En el curs d’un viatge als Països Baixos l’any 2018, vaig tenir ocasió de visitar un museu molt interessant, però no massa conegut: el museu Teyler.
1- Museu Teyler. Façana.
Es tracta d’un museu singular que es troba a la localitat de Haarlem, a uns 20 km d’Amsterdam (foto 1). Va ser fundat l’any 1784 a partir del llegat del comerciant i banquer Pieter Teyler van der Hulst (foto 2) i es considera el museu més antic del país, ocupant la seva antiga residència al costat del riu Spaarne. L’edifici conserva el caràcter il·lustrat del segle XVIII (foto 3) i combina art, història natural i ciències en un conjunt que inclou pintures, dibuixos, instruments científics, fòssils, minerals i una biblioteca històrica. Però no va ser pas només un museu: des del 1778 fins el 1950 va ser un centre actiu de recerca de diversos fenòmens, com l’electricitat, el magnetisme, la llum o la calor. Dona fe d’aquesta activitat la col·lecció de 18.000 instruments científics del segle XVIII i XIX, una de les més importants del món ((fotos 4 i 5). Val a dir que la presentació de les col·leccions conserva en gran part l’aspecte original del segle XVIII i XIX, fet que converteix la visita en un viatge al passat (Foto 6).
2- Retrat de Pieter Teyler van der Hulst (1702-1778), comerciant i banquer. Amb el seu llegat es va fundar el museu l’any 1784.3- Sala d’entrada-recepció4- Sala dels instruments5- Sala dels instruments6- Sala dels fòssils. La distribució de les vitrines i disposició dels fòssils pràcticament no ha canviat d’ençà que van ser arranjades l’any 1885.
Centrant-nos en l’àmbit que ens interessa, el museu allotja una de les col·leccions de minerals més antigues i valuoses dels Països Baixos. Aquesta col·lecció té els seus orígens en les primeres adquisicions de Pieter Teyler i, sobretot, en el treball del primer director del museu, Martinus van Marum (1750–1837) (foto 7) , un científic apassionat per la geologia i la història natural, que va establir contactes internacionals, va adquirir col·leccions senceres i va promoure l’estudi de la Terra en un moment en què la geologia estava en plena transformació. Durant el segle XVIII i XIX, el museu va reunir milers d’exemplars procedents de col·leccionistes, naturalistes i comerciants europeus.
7- Retrat de Martinus van Marum, primer director del museu Teyler. Pintura de Charles Howard Hodges,cap el 1826. Atribució: Carles Howard Hodges, Domini públic, via Wikimedia Commons.
Aquesta col·lecció no només és important per la qualitat dels minerals, sinó també per la documentació que els acompanya, que converteix el conjunt en una font de primer ordre per a la història de la geologia i del col·leccionisme científic. En conjunt, són milers d’exemplars del segle XVIII i XIX, molts amb etiquetes manuscrites originals que documenten la procedència i la classificació segons els criteris de l’època. Aquestes etiquetes constitueixen una font excepcional per a estudiar la història del col·leccionisme mineralògic.
És remarcable també la col·lecció paleontològica (fotos 8 i 9). Des de finals del segle XVIII, el museu va reunir fòssils com a part del seu projecte d’investigació sobre la natura i la Terra; un interès central per als científics de l’època. Tant aquesta col·lecció com la de minerals inclouen exemplars utilitzats en debats científics sobre l’origen de la Terra, la classificació de les roques i la naturalesa dels fòssils, aspectes molt vius en la ciència europea de finals del XVIII i inicis del XIX.
8- Un fòssil històric. L’any 1726 el físic suís Johann Jakob Scheuchzer, en el seu llibre Lithographia Helvetica, descrigué aquest fòssil com a Homo diluvii testis (testimoni d’home del Diluvi), creient que eren les restes d’un ésser humà que es va ofegar al diluvi bíblic. El fòssil examinat per Scheuchzer era en realitat una salamandra de 130 cm de llargada. Mancava la part de la cua i les potes posteriors. El Museu Teyler va adquirir el fòssil el 1802 i l’any 1812 va ser examinat per Georges Cuvier, qui es va adonar que no eren restes humanes. Cuvier va reconèixer que era una salamandra gegant fossilitzada i la reanomenà Andrias scheuchzeri, en honor de Scheuchzer i a les seves teories. Andrias significa ‘imatge de l’home’.9- Al museu es conserven molts fòssils procedents de la famosa pedrera de Solnhofen, al municipi homònim situat a Baviera, Alemanya. D’aquesta pedrera s’extreu la calcària litogràfica des del 1796, una roca de gra molt fi que s’emprava per al procés de la litografia de les primeres impremtes. Aquests sediments es varen formar al període Juràssic i conserva fòssils molt ben preservats, com els dels coneguts Archaeopteryx.
