Les sulfosals de la mina Van Silver, Colúmbia Britànica, Canadà

Les sulfosals de la mina Van Silver, Colúmbia Britànica, Canadà

Paulí Gispert

La febre de l’or del riu Fraser i la del Cariboo

La mina Van Silver, denominada també The Silver Tunnel, està situada a 105 km al nord de Vancouver, a la vora d’un rierol anomenat Brandywine Creek, afluent del riu Cheakamus. La regió és pintoresca, amb glaceres, llacs i prats alpins. Uns 20 km vers al nord hi ha excel·lents estacions d’esquí a les muntanyes Whistler i Blackomb.

A.E. Snow va prospectar la zona per primera vegada el 1923, delimitant i estacant el domini com el Blue Jack Group. Durant la dècada següent la Blue Jack Mines Inc. va efectuar petites trameses de mineral, però la ubicació remota i les precàries vies de comunicació van impedir el seu desenvolupament. De fet el sender squamish, construït de 1873 a 1877, passava a menys de 10 km del dipòsit Van Silver. El terme squamish es refereix a un poble indígena de la costa nord-oest del Pacífic.

El 1858 milers de buscadors d’or van envair les ribes del riu Fraser des de Hope fins al nord de Lillooet. Un membre de la nació indígena Shuswap va descobrir or al riu Thompson, afluent del Fraser. La troballa es va mantenir en secret fins el 1857, quan es va enviar una mostra de 800 unces (uns 23,5 kg) a San Francisco. Els diaris de Washington i d’Oregon van publicar informes sobre descobriments d’or al riu Fraser. La notícia va provocar una sobtada migració massiva per terra i mar amb destinació al riu Fraser.

La febre de l’or del Fraser (Fraser Gold Rush) va ser una extensió de la societat minera de Califòrnia. Degut a l’esgotament dels jaciments tradicionals (placers), molts miners van anar a l’atur marginats per la mineria hidràulica que requeria fortes inversions de capital. La majoria eren nord-americans (principalment d’origen europeu), encara que molts eren afroamericans, hawaians, xilens, xinesos i d’altres ètnies. Viatjaven per mar fins al riu Fraser i un cop passat Fort Langley arribaven als trams inferiors del canó del Fraser. Precisament les troballes més riques es van produir entre Hope i Yale, al canó del Fraser. Al nord de Yale els vaixells de vapor de rodes de paletes (paddlewheelers steamboats) no podien remuntar el riu degut als estrets congostos del canó. Des de Yale vers al nord, els mitjans de transport eren els tirs de mules i cavalls.

Tir de cavalls de mercaderies a la carretera Cariboo al llarg del riu Thompson, 1867. Font: Wikipedia (Ruta Cariboo).

El riu Fraser té 1.375 km de longitud, neix a les Muntanyes Rocalloses canadenques i desemboca en l’estret de Geòrgia. L’actual regió metropolitana de Vancouver està situada en l’àrea del delta del riu. Hope és un municipi situat a 154 km al nord-est de Vancouver, en la confluència del rius Fraser i Coquihalla, a l’extrem sud del canó del Fraser. El 23 de març de 1858 un grup de miners va fer un recés per a menjar en una barra sorrenca del Fraser, a uns 16 km al nord de Hope. Un buscador, de cognom Hill, va percebre als seus peus unes partícules d’or entre la molsa; immediatament van procedir a dividir aquella àrea en porcions d’uns 2,3 m2. Van començar la recerca mitjançant safates i àbacs, amb tanta sort que abans de finalitzar la temporada havien obtingut or per un valor de 2 milions de dòlars. Aquell  banc o barra d’arena s’anomena amb molta propietat Hill’s Bar.

Amb l’objecte d’evitar les condicions il·legals que eren corrents en els jaciments aurífers californians i australians, el llavors governador James Douglas va establir un sistema de llicències mineres, iniciant també la millora de l’estat dels senders. El període de prosperitat no va durar gaire i a mitjans de la dècada de 1860 la febre de l’or del Fraser es va esfondrar, creant una forta recessió a la Colúmbia Britànica.

Segell de Canadà. Edició de 1958. Febre de l’or (Gold Rush). Colúmbia Britànica.
Segell dels Estats Units. Edició de 1989. Febre de l’or a Califòrnia.

