Crònica de la sortida del GMC al jaciment de les Afraus (Mina “Gato”), Tagamanent, Massís del Montseny (16 de desembre de 2018)

Prudenci Gatell

Diumenge 16 de desembre es va fer la sortida a la mina “Gato”. Amb aquest nom s’agrupaven tot un seguit de galeries per a l’explotació de fluorita, disperses per un dels vessants del Tagamanent.

Havia calgut suspendre la sortida un mes abans, degut al mal temps. En aquest segon intent, malgrat que la setmana havia estat molt bona, el dia es va llevar rúfol, amb un discret plugim que augurava una major dificultat.

Un cop abandonada la carretera de Vic, la pista que pujava fins al lloc de trobada era una bona prova per a la perícia dels conductors: estreta, amb una pujada imponent, plena de revolts i al damunt mullada. Ja presagiava les dificultats que ens hauríem de trobar.

Un cop a lloc, vam carregar les motxilles i vam començar el corriol. Miratge fugaç, en pocs metres vam iniciar el descens, bosc a través, baixant la carena. El pendent aviat va esdevenir molt sever: calia anar agafant-se dels arbres i vigilar amb les pedres que poguessin desprendre’s i rodolar muntanya avall. Es va arribar a la primera boca que havíem d’investigar. En Frederic va fer una brillant explicació de la història de l’explotació i la geologia de la zona per ubicar-nos a l’espai i contextualitzar el que havíem de trobar. Realment semblava força inversemblant que fins els anys 80 pogués estar actiu un jaciment com aquest, perdut enmig del no res.

Malgrat l’estretor del primer tram, la galeria aviat s’eixamplava i la fluorita verda vetejada es veia arreu, en els trossos escampats per terra i a les parets i sostre. La imatge projectada era potser diferent a la d’altres mines que havíem visitat, degut al color que prenien els murs. Després d’investigar tot el recorregut i treure el cap a l’altra sortida (que donava a unes vistes espectaculars de la vall), ens vam repartir per aconseguir una mica de material. També calia arreplegar unes quantes mostres per al projecte Twins.

Amb certa paciència i picant a les zones on la fluorita es veia un punt alterada i on es combinava amb galena, va aparèixer un filó amb petits cristalls grocs de wulfenita. Va ser una troballa molt celebrada, ja que no hi comptàvem massa. Rebentant aquell tros, van poder sortir mostres per a tots els assistents, cosa que sempre s’agraeix.

Ja amb la bossa plena i a l’aire lliure, vam dedicar la següent estona a fer una visita més històrica a un parell més de llocs, on encara s’hi podien trobar utensilis dels antics miners: eines, vies i raïls i, fins i tot, una furgoneta tota desballestada.

Dins de les galeries els materials eren similars als trobats a la primera, pel que ja no ens hi vam entretenir. L’objectiu era trobar una de les darreres galeries que estava previst visitar. Vam iniciar el tram més perillós i accidentat de la sortida, on calia travessar la torrentera. El desnivell era molt pronunciat, tant per baixar com per pujar, el terreny molt escarpat, amb rocs arreu, i ens vàrem endur un bon ensurt quan una de les pedres va impactar contra un dels assistents, sense haver de lamentar cap desgràcia personal, però. Les pluges dels darrers dies havien canviat una mica l’aspecte del lloc i, després d’una estona d’investigar i no trobar l’entrada, es va desistir en l’intent i es va decidir iniciar el camí de retorn. En aquella espera hi ha qui va poder recollir fins i tot uns quants rovellons, que no tot han de ser minerals. També es van trobar, junt al centre del barranc, algunes mostres de quars, amb tons lleugerament d’ametista.

El retorn als cotxes va ser molt complicat. Molta pujada, molt pendent, bosses carregades, cansament acumulat… A poc a poc es va anar ascendint, fent tot de parades per recuperar forces, fins arribar a dalt de tot, on vam aprofitar per menjar els entrepans de dinar i comentar com havia anat el dia. Ja a l’esplanada, cansats però satisfets, ens vam acomiadar fins a la propera.

Fotografia: Carles Castanera, Frederic Varela, Lluis Clapés i Valentín Bártulos.