona on afloren pissarres negres i calcàries del Paleozoic. Aquestes darreres van ser objecte d’explotació durant quasi 100 anys per a la fabricació de ciment. Avui visitarem algunes de les seves pedreres inferiors, on apareixen estructures tectòniques força interessants.

Abans d’iniciar l’itinerari circular que ens portarà a fer una volta completa al Puig d’Olorda, se’ns mostra un esquema de com es va formar el supercontinent Pangea després de la col·lisió, ara fa uns 300 milions d’anys, de dues masses continentals (Lauràsia i Gondwana) i de com es va aixecar la Serralada Herciniana com a conseqüència de la tal col·lisió. Actualment aquesta serralada ja no existeix i només resten alguns massissos aïllats i escampats per mig món després del seu total desmantellament. Ara ens trobem a l’extrem SW del massís de Collserola, damunt una estructura en forma de sinclinal complex, al nucli del qual es troben les calcàries que avui visitarem.

Així, sense perdre més temps, prenem la pista que surt de l’àrea de lleure de Santa Creu d’Olorda en direcció a les pedreres. Abans, però, ens aturem un moment davant un aflorament de pissarres negres del Silurià superior i fem un petit repàs de com es formen aquestes roques metamòrfiques per compressió tectònica d’antigues roques sedimentàries de tipus argilós i molt carregades de matèria orgànica. També comprovem com aquestes pissarres, que estan molt deteriorades, tornen a convertir-se en una pols argilosa a les nostres mans.

Fetes aquestes explicacions, continuem per la pista en direcció a les pedreres inferiors, tot deixant a mà dreta la pista que s’enfila cap a les pedreres superiors i que ja vam visitar l’any passat. Poc després de passar sota una enlairada i fotogènica cinta transportadora de l’antiga fàbrica de ciment Sanson, fem la segona parada del dia davant d’un vistós penya-segat on podem observar els dos tipus de calcàries que aquí es van explotar: a la part baixa hi ha les calcàries grises de la Formació La Creu (del Silurià superior), i al seu damunt estan les calcàries ocres de la Formació Olorda (del Devonià inferior).

Aquests dos paquets de calcàries estan separats per un nivell de pissarres vermelloses que són les responsables de l’estructura tectònica en escates que s’observa en aquesta zona, ja que les pissarres tendeixen a exfoliar-se i “fluir”, mentre que les calcàries, més rígides, es trenquen i es desplacen per damunt d’aquests nivells pissarrosos que actuen com a nivell de desenganxament. Ara el sol s’ha tapat i fa un ventet glaçat molt molest; per això, ràpidament ens traslladem cap al vessant oest del Puig d’Olorda on hi ha l’anomenada Pedrera Vella de Cal Farrés i on esperem estar més arrecerats.

La Pedrera Vella, com el seu nom indica, fa molt temps que no s’explota i per això els seus fronts estan cada cop més poblats de vegetació, cosa que dificulta l’observació de les cinc escates que aquí s’han identificat. Malgrat tot, en un dels fronts encara es pot veure la superfície que separa dues d’aquestes escates. Totes aquestes deformacions es van produir durant l’orogènia Herciniana, que va tenir el seu màxim al Carbonífer superior.

Sembla que el dia s’ha arreglat una mica i ja torna a lluir el sol. Per això optem per continuar la ruta tot seguint un corriol que ens porta fins a Cal Farrés, un petit mas al voltant del qual afloren les calcàries de La Creu, on trobem fòssils de crinoïdeus i ortoceràtids perquè aquestes calcàries es van dipositar sobre una plataforma continental poc profunda.

Continuem per pista i, tot seguit, desemboquem al que fou l’antic camí de Molins de Rei a la Santa Creu, a l’alçada de Can Ribes. Aquí, al marge de la pista, afloren uns materials molt especials: es tracta de les lidites, també anomenades quars negre o radiolarites; unes roques fosques formades per l’acumulació d’esquelets de radiolaris, uns microorganismes planctònics de closca silícia. Aquestes roques són típiques del Carbonífer inferior i es van formar en un fons marí relativament profund. Dins d’algunes escletxes també trobem bonics exemplars de goethita.

Continuem amunt per la pista en direcció a la Santa Creu, tot passant a frec del gran mas de Can Portell i de l’entrada de l’anomenada Pedrera dels Ocells, espectacular indret que ja vam visitar l’any passat però que trobem que és un bon lloc per a concloure aquesta sortida d’avui.

D’aquest lloc, els companys Joan Rodríguez, Pedro Mingueza i José L. Garrido van fer un excel·lent estudi amb unes antigues mostres extretes d’aquesta pedrera on s’hi havien explotat, en galeries i a cel obert, les típiques pissarres negres del Silurià: Per això abans era coneguda com a Sot de les Mines. Des de l’any 1991, però, està prohibit el seu accés pel perill d’esllavissades. Amb aquelles mostres es va determinar la presència de zippeïta i compreignacita, dos minerals força rars que contenen urani i amb els quals es va fer un treball publicat a la revista Mineralogistes de Catalunya (2024-1) vol. 15, núm. 3, pàg. 35-42, amb el títol Troballa de minerals d’urani a Santa Creu d’Olorda, Barcelona, Catalunya.

Després de delectar-nos amb la contemplació silenciosa de les negres parets amb taques grogues de sulfurs de ferro alterats, ens fem la rigorosa fotogrup per a tenir un bon record d’aquesta jornada i, després de desitjar-nos unes Bones Festes de Nadal, donem per acabada aquesta darrera sortida d’enguany. Fins a la propera!

Autoria de les fotos: Ventu Amorós. Miquel Soldevila, Sebastià Cortès i Isabel Benet.