RESTAURACIÓ DE LA CREU DE L’ÀNGEL DE SALVADOR DALÍ

Restauració de la Creu de l’Àngel de Salvador Dalí

Joan Rosell

Dalí va ser un artista surrealista polifacètic: gran escriptor, show-man, escenògraf i també pintor, el seu vessant més conegut. Les seves obres, plenes d’al·legories a les seves vivències, pors i obsessions, es troben als millors museus del món.

Una faceta potser menys coneguda és el disseny de joies. En les seves llargues estades als Estats Units va veure una font econòmica important en acomplir els desitjos de les dones de les famílies més riques del país i alhora explorar un camp més de la seva inabastable creativitat. El mateix Dalí deia: “Quan dissenyo joies, com en tot el meu art, creo allò que m’agrada”.

Del 1941 al 1958 Dalí va dissenyar una col·lecció de joies i va seguir tot el procés de creació associat amb Ertman i Alemany, dos joiers establerts i orfebres a Nova York. Dalí en feia els esbossos que posteriorment es convertien en escultures que combinaven tota mena de materials nobles. Al llarg de la seva vida va seguir creant noves joies, moltes de les quals es poden gaudir al Teatre-Museu Dalí de Figueres.

El 1958, les joies foren adquirides per The Owen Cheatham Foundation, una prestigiosa fundació nord-americana creada el 1934 que cedia la col·lecció de joies perquè diverses entitats benèfiques, educatives i culturals recaptessin fons amb l’exposició, i finalment van ser dipositades al Virginia Museum of Fine Arts de Richmond. La col·lecció de joies es va exposar temporalment al Teatre-Museu Dalí de Figueres durant els mesos d’agost i setembre de 1973, un any abans de la inauguració oficial del Museu. L’any 1981 fou adquirida per un multimilionari saudita i, posteriorment, per tres entitats japoneses, la darrera de les quals és la que en va formalitzar la venda a la Fundació Dalí, per una quantitat propera als 900 milions de pessetes.

L’afició de Dalí pels minerals, les roques i la geologia, sobre tot del Cap de Creus, es fa palesa en les seves obres. També podem veure exemplars de minerals, no sempre els clàssics decoratius, a la seva casa de Portlligat. Us convido a buscar-los en una propera visita.

Les joies exposades al museu, a part de la fascinant pedreria de talla (amb diamants, robins, maragdes, safirs, aiguamarines, topazis, etc.), s’assenten sovint en bases de minerals naturals com el quars, l’òpal, el xilòpal o el beril. Una d’aquestes meravelles és la “La Creu de l’Àngel” (1960) que el mateix Dalí diu que representa: “el tractat de l’existència: la transformació gradual des del món mineral fins a l’àngel”. L’escultura, segons l’artista, s’ha “construït sobre la matemàtica del número 12. El mateix cub que immobilitza l’estructura de la Creu de corall es basa en el número 12” com les dotze agulles de la base, que recorden el moviment de les punxes de les garotes. Per a la cultura occidental, el dotze és simbòlic: representa el número de la perfecció.

La base representa l’estadi inicial, la unió del món mineral representat per una base feta de fragments d’una quarsita amb una capa de marcassita-pirita i fragments de lapislàtzuli polits, sobre la que trobem el món vegetal representat pels coralls (sic), vermells com la sang, i unes pues de garota, el món animal. Aquesta estructura primària, irracional, puja pels cos de la creu, en forma de corall vermell i suporta un cos d’un humà: el de Jesús crucificat. Però aquest humà sublima en un ésser espiritual, angelical, irradiant llum, que es pot veure perfectament quan l’enorme citrí tallat ho permet en obrir-se. Tota l’estructura de creu està formada per cubs d’or.

Què li passa a la base de la joia?

Aquesta pregunta és molt probable que se la fessin, sorpresos, l’equip de restauració i conservació de la Fundació Gala-Dalí quan en una de les revisions rutinàries van veure que a la base hi havien diversos fragments despresos.

Vista de la part frontal amb la “desintegració” de la marcassita.
© Fundació Gala-Salvador Dalí.

Immediatament es van posar en contacte amb la joiera de referència de la Fundació, Noa Florensa. Aquesta reconeguda joiera va ser la que dècades abans, quan la Fundació va adquirir les joies, va portar a terme la ingent i meticulosa tasca de restaurar-les i tornar-les-hi el resplendor i les funcionalitats originals. Els anys també passen per les joies. La joiera porta anys que intervé quan alguna de les peces presenta algun deteriorament.

