Thomsenolita, pacnolita i hidrocenoralstonita: tres minerals tipus de la localitat de Ivigtut. Grenlàndia.
Paulí Gispert.
Ivigtut (Ivittuut) és una antiga ciutat minera situada a la costa del fiord d’Arsuk (Ilorput), al sud de Grenlàndia. En llengua grenlandesa el terme Ivigtut vol dir “lloc ric en herba”. El fiord està envoltat per altes muntanyes, de les que es pot veure a la llunyania el pic nevat Kûngnât (Kuunnaat), de 1.424 metres d’altitud.
La història de la mineria a Ivigtut està lligada a l’ús de criolita. L’aflorament original de criolita es trobava just a la platja, separat del fiord només per una estreta franja de terra, parcialment inundada amb la marea alta.
Va ser el químic alemany M.H. Klaproth (1743-1817) qui va establir la criolita com a espècie mineral el 1802, encara que no se sabia res del seu origen, llevat que provenia de Grenlàndia. Durant el seu tercer viatge al fiord d’Arsuk a l’agost de 1809, l’explorador i mineralogista alemany K.L. Giesecke (1761-1833) va trobar la criolita.
La mineria a Ivigtut, que va començar el 1854, no va ser per la criolita sinó per la galena argentífera que es troba en el contacte entre el cos mineralitzat de criolita i el granit circumdant. En el període de 1849-1852, el químic industrial danès J. Thomsen (1826-1909) va posar en marxa un procés mitjançant el qual la criolita es podia convertir en sosa i alunita. El 1859 es va establir una fàbrica a Copenhague partint de la patent de Thomsen. El 1865 la Kryolit Mine og Handels Selkskabet es va fer càrrec del funcionament de les mines.
El gran avenç en l’ús de criolita es va produir el 1886-1887 amb la introducció del procés de Hall-Héroult en què l’alumini metàl·lic s’obtenia per electròlisi d’alúmina partint d’una solució en criolita fosa.
A causa de l’emplaçament de la mina de criolita, just a la platja del fiord d’Arsuk, la mineria es duia a terme en una lluita constant amb l’entrada d’aigua. A aquest efecte es va construir una presa el 1878 i, més endavant, la incorporació de moderns equipaments de perforació i extracció van ajudar a mantenir la creixent demanda de criolita per part dels industrials de l’alumini. El 1940 les mines van ser transferides a la Kryolitselskabet Oresund A/S.
El 1962 van cessar les operacions. No obstant això, durant els vint anys següents encara es va aprofitar el mineral abocat a la mar al llarg de l’embassament per a la protecció de la costa i que també s’havia emprat per a la construcció de molls de càrrega i de carreteres. Ja el 1983 es va buidar la mina de l’aigua apareguda des del 1962. El 1987 va acabar el subministrament de criolita, un cop extrets els romanents de mineral que restaven des de llavors.
Els disset minerals tipus (TL) de Ivigtut són els següents. Halurs: acuminita, bøggildita, bøgvadita, criolita, criolitionita, gearksutita, hidrocenoralstonita, jarlita, jørgensenita, pacnolita, stenonita, thomsenolita i weberita. Sulfosals: arcubisita, eskimoïta, gustavita i vikingita.
Els tres minerals de Ivigtut més interessants per als col·leccionistes, pel fet que es troben ben cristal·litzats són: thomsenolita, pacnolita i hidrocenoralstonita.
Thomsenolita. NaCaAlF6•H2O. Cristal·litza en el sistema monoclínic.
Els cristalls són prismàtics, generalment amb terminació aguda. Acabats freqüentment pel pinacoide basal (001) i sovint pel prisma (110). També poden tenir forma cúbica. A més de les formes esmentades s’observen també els prismes (111) i (331). Els cristalls de thomsenolita solen aparèixer en orientació paral·lela. Les macles segons (001) són comunes, donant lloc a cristalls d’aspecte ròmbic. També es troba massiva a granular i en masses estalactítiques.
Els cristalls mesuren normalment des de mil·límetres fins a 2 cm, encara que s’han trobat inclús de 5 cm de llargada. El color pot ser blanc, lila pàl·lid o incolor. Els cristalls tenen sovint coloració marronosa, groguenca o vermellosa a l’haver estat tenyits superficialment per òxids de ferro. La lluentor és vítria, perlada.
Cristalls prismàtics orientats de pacnolita, en epitàxia amb cristalls d’aspecte cúbic de thomsenolita. Esquerra C.V.: 2,4 mm. Dreta C.V.: 3,2 mm.
La seva denominació fa referència al professor de química Hans Peter Jørgen Julius Thomsen (1826-1909), fundador de la indústria de criolita a Grenlàndia.
Pacnolita. NaCaAlF6•H2O. Cristal·litza en el sistema monoclínic. És dimorfa de la thomsenolita. Cristalls de color blanc o incolors, transparents a translúcids, amb lluentor vítria. Ambdues espècies apareixen juntes amb freqüència, sent els cristalls de thomsenolita els de mida més gran.
Els cristalls de thomsenolita solen trobar-se en agrupació paral·lela, la qual cosa no succeeix gairebé mai en la pacnolita. Cal afegir també que els cristalls de pacnolita acostumen a aparèixer creixent damunt dels de thomsenolita. L’angle entre les cares del prisma (110) de la thomsenolita és molt proper als 90o, mentre que l’angle entre les cares (110) de la pacnolita difereix clarament dels 90o.
Hidrocenoralstonita. ⧠2Al2F6(H2O). Cristal·litza en el sistema isomètric (cúbic).
Els cristalls són octaèdrics, cares (111), i menys sovint cuboctaèdrics (001) i (111), amb una mida generalment d’1 a 3 mm, podent assolir fins a 1 cm. És incolora, transparent o blanquinosa. S’intercala en la majoria dels casos amb thomsenolita.
Denominada originalment com ralstonita, amb referència a James Grier Ralston (1815-1880), i renombrada com a hidrocenoralstonita després de ser traslladada al supergrup del piroclor (IMA, juliol de 2016).
Referències bibliogràfiques i webs consultades:
- Petersen O.V, Secher K. (1993). The Mineralogical Record. Vol.24. Nº 2, pàg. 29-36.
- Johnsen Ole. (2002). Minerales del mundo. Ediciones Omega, S.A. pàg. 138-142.
- http://www.mindat.
- http://www.mineralienatlas.
Exemplars i fotos: Paulí Gispert.