Una altra singularitat del Museu Teyler és que conserva la col·lecció més completa que existeix avui dels models cristal·logràfics de Haüy, un conjunt excepcional tant per la seva extensió com pel seu estat de conservació. René Just Haüy (1743–1822) és considerat el pare de la cristal·lografia. Va demostrar que els cristalls tenen una estructura interna regular i repetitiva i va formular el concepte de “llei de decreixement” per a explicar com les formes externes deriven d’unitats internes més simples. El seu Traité de Minéralogie (1801) incloïa gairebé 600 figures geomètriques que representaven aquestes formes cristal·lines. Per a fer comprensibles aquestes formes, Haüy va introduir models tridimensionals de fusta de perera, que permetien visualitzar simetries, angles i variacions morfològiques. Entre 1802 i 1804, Martinus van Marum —primer director del museu, com ja hem dit— va adquirir 597 models de fusta de perera produïts sota la supervisió de Haüy. D’aquests, 565 encara es conserven (foto 10).
10- Models cristal·logràfics originals de Haüy. René Just Haüy (1743–1822) és considerat el pare de la cristal·lografia. Al museu es conserven 565 models de fusta de perera produïts sota la supervisió del mateix Haüy.
L’exposició actual manté l’esperit original del gabinet científic del segle XVIII, un dels trets més singulars del Museu Teyler. Els minerals s’exposen en vitrines de fusta i vidre que conserven l’estètica original del museu, mantenint la sensació d’un gabinet d’història natural (fotos 11, 12, 13 i 14). Als que el vàrem conèixer i el vàrem gaudir, ens recorda el Museu Martorell de Barcelona, una joia que, a diferència del Teyler, no es va saber o voler conservar.
11- Sala Oval, on trobem els minerals i diversos instruments relacionats amb la investigació de l’oxigen i l’electricitat. Es va obrir als visitants l’any 1784.12- Vitrines on s’exposen els minerals a la Sala Oval13- Detall de les vitrines14- Unes vitrines curioses
Una col·lecció curiosa és un catàleg de roques del Mont-Blanc, recollides per Horace-Bénédict de Saussure a mitjan segle XVIII, i que van ser incorporades al museu l’any 1802 (foto 15).
15- Catàleg de roques del Mont-Blanc recollides per Horace-Bénédict de Saussure a mitjan segle XVIII. Van ser incorporades al museu l’any 1802.
De la col·lecció de minerals caldria destacar exemplars de mines clàssiques del centre d’Europa que varen estar en explotació els segles XVIII-XIX. Localitats com Kongsberg, Andreasberg, Altenberg, Erzberg, Freiberg o Joachimsthal estan molt ben representades. També exemplars de localitats clàssiques del Regne Unit, com Cornwall, Argyll, Cumberland, etc. Tanmateix, hi ha mostres de localitats de França, Suïssa, Itàlia, Noruega, Islàndia, Rússia, Espanya (sobretot cinabris d’Almadén i alguna altra curiositat). De la resta del món trobem exemplars d’Austràlia, Timor, Rep. Dem. del Congo, Indonèsia, etc. Destaquen uns exemplars enormes d’estibnites del Japó amb cristalls allargats de fins a 60 cm! (foto 16).
16- Estibnita (“antimonita”), Japó. Cristalls allargats de fins a 60 cm.
Resumint, una visita molt recomanable, no tan sols pels minerals, sinó per tota la resta de col·leccions i pel mateix edifici.
17- Aragonita (flos ferri), Erzberg, Estíria, Àustria. Magnífic exemplar extret de la mina a cel obert de siderita a Erzberg.
