Crònica d’un viatge mineralògic al Marroc

Carles Castanera

L’abril de 2020, juntament amb en Valentín Bártulos, en Joan Rosell i l’Albert Vaquero, vaig anar  a fer un desitjat i llargament esperat viatge al Marroc amb el nostres cotxes. Aquest viatge s’havia anat endarrerint per diferents raons fins trobar una data que ens anés bé a tots quatre. Els dies previs a la sortida les coses s’havien anant complicant, sobretot a Itàlia, i començaven a aparèixer aquí els primers casos de COVID-19; però hom no hagués pensat mai tot el que vindria després. Així ,tot i que amb alguns dubtes, vam enfilar el camí cap al sud.

El dia que hi vam arribar, ja al nostre hotel, ens vam assabentar que acabaven de tancar la frontera. Així les coses vam haver de repensar el viatge i, de les dues setmanes inicials, vam haver de reduir-lo a tres dies, que és el que vam trigar a trobar els passatges per a un vaixell que ens portés de nou a la Península. Una llàstima.

Han estat tres anys de maleïda pandèmia fins a poder tornar-hi i fer realitat el somni. Malauradament cap dels tres companys anteriors han pogut repetir aquesta vegada però sí que m’ha acompanyat en Francesc Fernández, de Reus, soci del G.M.C. i amic amb qui ja havia fet diversos viatges mineralògics per Espanya i Portugal. Aquest cop, però, en comptes de dues setmanes, faríem una, agafant com a centre d’operacions Midelt, al centre-est del Marroc, prop de la conegudíssima Mibladen i els seus tresors. 

Carregat el cotxe fins a dalt de caixes, eines, equipatges i regals, com uns autèntics marroquins, el passat mes de setembre vam sortir cap a Almeria per agafar el ferry que ens portaria a Nador. La travessia dura unes 9 hores i la vam fer de nit per a poder descansar una mica a la llitera, sense gaire èxit, però.

Després dels tràmits de rigor a la duana, vam dirigir-nos cap a Midelt, situat a unes 6 hores de cotxe de Nador, on ens esperava l´Aziz, el que seria el nostre guia i amb qui planificàrem les següents jornades.

El primer dia mineralògic  vam anar al proper Mibladen, on vam poder visitar  la  famosa mina Les Dalles, on es poden trobar wulfenites taronges, barites i cerussites d’intensa fluorescència. Aquí vam poder picar de valent i treure algunes bones cerussites, abundantíssimes a tota la mina, i també alguna wulfenita bonica però mida micro. Això sí; quan vam sortir hi havia un miner que ens va oferir les seves troballes i al que vaig comprar un cristallot de cerussita de 3,5 cm. Cal dir que és freqüent a moltes mines que els miners que hi treballen et venguin minerals. És una manera de poder obtenir exemplars a preus molt raonables i, al mateix temps ,ajudar-los a guanyar-se una mica millor la vida que si ho han de vendre a un intermediari que, de ben segur, els hi pagaria força menys, Això sí; les vanadinites de qualitat són molt preuades i, fins i tot allà, són cares, doncs saben perfectament els preus que es paquen a Europa i als Estats Units.

I parlant de vanadinites, també a Mibladen vam visitar diverses zones de vanadinites, com ara la de Bou Almaden, actualment pràcticament abandonada, o els famosos pous de Coud’a, dels quals estan sortint hores d’ara la majoria dels exemplars que ens enlluernen a les nostres fires. Per als que no els coneguin, els pous de Coud’a són innombrables pous uns al costat dels altres, excavats pels propis miners que també construeixen unes barraques precàries de fang al costat per a guardar les provisions i poder descansar una mica de la dura (i perillosa) feina. L’aspecte general de la zona és el d’un extens camp de formiguers amb les piles de roques i terra al voltant dels forats. Són pous verticals que poden arribar per sota dels 24 m i una curta galeria horitzontal sense pous de ventilació sinó únicament amb tubs de plàstic per a fer arribar l’aire quan són profunds, amb una corriola que serveix per a pujar i baixar els materials. Són una veritable aposta a cegues doncs a priori res no els indica si toparan o no amb les anhelades vanadinites que compensin tot l’esforç físic i econòmic que comporta el trobar-les.

Ja fora de Mibladen, vam visitar la zona de Sidi Ayad i la gairebé desconeguda d’Azlag, totes dues a la regió de Fès-Meknès, passant per la important zona minera d’Aouli, explotada en temps de la colònia francesa pel plom i on es conserven importants restes de patrimoni miner. És una excursió amb paisatges espectaculars: la primera part discorre per un preciós congost envoltat d’altes parets de roca, creuant el rierol per un pont de fusta inquietant en travessar-lo amb el cotxe i després per amplis paisatges semidesèrtics on se’t perd la vista quilòmetres enllà.

Cal dir que l´any 2020 vam poder visitar el famós filó Marabout a Sidi Ayad, veure els miners com treballaven en llocs que et feien vertigen només de mirar-los, sota unes condicions de seguretat pràcticament inexistent i, àdhuc, vam poder picar a l´exterior i trobar algunes barites amb alguns secundaris de coure; però aquesta vegada va ser completament frustrant doncs, als pocs minuts d’arribar-hi i començar a trobar atzurites i malaquites pels terregalls, es va acostar un tot terreny blanc del que va baixar un marroquí acompanyat d’un xinès que ens va dir que tenien una concessió minera per tota aquella zona i que no podíem cercar minerals, encara que fos als terregalls. Així que no vam voler discutir i vam fer mitja volta, emprenyats.

