Visita als Bufadors de Beví (04/10/25)

Isabel Benet

Per a la primera sortida mensual de la recent estrenada tardor, hem visitat un indret molt especial: els Bufadors de Beví. Un conjunt de cavitats d’aspecte laberíntic situades al vessant nord de la Serra dels Bufadors a la frontera entre les comarques d’Osona i el Ripollès.

Puntualment, ens trobem tots els participants al bar-restaurant El Castell de Besora del petit poble de Santa Maria de Besora, al peu del turó coronat pel seu castell. En acabat l’esmorzar, ens vam repartir en els cotxes per a marxar cap a l’aparcament del Coll de Beví, on comencem l’itinerari conduïts pel jove geòleg Jordi Vila, gran divulgador de Geòleg.cat i Geologia365.com i, a més, soci del GMC qui, per cert, lluïa una preciosa i molt apropiada samarreta!

Sortim per una planera pista sota el vessant sud de la Serra dels Bufadors. A mig camí, i a tocar d’una bassa, fem una primera parada damunt una gran llosa sorrenca on en Jordi ens dona les primeres explicacions sobre la situació geogràfica i geològica de la zona que anem a visitar, tot estenent un gran i acolorit mapa geològic de Catalunya.

Resulta que ens trobem damunt les darreres conseqüències de la formació dels Pirineus, això és, un tren de plecs (anticlinals i sinclinals) de direcció E-W que són l’avantpaís sud-pirinenc deformat. Nosaltres estem sobre l’eix d’un anticlinal relacionat amb la gran fractura coneguda com Encavalcament de Vallfogona, que ha lliscat gràcies a la intervenció dels guixos de l’Eocè que no afloren en aquest sector. La Serra del Bufadors és el flanc nord d’aquest anticlinal.

Per fer-ho més “visual”, en Jordi rebrega el seu gran mapa de manera que la zona dels Pirineus i de les serralades costaneres queden elevades i la Conca de l’Ebre queda deprimida… fantàstic!

El que semblava una llosa sorrenca erma, amb les indicacions d’en Jordi descobrim una sèrie de diàclasis (fractures sense moviment) que es creuen gairebé en angle recte i que estan relacionades amb la deformació de les roques durant el seu desplaçament cap al sud. També, i com per art de màgia, apareixen gran quantitat de fauna i els rastres de la seva activitat: tubs reomplerts, foraminífers, briozous, equinoïdeus, lamel·libranquis i, fins i tot, les pinces d’un cranc!

Després de fer-nos la fotogrup, continuem per la pista sota les vistoses i enlairades cingleres de la Serra dels Bufadors que semblen una capa horitzontal, però que en realitat cabussen fortament cap al nord en tractar-se, com s’ha dit, del flanc d’un anticlinal, i aquest fet té molta relació amb l’origen del Bufadors.

Quan ens acostem a la base dels cingles, en Jordi fa una altra parada per mostrar-nos una capa dura intercalada entre margues més toves. Es tracta d’una esllavissada procedent de la plataforma continental i que es va dipositar en aquesta part més profunda de la conca.

En Jordi ens fa adonar de molts detalls que, normalment, passen desapercebuts als ulls inexperts, com el fet que la capa, dita lumaquel·la, està formada quasi exclusivament per foraminífers, i que aquests estan orientats segons la direcció del corrent predominant.

Així, poc després ja trobem la desviació a la dreta que ens durà als Bufadors, sota la coberta d’una esplendorosa fageda, als quals accedim per un corriol que s’enfila de valent i que ens deixa en una gran “plaça” on en Jordi ens dona l’explicació sobre els seu origen.

Tenim un paquet de gresos, que fou la part frontal d’un delta, que està damunt, i fortament inclinat cap al nord, d’un paquet de margues. Aquest contrast fa que la capa de gresos (roca dura i rígida) es trenqui i llisqui damunt les margues que són roques més toves i elàstiques. A aquesta mena de cavitats se les anomena “gravitacionals” perquè és la gravetat la que juga un paper més important en la seva formació.

El fet que aquestes cavitats estiguin més o menys comunicades provoca el fenomen dels “bufadors”, sobretot quan hi ha una gran diferència entre la temperatura interior (constant entre 13 i 15ºC) i l’exterior. Avui no és el cas perquè les temperatures són molt similars, però sí que es nota més fresqueta dins aquest indret que fa que ens haguem d’abrigar una mica.

Malgrat que sembla un laberint, el recorregut pels Bufadors no té pèrdua ja que només hi ha un camí principal i algunes desviacions secundàries que porten a les diverses cavitats de les quals destaca un pou de 52 metres de fondària total i uns 400 metres de recorregut amb sis boques d’accés, conegut com Bufador Núm. 8. Uns quants de nosaltres només ens atrevim a endinsar-nos per l’anomenada Cova del Baró, una balma soterrada al peu del gran cingle principal des d’on s’han desprès tots els blocs que veiem.

El fenomen dels “bufadors” fa que aquest indret tingui una mena de microclima on hi poden sobreviure espècies vegetals que normalment es troben més al nord, o a més alçada, com el corniol (Aquilegia vulgaris), el marcòlic vermell (Lilium martagon) o el botó d’or (Ranunculus repens); espècies que no vam poder veure per l’avançada estació, però sí que vam poder observar molts bolets, falgueres com la llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium), i rosetes d’orella d’os (Ramonda myconi) sense flors.

Aquí donem per acabat l’itinerari geològic i per al retorn ens dividim en dos grups: Uns quants tornen pel mateix camí d’anada i la resta tornem per l’esmolada carena de la Serra dels Bufadors, on rebem una bufetada de calor, i tot passant per diversos “balcons” abocats a la vall per on hem vingut i des d’on tenim bones vistes de Santa Maria de Besora (i el seu castell) i de Bellmunt. Cap al nord tenim el petit nucli de Llaers (o Llaés) on hi destaquen el castell i l’ermita.

Quan ens retrobem tots a l’aparcament ja només ens cal dirigir-nos altre cop a Santa Maria de Besora on ens espera un bon dinar, al mateix lloc on hem esmorzat, regat amb cervesa ben fresca que ens aplaca un xic la calor que hem passat malgrat que ja estem en plena tardor.

Després de l’àpat ens acomiadem dels companys fins a la propera sortida en la què coincidim, però tres valents no volem acabar el dia sense pujar al formós turó que s’eleva sobre Santa Maria de Besora, on hi ha les restes del seu castell i de l’església romànica de Santa Maria i, també, unes bones vistes de tota la Serra dels Bufadors il·luminada pel sol ponent.

Autoria de les fotos: Màrius Asensi, Carlos Ángel Solano, Miquel Soldevila, Isabel Benet i Arnau Tort.