18- Sofre, Agrigent (Girgenti en sicilià), Sicília, Itàlia.19- Estibnita (“antimonita”), Bräunsdorf, Saxònia, Alemanya. Probablement prové de la mina Neue Hoffnung Gottes, d’on es varen recol·lectar exemplars similars a mitjan segle XIX.20- Nagyagita, Nagyág (nom hongarès de l’actual Săcărâmb), Zevenburgen (traducció al neerlandès de l’alemany Siebenbürgen que correspon a l’actual Transilvània), Romania.21- Rútil en quars, Castella, Espanya. Probablement prové de la localitat clàssica d’Horcajuelo de la Sierra, localitat tipus per aquest mineral, descrit l’any 1803 per Abrahan Gottlob Werner.22- Farmacosiderita, Cornualla (Cornwall), Anglaterra, Regne Unit. Exemplars molt semblants es varen extreure de la mina Wheal Gorland, a la parròquia de Gwennap (actualment es troba a la parròquia de St. Day). Aquesta antiga mina de coure es va començar a explotar l’any 1792.23- Wulfenita sobre pedra calcària, Caríntia, Àustria. Probablement prové de la zona minera de Bleiberg, on es van explotar des del segle XVI diverses mines de Pb i Zn en un entorn sedimentari de calcàries triàsiques.24- Fosgenita, Sardenya, Itàlia. La localitat clàssica de les fosgenites sardes es troba a Monteponi, a l’antiga regió minera d’Iglesias (Igrèsias en sard).25- Piromorfita, Huelgoat, Châteaulin, Finisterre, Bretanya, França. Amb força seguretat, de les antigues mines de plom que es trobaven a aquesta localitat.26 / 27- Piromorfita, Freiburg, Alemanya. Probablement es tracta de la regió de Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya, i molt probablement del districte miner de Schauinsland, on es varen explotar des de l’antiguitat mines de plom i de zinc, i d’on es varen extreure exemplars remarcables de piromorfita.28- Samarskita, Arendal, Agder, Noruega. Prové de les antigues mines de ferro que es varen explotar en aquesta localitat.29- Pechblenda, Jáchymov (Joachimsthal antigament, en alemany), Txèquia. Exemplar provinent d’aquest antic districte miner famós per les mines d’argent començades a explotar l’any 1512. En aquestes mines va treballar com a metge en Georgius Agricola, autor del llibre De re metallica. En aquestes mines eren abundants també els minerals d’urani, explotats posteriorment. A finals del segle XIX la pechblenda es considerava un residu i tones d’aquest mineral van ser processats pel matrimoni Curie, descobrint el poloni i el radi.30- Torbernita, Shinkolobwe, R.D. del Congo. Mines d’urani descobertes l’any 1915. D’aquest jaciment es va extreure urani per al projecte Manhattan i la producció de la bomba atòmica que es va llençar sobre Hiroshima.31- Cassiterita, Cornualla (Cornwall), Anglaterra, Regne Unit. La mineria al comtat de Cornualla comença a l’edat del bronze i modernament va ser un dels principals productors mundials d’estany i coure.32- Cinabri, Almadén, Ciudad Real, Castella-La Manxa, Espanya. No podia faltar un exemplar d’aquesta localitat clàssica espanyola.33- Liroconita, Cornualla (Cornwall), Anglaterra, Regne Unit. Mineral descrit l’any 1801. La localitat tipus és Wheal Gorland, a St. Day, Cornwall.34- Argent, Kongsberg, Noruega. Un clàssic d’aquesta localitat noruega, on es va explotar l’argent des del 1623 fins el 1958, extraient-se més d’1,3 milions de kg d’argent.35- Aventurina (quars amb mica fullosa), Aragon (Aragó, Espanya?). L’aventurina és una varietat de quarsita que conté fragments brillants (generalment mica), hematites i altres, que es pot tallar i polir com a pedra preciosa. No he trobat cap referència a aquesta pedra a la comunitat autònoma d’Aragó.36- Malaquita, Sibèria, Rússia. Amb la malaquita siberiana es va decorar l’anomenada Sala de Malaquita al Palau d’Hivern a Sant Petersburg, antiga residència dels tsars i actualment seu principal del Museu de l’Hermitage. Per al revestiment de les seves pilastres, columnes i xemeneies es van utilitzar 2.200 quilos de malaquita “de la millor qualitat” regalats a l’emperador pel ric empresari rus Demidov, propietari de les mines de coure descobertes en els anys 1830 a Nizhnii Tagil i a Polevskoy (mina Gumeshevskii), a Sverdlovsk (Urals).37- Àgata “bretxa” (?), Espanya. Àgata polida de procedència espanyola, segons l’etiqueta.
Infominer 