A Azlag, per contra, sí que vam poder buscar, pels terrenys volcànics, àgates, jaspis, quarsos i calcites en forma de geodes amb cristalls escalenoèdrics; però també vam tenir problemes amb un vigilant quan inspeccionàvem els grans blocs acumulats de les properes mines de manganès a la recerca de cristalls de pirolusita i manganita. Això de buscar minerals s’està posant cada vegada més difícil arreu!

Un altre dia vam a anar cap a Kerrouchen, atrets per les seves famoses atzurites  i malaquites. El paisatge aquí era completament diferent: muntanyes, boscos d’avets i cedres, camps de conreu… La recerca de les mines però no va ser gens fàcil. Guiats per les coordenades de Mindat, vam arribar al poble de Kerrouchen on l’Aziz va interrogar un grup d’homes grans, un dels quals li va dir que havia treballat feia anys a les mines però ens enviava en sentit contrari, per la carretera per la que havíem vingut. Vam desfer un bon tros del camí fet i vam agafar unes quantes carreteres i camins equivocats fins que, ‘preguntant es va a Roma’, vam arribar a les mines. Aquestes són una sèrie de forats excavats dalt en un estrat de roca calcària molt compacta en la que apareixen petites cavitats, de vegades amb bells cristalls d’atzurita, malaquita i malaquita pseudomòrfica d’atzurita. Hi havia uns quants miners per allà, així que nosaltres vam dedicar-nos a buscar pels terregalls més recents, trencant una rere altra les roques que semblaven més prometedores per a trobar, molt de tant en tant, algun escadusser cristallet però que per a nosaltres era tota una alegria. Després però, ens vingueren els miners a oferir la seva mercaderia i no cal dir que no hi havia comparació: bons cristalls, sobretot d’atzurita, amb alguna peça digna de les millors vitrines. Després d’una bona estona de negociació, vam fer algunes compres i, cansats però satisfets, vam donar per acabada la jornada “minera”.

Respecte al tema de les coordenades de Mindat, un altre dia també vam comprovar que no són gens fiables: vam intentar trobar els granats i les nefelines de Jebel Bou-Agrao i de “una  extensa massa alcalina-perialcalina complexe de natura volcànica a plutònica” arribàrem a un massís de calcària grisa, que recordava a la del Garraf, i ni rastre d’altres roques.

Però com passa sovint, el dia que menys t’ho esperes és quan tot surt de cara. Aquest va ser per a nosaltres el penúltim dia. Quan ja se’ns acabaven els llocs per visitar, vam recordar un comentari de l’Aziz el dia anterior en passar per la carretera i assenyalar les muntanyes que es veien a la dreta i dir que per allà hi havia un poblet, de nom Aïcha bel Lahcen, amb una mina de wulfenites. Tot i que no coneixia el camí, va preguntar a un home del país, qui ens va dir que hi havia una petita pista abans d’una benzinera que hi menava. No vam agafar la pista bona i vam anar per un pedregar infame que va resultar ser un antic camí abandonat que afortunadament ens hi va portar igualment. Quan ens hi atansàvem l’Aziz va veure una excavadora a la zona de la mina. No sabíem si allò seria un bon o un mal auguri. De seguida però es resoldrien els nostres dubtes. En arribar i tot just baixar del cotxe, en Francesc i jo vam mirar-nos amb els ulls oberts com taronges: davant nostre hi havia una pila de roques plenes de wulfenites lluents de colors taronges i grocs. Els dos vam pensar el mateix: “agafem algunes mostres abans no vingui el vigilant de torn i ens faci fora”. Però aquell dia teníem els astres de cara. Hi havia vigilant però amable i, després de saludar-nos i saber el que hi havíem anat a fer, ens va deixar picar tant com vam voler. Havien estat treballant feia poc amb maquinària pesant i per tot arreu hi havia roques amb wulfenites. El que més costava era decidir què agafar i què deixar; tal era l’abundància. Increïble! Després d’una gran suada, pel sol i la nostra excitació, el vigilant ens va oferir un te i, en agraïment, li vam comprar algunes peces de les que ens va oferir.

La feliç tornada la vam fer per la pista que abans no vam saber trobar i vam anar a Midelt a dinar i celebrar el gran dia.

No puc acabar aquesta petita crònica però, sense parlar d´un fet tràgic que va passar mentre erem al país: el terratrèmol. Afortunadament per a noaltres va tenir lloc a uns 70 Km al sud de Marràqueix, es a dir, a més de 500 Km d´on érem. Va tenir lloc passades les onze de la nit i he de confessar, tan profund dormia jo, que no em vaig despertar tot i que, segons em va dir en Francesc al dia següent, tot es va moure a l´habitació, Si no llegies les notícies o veies la tele, ningú no diria que hagués passat res: cap edifici caigut o esquerdat i la gent al carrer fent la seva vida quotidiana.

Aquestes coses et fan ser encara més conscient de la fragilitat la vida i de com pot canviar tot en un obrir i tancar d´ulls. Així que, si llegint aquest article us han vingut ganes d’anar al Marroc, no us ho penseu més, aneu-hi!

Fotografíes: Francesc Fernández i  Carles Castanera