Cariboo, Monashee, Purcell i Selkirk són quatre serralades que formen part de les muntanyes Colúmbia.  Cadascuna d’elles té una alçària de més de 3.000 metres. La serralada de Cariboo constitueix la part més septentrional del sistema i està separada de les altres pel riu North Thompson. El seu nom fa referència als caribús, que en altres temps eren abundants a la regió. Les praderies del Cariboo acullen el teixó americà (Taxidea taxus Jeffersonii), en perill regional.

La carretera del Cariboo i el ferrocarril Pacific Great Eastern

La febre de l’or en aquella remota i aïllada regió de les muntanyes del Cariboo va tenir lloc entre 1861 i 1867 aproximadament. Va començar quan els prospectors vinguts del Fraser van descobrir or al riu Horsefly. Una vegada difosa la notícia, un gran nombre de buscadors d’or , majoritàriament canadencs, van ser atrets pels antics territoris del comerç de pells de Chilcotin i Carrier.

Per a facilitar el transport als camps d’or de Cariboo, James Douglas va encomanar als Royal Engineers la construcció de la carretera del Cariboo, de 650 km de longitud, de Yale fins a Baskerville, evitant així els antics i dificultosos camins a través del canó del Fraser i la Ruta dels Llacs. Una vegada oberta aquella carretera, els trens mulars es van substituir per cavalls i bous.

Al llarg de la carretera van anar creixent ciutats com Clinton, 100 Mile House i Williams Lake, tot i que la majoria ja havien tingut els seus inicis abans de la febre de l’or. La de major importància estava situada al final de la carretera a Baskerville, que va crèixer al voltant dels nombrosos campaments miners de Cariboo. Els rics jaciments de Baskerville es van treballar des de 1864 fins a la dècada de 1930.

Plànol de situació de la mina Van Silver.
El canó del Fraser riu amunt vist des de l’àrea de Mountain.
Font: Wikipedia.

El 20 de juliol de 1871 la Colúmbia Britànica va passar a ser una província del Canadà. A mesura que els prospectors anaven trobant noves ocurrències minerals, juntament amb el reconeixement del gran potencial de la regió pel subministrament de fusta, van començar a pensar en el ferrocarril.

John A. MacDonald, primer ministre del Canadà (1867-1873 i 1878-1891), va ordenar als Royal Engineers la construcció d’una línia fèrria des de Vancouver, al nord, fins a la connexió amb el Grand Trunk Pacific Railway a Prince George. La ruta del ferrocarril Canadian Pacific es va construir a través de les Muntanyes Rocalloses, sobre l’altiplà interior al llarg dels rius Fraser i Thompson i finalment fins a Vancouver i la costa.

A partir de 1949 va començar a expandir-se la línia del Pacific Great Eastern (Pacific Gran Oriental) i el 1958 el PGE ja havia arribat al nord des de Prince George fins a Fort St. John i també fins a Dawson Creek, on es trobava amb els ferrocarrils del nord de la província d’Alberta. En la dècada següent es va dur a terme la prolongació de la línia principal des de Fort St. John 400 km al nord fins a Fort Nelson, a menys de 160 km del Yukon.

Acabada la construcció de la línia del ferrocarril, juntament amb la finalització de l’autopista 9, va ser aleshores factible obrir l’àrea per al seu desenvolupament i l’esbarjo. Van Silver Explorations Ltd. va adquirir la propietat de la mina el 1967. Consta, no obstant, que el 1977 va ser l’únic any de funcionament. La propietat va passar posteriorment a la Rock Mines Ltd., amb seu a Vancouver.

Actualment la mina està tancada, amb el seu interior probablement enfonsat. Ja en el 2008 l’accés a la mina va quedar bloquejat  arran d’un desviament de l’autopista. A finals de l’any  2009, en ocasió de les Olimpíades d’Hivern de l’any següent, van aprofitar material de les piles de l’escombrera, situant-lo sota d’una fina capa de grava, per a la construcció d’un gran aparcament proper. Sembla doncs gairebé impossible la recuperació de minerals per a la col·lecció i estudi.

Mineralogia

Els minerals de la mina Van Silver provenen d’un sistema de vetes de plom-zinc-plata d’origen hidrotermal, les quals contenen una quantitat significativa d’antimoni.

