Visita al Museu del Ciment i Fonts del Llobregat (20/7/2025)

Isabel Benet

Per a escapar un xic d’aquest calorós inici d’estiu, en la darrera sortida mensual prèvia a les desitjades vacances, hem anat a l’extrem oriental de l’Alt Berguedà per a mirar de trobar una mica de fresqueta en les espectaculars Fonts del Llobregat, riu que neix de cop i volta sota Castellar de n’Hug, pintoresc poble situat al nord de la Pobla de Lillet.

Abans, però, farem una visita guiada a l’antiga fàbrica ASLAND del Clot del Moro, avui reconvertida en el Museu del Ciment, el qual forma part del conjunt de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).

Per això ens hem trobat tots els participants a l’aparcament de l’entrada del museu i, com que encara tenim temps, fem tomb pels voltants per a veure el trenet, ara turístic, que uneix el museu amb la Pobla de Lillet però que, al seu dia, servia per a transportar el ciment fins a Guardiola de Berguedà on, en un altre tren, era transportat a Manresa i Barcelona… tota una infraestructura de principis de s .XX.

Just abans d’entrar al museu, fem una petita introducció geològica de la zona, ja que avui seguirem el tercer itinerari proposat per Albert Martínez i Marc Tudela a la seva guia Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró (editat per Itineraris Geològics).

I és que avui ens mourem per l’anomenat Mantell del Cadí format, majoritàriament, per materials del Terciari (Cenozoic), el qual forma part del conjunt de mantells que van desplaçar la cobertora sedimentària cap al sud quan es va aixecar la zona axial pirenaica durant l’Orogènia Alpina.

Malgrat ser el mantell més “jove”, aquest es troba emplaçat sota els mantells superior i inferior del Pedraforca degut al seu estil de propagació, anomenat de bloc inferior, cosa que fa que el mantell basal sigui el darrer que es mou tot carregant els altres dos a “collibè”.

Puntualment comencem la visita a la que va ser la primera fàbrica de ciment pòrtland de tot l’estat, construïda en aquest racó del món gràcies a l’esforç inversor de l’empresari Eusebi Güell i els seus socis. Aquests van encarregar el disseny de la fàbrica a l’arquitecte valencià Rafael Guastavino, molt conegut als Estats Units per les seves cèlebres cúpules. Per a donar lleugeresa i resistència als sostres, aquest arquitecte va utilitzar el sistema de maó pla, anomenada volta catalana, recolzat sobre tirants de ferro que encara es conserven avui dia.

La Srta. Marinette, la nostra guia, comença la seva explicació amb una disculpa perquè ha d’explicar el difícil procés de fabricació del ciment però a l’inrevés, ja que la visita s’inicia a l’antiga sala on s’ensacava el ciment ja fabricat per a ser transportat. Ara aquest espai s’ha convertit en la recepció, amb una botigueta, una sala de projeccions i el centre d’interpretació del ciment, amb diversos plafons informatius i models a escala.

Així ens assabentem que, dins la història de la recerca d’un conglomerat que es consolidés ràpidament i en tota mena de circumstàncies, el nou ciment pòrtland va ser inventat pels anglesos Joseph i William Aspdin a la cuina de casa seva a mitjans del s. XIX, i amb el qual es va desenvolupar tota una nova expressió arquitectònica: el Modernisme, estil amb el que està construïda aquesta fàbrica.

Amb una maqueta a escala de la fàbrica i fotos de l’època, se’ns explica que aquesta es va construir adaptant-se a les irregularitats del terreny de manera que, i malgrat tot, s’integrava en el paisatge. També va ser concebuda “en cascada” des de les pedreres de la part més alta fins a la sala d’ensacar a la part més baixa. Aquesta fàbrica aprofitava la força de la gravetat per a moure els materials, l’aigua del Llobregat per a moure les turbines i el carbó de la propera serra del Catllaràs per a produir el clínquer, resultat de la fusió de la mescla de calcàries i argiles a grans temperatures dins els forns rotatoris i que, un cop molt, es converteix en ciment.

