Sortida a la Serra del Catllaràs (25/10/25)

Isabel Benet

El passat dissabte 25 d’octubre vam fer la sortida que estava programada per al setembre a la serra del Catllaràs, a l’extrem oriental de l’Alt Berguedà, i que es va haver d’anul·lar per causes meteorològiques. Així que ben puntuals, ens comencem a reunir els participants al Santuari de Falgars, lloc de pelegrinatge i devoció on avui es disputa una cursa de muntanya.

Aquesta sortida és complementària de l’anterior que vam fer el mes de juliol a la fàbrica de ciment ASLAND del Clot del Moro, al nord de la Pobla de Lillet, ja que avui veurem d’on s’extreia el carbó que movia la fàbrica i alimentava els forns rotatoris, i també analitzarem el perquè va fracassar l’explotació d’aquest combustible en aquesta zona.

Així, des de Falgars prenem la pista que ens porta a l’esplanada on s’aixeca el Xalet del Catllaràs, edifici emblemàtic dissenyat per Gaudí on s’allotjaven els enginyers de mines a l’època de l’explotació del carbó i que ha estat restaurat per tal de recuperar l’aspecte original. Abans d’iniciar l’itinerari, però, ens fem una fotogrup molt original aprofitant la vistosa escala de cargol exterior del Xalet la qual, per cert, pateix un visible enfonsament.

Al mateix aparcament del Xalet es donen les primeres explicacions de la zona i el què s’anirà a veure. La primera parada serà a l’indret de El Cable, una esplanada artificial on arribava quasi tot el carbó que s’extreia pels voltants del Xalet. Així, sota una coberta de faigs vestits de tardor, anem per la pista per on hem vingut fins a trobar un corriol per on baixem, amb molt de compte, a cercar l’entrada d’un petit túnel que dona accés a la zona del Cable.

Allà, entre un escampall d’edificacions en ruïnes, s’explica que el carbó que aquí arribava era carregat a les vagonetes d’un telefèric que baixava directament a l’estació de l’Empalme, als afores de la Pobla de Lillet, i es pujava cap a la fàbrica de ciment en un trenet que actualment fa un recorregut turístic, tot passant pels jardins Artigas d’inspiració gaudiniana.

Retornem al Xalet des d’on prenem la pista que puja cap al Collet Fred, però a mig camí ens desviem un moment per anar a fer un cop d’ull a l’espectacular Pou d’Arderiu, amb una entrada tapiada, un gran dipòsit i una petita boca que potser servia per a extreure l’aigua de les galeries o per a airejar-les.

Situats al voltant del pou, se’ns explica l’origen del carbó (lignit) que aquí s’explotava, el qual es va formar a finals del Cretaci en un ambient pantanós, de vegetació exuberant i sota un clima càlid i humit, quan el Pirineu tot just començava a treure el cap d’entre les aigües. En trobar-nos, però, a l’extrem oriental de la conca carbonífera de l’Alt Berguedà, les capes de carbó són poc potents i molt discontinues i, per això, la seva explotació va ser molt difícil i poc rendible. També se’ns explica que aquest carbó és poc madur (“jove”) i que encara conté molts volàtils en la seva composició, cosa molt perjudicial per al medi ambient quan es crema.

Tot seguit retornem a la pista principal en direcció al Collet Fred on, pels seus marges, anem trobant abundant fauna marina del Cretaci superior: rudistes, coralls, ostres del tipus Exogyra… i alguns exemplars de difícil classificació. Els caçadors de bolets tampoc se’n van de buit: rovellons, pinetells, fredolics, camagrocs…

Passem de llarg el Collet Fred, on està la desviació que puja al mirador del Roc de la Lluna, per anar a veure les restes de la que fou la Mina del Bac (també coneguda com la Sala de Màquines), la qual es troba un xic més enllà en direcció al Prat Gespador sota les impressionants parets de les Roques d’Arderiu. Hom pensa que les mines d’Arderiu i del Bac es comuniquen perquè es troben sobre el mateix nivell carbonós, entre les calcàries marines del Cretaci superior i les calcàries lacustres (Calcàries de Vallcebre) del finicretaci, les quals afloren formant les esmentades Roques d’Arderiu i la Roca del Joc, coronada per una creu.

El dia, que ha començat força assolellat, s’està tapant per moments i comença a fer fred. I com que ens temem el pitjor, de seguida retornem al Collet Fred per a pujar a l’impressionant mirador del Roc de la Lluna, on es farà la darrera parada de la jornada.

Des d’aquest mirador encarat al nord, i malgrat els núvols que cobreixen les cotes més altes, tenim una panoràmica des de l’inconfusible Pedraforca (a ponent) fins al Taga i la Serra de Sant Amanç (a llevant). Sota nostre tenim l’estació de l’Empalme, la Pobla de Lillet, les pedreres del Clot del Moro i, mig amagat entre l’espessa vegetació, destaca ben blanc el Xalet del Catllaràs.

Aquí es fa un breu repàs de com s’ha format el Pirineu per la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica i de com es van formar els mantells de corriment que des d’aquí veiem en tot el seu esplendor: el Mantell Superior del Pedraforca, el Mantell Inferior del Pedraforca (sobre el qual ens trobem), i el Mantell del Cadí, just sota nostre, el qual s’estén cap a l’est fins a la Mediterrània.

El fet de que ens trobem a l’extrem oriental d’aquest mantell inferior, a tocar de l’avantpaís, fa que en aquesta zona apareguin múltiples escates que avancen en sentit contrari del que ho fan els mantells principals. I això fa que les capes de carbó estiguin molt trencades i discontinues, cosa que va dificultar molt la seva explotació. Per això, ben aviat, a la fàbrica de ciment arribava el carbó de les veïnes mines de Fígols, les quals ja vam visitar el juny i el novembre de l’any 2023.

Ràpidament, perquè és tard i vol ploure, baixem de nou al pàrquing del Xalet on fem un pícnic. La casualitat vol que, alguns de nosaltres, aprofitem com a seient un aflorament de calcàries del Cretaci Superior que encavalca, com una escata que és, els materials del finicretaci on s’asseu el Xalet.

De retorn a Falgars, on hi hem deixat alguns cotxes, aprofitem l’avinentesa que la tarda està millorant per a fer uns cafès a la gran plaça del davant de la façana principal d’aquest santuari d’origen preromànic. L’actual temple, però, és del s. XVII encara que es conserven alguns elements d’un anterior edifici romànic del s.XII. Sobre la porta hi ha un vistós rellotge de sol al qual no li cal canviar l’hora cada mig any…

Després de fer-la petar una bona estona sota els arbres d’aquest balcó magnífic, amb vistes a la Serra del Catllaràs d’on en prou feines sobresurten el Roc de la Lluna, les Roques d’Arderiu i la Roca del Joc, ens acomiadem fins a la propera sortida.

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Arnau Tort, Màrius Asensi, Antoni Prat, Carlos Ángel Solano, Albert Gelabert, Rogelio Zorrilla, Miquel Soldevila, i Isabel Benet.