Aquestes vetes tenen una mitjana d’uns pocs mil·límetres d’amplada i diversos centímetres de longitud. Les petites cavitats contenen diminuts cristalls de quars, galena, esfalerita i pirita, a més d’una sèrie de sulfosals de plata, antimoni i plom. La diaforita i la fizelyita d’aquesta mina es van localitzar al Canadà per primer cop, mentre que la pirostilpnita, miargirita i semseyita representen la segona ocurrència d’aquestes espècies en aquest país.

Els cristalls mesuren des de dècimes de mil·límetre fins a diversos mil·límetres. La cerca a les piles del terregall va facilitar la recuperació de nombroses mostres, entre elles espectaculars micromounts.

Boulangerita.  Pb5Sb4S11.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica.

Apareix en forma de flocs o matolls solts, mats i llustrosos, de fins 1 cm de llargada. També en forma d’anells i rínxols. De vegades està alterada amb una tonalitat marró violàcia. Freqüentment es troba associada amb minerals d’argent i ocasionalment és l’únic sulfur en cavitats folrades de quars. Tots els plomalls minerals analitzats de Van Silver han estat determinats com a boulangerita.

Bournonita.  CuPbSbS3.   Cristal·litza en el sistema ròmbic.

Es presenta en forma de cristalls tabulars de color gris acerat, poc lluents a força brillants, mesurant com a molt 1 mm de llargada. També apareixen macles en forma de roda dentada, de fins a 3 mm. Els cristalls de Van Silver no mostren exfoliació. Es troba generalment damunt quars, pirita, esfalerita i galena.

Mostres analitzades de bournonita provinents d’aquesta localitat han donat un contingut en arsènic menor de l’1% en pes (Woodside R.W.M. et al, 2000).

Cristalls de diaforita. C.V.: 1,5 mm.
Cristall de diaforita. C.V.: 1,1 mm.

Diaforita.  Ag3Pb2Sb3S8.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica.

És una espècie propera en composició a la freieslebenita i es confon de vegades amb aquesta última. De fet, els cristalls d’ambdues espècies tenen un aspecte similar, doncs es tracta d’individus curts, prismàtics, una mica toscs.

La diaforita es presenta en forma de cristalls prismàtics de color negre, mats, amb lluentor metàl·lica. També biterminats i alguns maclats en V. El tintat blau i la freqüent opacitat pot ser el resultat de la meteorització en els terregalls. Mesuren d’1 a 2 mm de llargada i uns 0,5 mm d’amplada. Rarament els cristalls assoleixen els 5 mm al llarg respecte l’eix c.

El seu hàbit és sovint molt complex. Solen haver les formes de prisma vertical (100), (010), (hk0). Les fines estriacions es deuen probablement al creixement alternatiu d’aquestes cares. Les terminacions dels cristalls poden tenir tres formes, sent dues d’elles al menys clinoprismes (0kl): (011), (012), (081); ortoprismes (h0l): (101), (201), i també prismes oblicus (hkl). Les cares terminals solen ser llises i molt lluents. A Van Silver es troba associada amb quars, esfalerita, pirita, pirargirita, miargirita.

La presència de dos diferents conjunts d’angles obtusos simplifica la identificació de la diaforita (Woodside R.W.M. et al, 2000).

Cristalls de diaforita. C.V.: 0,9 mm.
Cristall de diaforita. C.V.: 1,1 mm.

Cristall biterminat de diaforita. C.V.: 1,7 mm.

Fizelyita.  Ag4(Pb,Ag,Fe)3.5-4Pb12Sb21S48.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica.

L’hàbit de la fizelyita és força variable: prismàtic, sovint de forma tornejada i fibrós. Els cristalls estan fortament estriats paral·lelament a l’eix c del prisma, mostrant amb freqüència una certa curvatura. Rarament tenen bones terminacions.  Els grups radials són els més corrents, encara que també es coneixen cristalls senzills individuals.

La llargada mitjana dels cristalls és normalment submil·limètrica, però s’han trobat de fins a 6 mm. El seu color és gris de plom, gris d’acer, negre. Es troben cristalls de fizelyita crescuts damunt de cristalls de miargirita, diaforita, pirita i semseyita. També s’han recuperat cristalls de fizelyita recoberts per filaments prims de boulangerita i d’altres recoberts amb cristalls de freieslebenita. Apareixen com a minerals associats, quars, pirita, pirargirita i esfalerita.