En veure que es tractava d’un mineral, no tant d’una pedra tallada, va suggerir contactar amb Montse Bagué i en Josep Maria Serrano, dos persones ben conegudes pels membres de la família del Grup Mineralògic Català i que els trobem a les fires amb la seva parada de material per a “talladors” de pedres. Ambdós van veure ràpidament que es tractava d’una possible marcassita-pirita, no pas d’una esfalerita com diu l’informe de l’Asociación Española de Gemmología que es va fer quan es va comprar la col·lecció. En Josep Maria i la Montse també van apreciar que el que calia era alguna mena de tractament que escapava del món lapidari. Per aquest fet em van contactar.

En una primera visita ja vaig poder veure que es tractava d’una pirita convertida totalment o parcial en marcassita. Tots els mineralogistes i col·leccionistes sabem que les marcassites de les nostres col·leccions poden durar molts anys, però arriba un dia que comencen a “desintegrar-se”. Es forma un polsim, s’obren esquerdes i acaben per col·lapsar, això si no ens deixen la capsa de cartró tacada o foradada.

La “malaltia” de la pedra daliniana era clara: un cert grau d’humitat ambiental, oxidació de la marcassita, formació d’àcid sulfúric i les corresponents sulfatacions. El futur era negre…

Es va fer una profunda recerca bibliogràfica dels mètodes coneguts en la conservació de minerals, centrant-nos en el “pyrite-decay” o “desintegració de la pirita” (un títol molt dalinià). Diversos mètodes es van posar sota judici, però les característiques de la peça -amb coralls i lapislàtzulis enganxats amb resines-, la mida de l’exemplar i la seva estructura no ens permetien emprar certs mètodes.

Què vam fer per a parar la degradació?

El mètode de tractament escollit, considerant pros i contres d’aquest, va ser el de vapors d’amoníac generats per una dissolució d’hidròxid amònic (NH4OH) en polietilenglicol-400 (PEG-400) com a humectant. Aquest procés es troba descrit en diversos articles, però vam emprar l’article de R. Waller  que detalla tot el procés (Waller, 1987).

La peça i els fragments es van netejar de forma mecànica. Es van eliminar totes les eflorescències, els sulfats (coquimbita, melanterita, copiapita…). Inclús vam observar una petita cavitat en la matriu, entre la marcassita i la quarsita (que ja no era de sulfurs massius com havíem suposat abans de tenir-la “a les mans”) d’on no va parar de sortir polsim.

Amb l’Irene Civil i l’Elisenda Aragonès, començant la neteja. © Fundació Gala-Salvador Dalí.
Neteja mecànica. © Fundació Gala-Salvador Dalí.
Neteja mecànica. © Fundació Gala-Salvador Dalí.
Laboratori de conservació i restauració del Museu Dalí de Figueres.
© Fundació Gala-Salvador Dalí.

Un cop neta es va dipositar en gran tupperware amb la mescla amoníac-PEG400. El PEG-400 és un líquid molt dens que té propietats humectants, o sigui, que absorbeix la humitat. Pensem que la humitat és l’enemic de la marcassita i més en un medi agressiu ple de vapors d’amoníac. D’aquesta manera, l’atmosfera interior es manté molt per sota de l’ambiental durant el tractament.

Tractament amb vapors d’amoníac. © Fundació Gala-Salvador Dalí.

Què vam veure durant el procés del tractament?

Les superfícies alterades agafaven un to vermell-marronós, s’estaven formant hidròxids de ferro (III). Els sulfats es transformaven en hidròxids. El possible àcid sulfúric es neutralitzava formant sulfat amònic. La marcassita sana no perdia el color i el lapislàtzuli i el corall restaven amb la seva lluïssor original.

Després del tractament es va procedir a la neteja mecànica de les superfícies envermellides. Es va netejar amb isopropanol i acetona per eliminar la major part de polsims de les sals formades. Per a protegir aquestes zones de la humitat es van recobrir amb una fina capa de Paraloid B-72, una resina acrílica molt emprada en reparació i protecció de minerals… vaja de vegades… Es van consolidar algunes fissures amb el mateix Paraloid (però més concentrat) o amb adhesius epoxy.

Consolidació de materials. © Fundació Gala-Salvador Dalí.

