Visita a Les Escletxes del Papiol (30/03/25)

Isabel Benet

La primera sortida de la recent estrenada primavera d’enguany la vam fer a les cèlebres Escletxes del Papiol, curiós indret d’aspecte laberíntic situat a la part alta del Papiol, petit poble del Baix Llobregat assegut sobre el vessant nord-oest de la Serra de Collserola i arraulit al voltant del seu castell de frontera, que té els seus orígens al segle X i que servia per aturar les escomeses sarraïnes.

A mig matí, amb un bon sol però amb un fred que pela, ens reunim els participants a l’entrada principal de Les Escletxes. Per situar-nos geològicament, anem uns metres més enllà per una pista on aflora el sòcol paleozoic i des d’on tenim una bona vista del turó de Santa Creu d’Olorda (que vam visitar al desembre), de l’indret de Les Escletxes i de la fossa del Vallès amb Montserrat com a teló de fons. Aquí se’ns explica que estem a tocar de dues grans falles que es creuen i que, al peu d’aquestes falles, a principis del Miocè, s’hi van formar uns ventalls al·luvials.

De retorn a l’aparcament, podem observar la part proximal d’un d’aquests ventalls format per bretxes on abunden els còdols paleozoics. A diferència dels conglomerats, on els còdols estan generalment arrodonits, els còdols de les bretxes són angulosos perquè no han rodat gaire.

Situats de nou a l’aparcament, accedim a l’indret de Les Escletxes per la seva entrada principal, que ens deixa en una gran esplanada on fem la segona parada del dia. Aquí se’ns explica que, durant la transgressió languiana, damunt del ventall al·luvial es va instal·lar una plataforma carbonatada on hi vivien diversos grups d’organismes: bivalves, gasteròpodes, algues, briozous, equinoderms i, sobretot, colònies de coralls constructors d’esculls de barrera.

Seguint el treball de Permanyer (1), a la base de l’escull trobem bancs de grans ostres i, al seu damunt, tres nivells de colònies coral·lines dels tipus porites i faviidaes. També se’ns explica l’origen de l’entramat d’esquerdes ortogonals que solquen aquest escull com a conseqüència del moviment plàstic de la base argilosa que fa que les calcàries, dures i rígides, es trenquin i es desplacin.

Després de totes aquestes explicacions, accedim a l’interior d’una de les principals escletxes, on trobem alguns escaladors pujant per les verticals parets d’aquesta calcària tan particular i dificultosa.

A la sortida nord de l’escletxa, ens aturem a observar un bon aflorament de les argiles de la base de l’escull, material explotat per a fabricar maons i teules i que, per aquesta causa, moltes escletxes van desaparèixer abans no es va declarar l’indret com a paisatge pintoresc i d’interès geològic. Des d’aquí retornem a l’esplanada per un altre camí, tot observant roques amb seccions d’ostres i coralls que no poden veure’s massa bé a l’interior de les escletxes.

Situats de nou a l’esplanada, continuem l’itinerari per la part superior de l’escull mentre alguns valents s’endinsen en una escletxa molt més estreta i dificultosa. El dia va avançant i el fred del matí ja és història. La roba d’abric comença a sobrar malgrat que les escletxes són un lloc força ombrívol.

Els que estem a la part superior, anem amb molt de compte de no posar el peu en alguna de les moltes petites esquerdes que s’amaguen entre la frondosa vegetació, on hi abunda el llentiscle (Pistacia lentiscus) i on també podem veure molts frares (Orobanche sp.), unes plantes paràsites subterrànies que fan unes flors molt semblants a les orquídies.

Quan ens reunim tots al capdamunt de l’escull, amb bones vistes sobre el poble del Papiol i el seu castell, aprofitem l’avinentesa per a fer-nos la foto de grup.

Continuem en direcció a ponent per un corriol ben estret per a penetrar en una de les escletxes més amples, anomenada popularment La Rambla perquè s’hi pot transitar sense massa entrebancs i on també s’hi practica l’escalada Top Rope d’alta dificultat en les seves parets lleugerament desplomades. Al seu interior hi creix un gran arbre que sembla un lledoner. Des d’aquí, sortim a la carretera que ens porta de nou al pàrquing on tenim els cotxes. Però així que estem fora de l’ombra de les escletxes, el sol ens cau com una llosa i ens quedem gairebé en màniga curta.

I com que ja es l’hora de dinar, aquí donem per finalitzada aquesta jornada de geologia de proximitat, tot acomiadant-nos fins a la propera sortida.

Uns quants, però, encara la vam allargar una mica tot baixant al fons d’un torrent per a observar un bon aflorament de lidites, com les que vam veure a Can Ribes, a Santa Creu d’Olorda, i una pila de blocs caiguts amb moltes i boniques seccions de coralls i ostres. Va ser com un Bonus Track d’aquesta sortida.

(1) Albert Permanyer i Bastardas, Sedimentologia i diagènesi dels esculls miocènics de la conca del Penedès, Institut d’Estudis Catalans, 1990

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Màrius Asensi, Miquel Soldevila, Arnau Tort, Isabel Benet i Montserrat Tirado.