Aquesta espècie descoberta el 1926 per l’enginyer hongarès de mines Sándor Fizély (1856-1918), va ser estudiada pels mineralogistes Krenner i Loczka.

Cristalls de fizelyita i quars. C.V.: 2,6 mm.
Cristalls de fizelyita damunt de pirita. C.V.: 5 mm.

Freieslebenita.  AgPbSbS3.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica.

Es troba en prismes en forma de falca, negres i lluents, de fins a 2 mm de llargada i prop de 0,25 mm de gruix. Totes les cares del prisma estan estriades paral·leles a l’eix c. Les estriacions es produeixen probablement arrel del creixement alternatiu de les formes (100) i (110) o (hk0). Les cares terminals del cristall són únicament de la forma (0kl), ocasionalment estriades paral·lelament a l’eix més curt, és a dir, l’eix a.

A Van Silver s’han trobat cristalls biterminats, inclús grups de tres individus interpenetrats. Associada amb quars, esfalerita, boulangerita. En absència de cristalls de bona qualitat, no és possible distingir entre freieslebenita i diaforita, excepte quan s’analitzen mitjançant microsonda electrònica.

Aquesta rara sulfosal argentífera es va observar per primera vegada a la dècada de 1770-1780, a la mina Himmelfürst, Freiberg, Alemanya. W.K. Haidinger (1795-1871) la va anomenar així en honor de J.K. Freiesleben (1774-1846), comisari de les mines de Saxònia en les primeres dècades del segle XIX.

Cristalls de freieslebenita i quars. C.V.: 1,4 mm.
Cristalls biterminats i interpenetrats de freieslebenita. C.V.: 1,6 mm.

Geocronita.  Pb14Sb6S23.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica. Forma sèrie  amb la jordanita (Pb14As6S23).

Es presenta en apilaments paral·lels i rosetes de plaques pseudohexagonals de fins a 1,2 mm de diàmetre, de color negre i generalment lluents. Forma sovint agrupaments de cristalls aïllats damunt de quars, ankerita esfalerita i barita. Maclat comú en (001). Les plaquetes tabulars pseudohexagonals mostren estriacions a 60o i 120o, la qual cosa distingeix el mineral.

La geocronita de la mina Van Silver conté prop del 3% d’arsènic en pes (Woodside R.W.M. et al, 2000).

Grup de cristalls pseudohexagonals de geocronita. C.V.: 1,7 mm.

Miargirita. AgSbS2. Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica.

Es presenta com a cristalls intercrescuts complexos, compactes, amb reflexos interns de color vermell fosc. A Van Silver els cristalls de miargirita mesuren usualment d’1 a 3 mm, assolint com a màxim 5 mm. El seu color és negre, amb lluentor quasi metàl·lica. Generalment associada amb galena. Es troba sovint damunt de diaforita i d’altres espècies tardanes. La miargirita d’aquesta localitat conté prop del 0,3% d’arsènic en pes.

Cristall de miargirita. C.V.: 1,1 mm.

Pirargirita.  Ag3SbS3.   Cristal·litza en el sistema trigonal, classe 3m ditrigonal piramidal.

Apareix en forma de cristalls prismàtics mesurant fins a 5 mm de llargada. Cares de prisma hexagonal (0kl), (hk0), allargassats segons l’eix c, també rabassuts. Les terminacions són cares (hkl) de piràmide trigonal i de piràmide ditrigonal.

Tenen un  color vermell gemma. S’han observat sobre la majoria dels darrers minerals en cristal·litzar.  S’ha trobat principalment associada amb galena, pirita, esfalerita i miargirita.

Els reflexos interns i la ratlla vermella de la pirargirita són més pàl·lids que els de la miargirita. La pirargirita del dipòsit Van Silver conté menys de l’1% d’arsènic en pes (Woodside R.W.M. et al, 2000).

Cristall de pirargirita. C.V.: 0,9 mm.
Cristall de pirargirita. C.V.: 0,9 mm.

Pirostilpnita.  Ag3SbS3.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica. És dimorfa de la pirargirita.