A continuació, la Noa Florensa va començar a muntar el puzle dels fragments despresos. Un puzle molt complex: no hi havia dues peces iguals i algunes s’havien desintegrat en pols, faltaven peces. El resultat final, després d’hores de proves, va quedar força acceptable i similar a l’original.

Amb la joiera Noa Florensa, mirant com muntava el puzle. © Fundació Gala-Salvador Dalí.

Ara la peça reposa en el seu sarcòfag-tupperware , acompanyada de sílica-gel dessecant, a l’espera que la vitrina de l’exposició es condicioni per a mantenir una atmosfera seca de forma permanent.

A reposar fins el seu destí final a la vitrina. © Fundació Gala-Salvador Dalí.

Bacteris a l’atac?

S’han publicat moltes notícies sobre “l’atac bacterià” a la joia de Dalí. No; la marcassita no s’ha desintegrat per causa dels bacteris. La humitat ha estat la responsable. Tot i que el Museu la controla, qualsevol pujada d’humitat ocasional pot haver iniciat el procés. Els bacteris, si hi són, són oportunistes, s’han afegit a la festa sulfúrica (un altre títol molt dalinià) per a menjar i defecar més àcid.

La reacció-desintegració de la marcassita es veu afavorida per la presència d’aquests bacteris del sofre, com ara Acidithiobacillus ferrooxidans o A. thiooxidans. Tanmateix, també es reconeix que la importància dels bacteris en condicions d’emmagatzematge en museus secs, és insignificant si no descartable. Fins i tot, Fenlon i Petrera (2019) citen un límit del 95% d’HR, per sota del qual els bacteris no són viables.

Per aquesta raó, es va contactar també amb un grup de l’IDAEA experts en aquests extremòfils, a través de Joan Gutiérrez (de la UB i doctorant a l’IDAEA), que realitzaran estudis genètics per a poder determinar si els bacteris hi són presents i, si hi són, quins.

Aclarint dubtes amb en Joan Gutiérrez. © Fundació Gala-Salvador Dalí.

Quin futur li espera a la base de la joia?

Com ja hem dit i tots i totes sabeu, la marcassita és procliu a alterar-se en presència d’humitat i oxigen, per tant si la peça es manté en una atmosfera de baixa humitat li podem preveure molts anys de vida.

Tanmateix, personalment crec que el senyor Dalí hagués estat molt feliç de substituir-la per una magnífica pirita peruana, plena de reflexos daurats (com d’or), d’aquelles que en fan boles, piràmides i obeliscs o que serveixen de base per la “Pilota d’Or” que tantes vegades ha guanyat el 10 del Barça. Però el senyor Dalí no hi és per dir-hi la seva (encara que hi sigui només de cos present). Per tant, cal seguir la opinió dels experts i preservar tot allò que és original, tot el temps que es pugui.

I no us oblideu de visitar els Museus que formen la constel·lació al voltant de Salvador Dalí. Hi trobareu més minerals dels que us penseu…
https://www.salvador-dali.org

Agraïments
Voldria agrair a Josep Maria Serrano i Montse Bagué haver pensat en mi per a fer “cuinetes”. A Noa Florensa per explicar-me el punt de vista de l’alta joieria i algunes tècniques emprades. A Irene Civil, cap de conservació i restauració de la Fundació Gala-Salvador Dalí; Elisenda Aragonès, tècnica de conservació i restauració de la Fundació; i Yvonne Heinert, fotògrafa i documentalista de la Fundació, per la confiança dipositada i pel que m’han ensenyat del mestre Dalí. Expressar també el meu agraïment a Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, per la seva amable acollida.

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES
– Waller, R. (1987). “An experimental ammonia gas treatment method for oxidized pyritic mineral specimens”. ICOM Committee for Conservation 8th Triennial Meeting Sydney Australia 6-11 September 1987. Getty Conservation Institute. https://www.icom-cc-publications-online.org/3203/ [accés gener 2020].

– Tacker, R.C. (2020): “A review of “pyrite disease” for paleontologists, with potential focused interventions”. Palaeontologia Electronica. 23(3): a45. https://palaeo-electronica.org/content/pdfs/1044.pdf [accés gener 2020].

– Fenlon, A. and Petrera, L. (2019). Pyrite oxidation: a history of treatments at the Natural History Museum, London. The Geological Curator, 11:9-18.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s