Després de totes aquestes explicacions, ens movem per les entranyes de la fàbrica, on les condicions laborals eren deplorables i la seguretat gairebé nul·la. I accedim al grandiós dipòsit del clínquer, alt com una catedral, on aquest s’emmagatzemava i on encara es poden veure algunes boles enganxades a les seves parets.

Acte seguit sortim fora per a fer un petit recorregut exterior i on podem veure el penós estat de ruïna en que va quedar la fàbrica després del seu tancament definitiu l’any 1975. Avui dia, però, es duen a terme tasques de reconstrucció d’algunes estances i la consolidació d’alguns murs per a fer més segura la seva visita. Aquí aprofitem per a fer-nos una simpàtica foto de grup per a tenir-ne un bon record.

A la darrera de les sales que visitem hi ha la maqueta d’un forn rotatori que es pot posar en marxa per a veure’n el funcionament i també algunes demostracions d’estructures corbades típiques de l’estil modernista construïdes amb la tècnica del maó pla. A la sortida, i després de passar a frec d’un dipòsit de carbó, baixem per unes escales fins al laboratori, on es comprovava la qualitat del ciment. Un cop de nou a la recepció, donem per finalitzada la visita a la fàbrica ASLAND del Clot del Moro.

Ara toca anar a dinar, però abans completem les explicacions geològiques de la zona malgrat tenir les mateixes dificultats que la Srta. Marinette ja que no podem fer-les en ordre cronoestratigràfic com ens agradaria (dels materials més antics als més moderns) perquè el Mantell del Cadí té forma de gran sinclinal, anomenat Sinclinal de Ripoll, i ara ens trobem al seu flanc nord de manera que, conforme ens anem acostant a les Fonts del Llobregat anirem trobant cada cop materials més antics.

Així que sortim del Museu del Ciment per la carretera en direcció a Castellar de n’Hug i, poc després, traspassem una barrera rocosa formada per les calcàries lacustres de la fàcies garumniana (Calcàries de Vallcebre), que són les que explotaven a la fàbrica i que ja vam veure al seu dia pels voltants de Fumanya. Tot seguit, pels marges de la carretera ja afloren les argiles, gresos i roques volcàniques del Carbonífer superior i Permià, d’un vistós color vermell i que, després de dinar, anem a observar de prop ja que són determinants a l’hora d’oferir el magnífic naixement del riu Llobregat.

Ara sí, marxem cap a les Fonts del Llobregat per un ombrívol camí, ben arranjat amb escales i baranes de fusta, on afloren les calcàries de Devonià, que ja vam veure a la sortida de Sant Creu d’Olorda, i que són d’origen marí tal i com ho testimonia un pobre goniatítid (un cefalòpode amb closca enrotllada, anterior als ammonits) i que està polit per tanta gent que li passa pel damunt.

Així arribem a un balcó des d’on contemplem com, de sobte i ben ufanós, neix el riu Llobregat. Aquí expliquem que aquesta és una surgència càrstica deguda al deteriorament del massís calcari que tenim damunt, per on l’aigua de les pluges circula lliurement pel seu interior, per pous i galeries, fins que troba el topall de les argiles impermeables del Permià.

De totes maneres, continuem pujant pel camí per a observar com l’aigua continua aflorant pel llit del la gorja ja que, gràcies a les abundants pluges dels darrers dies, el nivell piezomètric (el qual marca l’alçada màxima de l’aqüífer) està més alt que de costum.

Per a finalitzar, està tot tan verd, tan frondós i tan fresquet que, de retorn a l’aparcament, ens fem una darrera foto de grup amb les Fonts de Llobregat com a teló de fons, tot desitjant-nos unes bones vacances i esperant retrobar-nos en properes sortides.

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Màrius Asensi, Arnau Tort, Miquel Soldevila i Isabel Benet.