A Van Silver els cristalls observats són prismàtics (101), amb elongació paral·lela a (001) i cares terminals de prisma oblic. Solen presentar  estriacions i també s’han trobat alguns cristalls torsionats. Poden estar interpenetrats i també maclats en V. La llargada mitjana dels cristalls és submil·limètrica, si bé poden assolir fins a 2 mm.

El seu color sol ser ataronjat o d’un viu vermell jacint. La lluentor accentuada i la qualitat gemma faciliten la seva identificació. La pirostilpnita sol aparèixer damunt pirargirita, fizelyita, miargirita i quars.

Com en la pirargirita, la pirostilpnita conté menys de l’1% en pes d’arsènic. Majoritàriament el seu origen està lligat a la dissolució a baixa temperatura de la pirargirita i a la redeposició de la mateixa substància sota forma diversa.

La pirostilpnita també s’ha trobat a la mina Silvana, situada al sud de la ciutat de Sandon, a la Colúmbia Britànica. Aquesta mina va acabar sent una fusió de moltes mines al cor del camp miner Slocan. La seva explotació va finalitzar l’any 1991.

La mina Silvana ha produït una espectacular sèrie de miniatures i microminerals: pirargirita, estefanita, pirrotita, cubanita, etc. En aquesta localitat la pirostilpnita es presenta en forma de cristalls prims, fullosos, de color vermell ataronjat.  Els cristalls més grans mesuren com a molt 1 mm de llargada.  Alguns exemplars apareixen en forma de filament prim, allargassat i corbat.

Cristalls de pirostilpnita. C.V.: 0,8 mm.
Cristalls de pirostilpnita. C.V.: 0,6 mm.
Cristalls de pirostilpnita i quars. C.V.: 0,8 mm.

Semseyita.  Pb9Sb8S21.   Cristal·litza en el sistema monoclínic, classe 2/m prismàtica.

A la  mina Van Silver la semseyita es presenta en cristalls tabulars grisos mesurant fins a 3 mm, sovint en creixements paral·lels. L’hàbit típic és en cresta de gall, amb apilaments paral·lels de cristalls tabulars (001) de color gris. La semseyita s’ha observat en co-deposició amb fizelyita i damunt de calcita. Apareix freqüentment associada amb quars, pirita, esfalerita i boulangerita. La semseyita  és l’únic mineral gris aplanat i exfoliable present en aquesta localitat, fàcilment reconeixible pel seu hàbit cristal·lí.

Tetraedrita.  Cu10Fe2Sb4S13-Cu6(Cu,Ag)4(Fe,Zn)2(Sb,As)4S13.   Cristal·litza en el sistema isomètric (cúbic).

La tetraedrita de Van Silver conté un 20% d’argent, un 5% de zinc, una mica més d’un 1% en ferro i menys d’un 1% d’arsènic. Un únic exemplar amb un tetraedre posat damunt d’un cristall de miargirita és la sola evidència convincent de la seva deposició en les vetes de quars-carbonat-barita-esfalerita-galena-sulfosals (Woodside R.W.M et al, 2000).

Apareix en forma de  tetraedres negres, nítids i brillants, mesurant com a molt 1 mm, de vegades amb modificacions trapezoèdriques observant-se generalment associada amb quars, pirita i esfalerita. Els reflexos vermells i la manca d’exfoliació distingeixen la tetraedrita de l’esfalerita.

Cristalls maclats de diaforita damunt de quars. C.V.: 3 mm.

Col·lecció i fotos de l’autor

Referències bibliogràfiques i webs consultades.

–  Gramaccioli C.M. (1985). I solfosali. Istituto Geografico De Agostini, S.p.A. Novara.

–  Klein C, Hurlbut C.S.  (2001). Manual de Mineralogía. Editorial Reverté. Cuarta edición, pp. 69-116.

–  Mauthner M.H.F, Groat L.A, Raudsepp M, Attridge R.  (1996). Minerals of the Silvana Mine, Sandon, British Columbia. The Mineralogical Record. Vol. 27. Nº6, pp. 433-438.

–  Woodside R.W.M, Soregaroli A.E, Ansell H.G, Twaites B.L, Balacko T.W. (2000). Rare sulfosalts from the Van Silver Mine, British Columbia.  The Mineralogical Record. Vol. 31. Nº3, pp. 219-229.

–  www.mindat.org

–  www.mineralienatlas.de

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s