La mina “Casandra” i la mina de Can Ventaiola. Dues mines diferents, per la seva història i per la seva mineralogia.

Ignasi Lizano March

Sant Sadurní d’Anoia

Ja fa temps que entre els aficionats a la mineralogia es consideren els treballs miners situats prop del Mas de Can Ventaiola com la famosa e històrica mina “Casandra” del terme de Ribes de Freser. Malauradament, sense entrar en la qüestió de com i quan va iniciar-se la confusió, això no és la veritat. Però, a part, sobta que mai ningú se n’hagi adonat de l’errada tenint present que diversos autors clàssics de la historia minera catalana (com els enginyers de mines Amalio Maestre, Lluís Marià Vidal, etc.), n’han donat clares referències i que en els diaris oficials del Govern hi hagi constància de la trajectòria legal de les concessions i llicències mineres des del moment en que aquests tràmits administratius varen començar a ser publicats a partir de mitjans del segle XIX.

En aquest breu article donarem a conèixer totes les dades de que tenim constància en relació tant a la mina “Casandra” com a la mina de Can Ventaiola; i podrem saber amb certesa la situació de la primera i la seva mineralogia coneguda.

Historia minera

El primer registre documental de la mina “Casandra” el trobem en el BOP de Girona de l’any 1847. Es tracta de l’admissió, el 12 de juliol, per a tenir mineral i terreny lliure, del registre d’una mina de ferro i coure amb el nom de “Casandra” (núm. 4970) presentada pel senyor Miguel Breciano i situada en el paratge anomenat Camp Gran, del terme de Ribes.

Des de 1845, abans d’admetre de forma definitiva el registre d’una mina, era necessari fer un reconeixement sobre el terreny per a confirmar l’existència del mineral registrat i de terreny franc o lliure. Per tant, la sol·licitud real de la mina es devia fer un temps abans, potser el 1845, com de fet apunta un autor uns anys després (l’enginyer de mines José María Santos). Desconeixem si el Sr. Breciano era un cercador de mena de ferro com apunta l’autor anterior o si era un dels socis fundadors de la Sociedad Minera de la Alta Montaña. Possiblement, la primera opció.

Aquesta societat minera, segons sembla, va ser creada el 1850 i el seu objecte era l’explotació de mines i benefici metal·lúrgic dels minerals. El 13 d’octubre del 1852 va sol·licitar l’ampliació de la mina “Casandra” en tres pertinences mineres. Aquesta operació va tenir lloc el 29 d’agost de l’any 1853. El fet que la mina, ja en mans d’aquesta societat, conservés el nom amb que va ser registrada fa pensar en algun tipus de cessió formal.

L’any 1853 l’enginyer de mines José María Santos va publicar el “Informe sobre las minas que la sociedad Alta Montaña posee en el valle de Ribas, provincia de Gerona”. Encara que aquesta societat estava interessada en diverses mines, la major part de les dades anotades en aquest informe corresponen a la mina “Casandra”, que era l’única que en aquella data tenia un volum important de labors.

Referint-se a la mina “Casandra”, diu:

«Esta es la mina que ha dado renombre al valle de Ribas, la que presenta con más abundancia y continuidad sus minerales, y con los ensayos docimásticos de las especies escogidas ha excitado la codicia de los aficionados a la industria minera.
Su descubrimiento fue debido (creo en 1845) a los rebuscadores de minerales de hierro para las fargas o forjas catalanas, que, encontrando indicios del espático y hematites roja y parda, hicieron una pequeña excavación hasta encontrar los cobrizos que constituyen este criadero. El mal hierro que producen los minerales que contienen algo de cobre les obligó a abandonarlos por no poder realizar su venta. La sociedad Alta Montaña continuó al poco tiempo su laboreo. Cada uno de los inteligentes que han visitado esta mina había formado su hipótesis sobre la clase de criadero y yacimiento y porvenir, y esta diferencia de parecer no puede menos de dimanar de la complicación de excavaciones, pues las hay en todos sentidos, y en todas, decían, haberse hallado mineral que ya estaba agotado. Para resolver este problema de tanto interés para la empresa, mi primera disposición fue el poner dos trabajos que habían de manifestar si era un filón como siempre había creído, u otra de las distintas clases de criaderos que se pensaban. Hasta el día, la galería inclinada que sigue al S. E. ha reconocido unas 12 varas de corrida por cinco de profundidad de una veta o filón, que, aunque pobre en sus minerales, sigue todos los caracteres esenciales para considerarle como tal criadero, y por la del N. O. la galería horizontal, después de destruir un caballo calizo que se hallaba interpuesto, ha continuado con la mayor regularidad el rumbo marcado por el filón, dando más de 400 quintales de mineral que se debe considerar beneficiable, y continuando sin mostrar indicios de interrupción. Este filón está compuesto de cobre gris y carbonatado, con algunos óxidos de cobre y hierro. No he visto cantidad alguna de mineral plomizo, ni menos de los antimoniales o arsenicales, a no ser los que precisamente entran en la composición quimica del cobre gris. El feldespato y el cuarzo forman la matriz, y la caliza de transición la caja. La dirección aproximada es de N. O. a S. E., con 50°de inclinación al S. O., que, por no haberla comprendido los que dirigían antes los trabajos, fue causa de que cometieran tantos errores y gastos superfluos».

En una altra part de l’informe cita la variació en el contingut de plata dels minerals (aquestes dades corresponen amb seguretat als minerals de la mina “Casandra”, que era l’única que s’havia avançat en direcció i en profunditat):

«Las especies que con más abundancia se presentan son el cobre gris, el carbonatado y el oxidado y, en menos cantidad, el piritoso y el rojo, unas veces acompañados de los óxidos de hierro y otras de estos mismos y los antimoniales, casi siempre con ganga feldespatica. Además, en muchos ejemplares se observan unas manchas de un verde manzana sucio y de un gris rojizo que, ensayadas diferentes veces por mi, han dado hasta 67 onzas de plata por quintal, o sea más del 4 por 100. …. Por ejemplo, tomando dos pedazos de cobre gris, con solo la diferencia de ser más o menos claro el color, no dará el uno de 3 a 5 onzas, mientras que el otro llegará de 8 a 10 ;y si el estudio lo hacemos sobre un mismo ejemplar separado escrupulosamente cada una de las partes distintas, resultará que el cobre gris con las manchas de que he hablado antes nos dará de 15 a 18 onzas, el cobre gris puro de 8 a 10, el óxido de hierro con abundancia de carbonato de cobre de 4 a 6 y los óxidos de hierro no llegarán a media onza de plata por quintal ;lo que prueba no sólo la gran dificultad que se ofrece para averiguar el contenido, por término medio, de las menas, aun cuando estén muy extriadas, sino que los hierros, que en otros criaderos argentiferos son tan ricos, en éstos deben considerarse como zafras. Los resultados en cobre son también muy variados, pues se hallan entre el 5 y el 25 por 100».

La mina “Casandra” va estar en activitat i amb producció, com a mínim fins el 1861. Inicialment es va intentar beneficiar els seus minerals amb dos forns que no van donar bon resultat. De la seva producció i de la qualitat dels minerals, poc se sap, però existeixen algunes dades, que son molt imprecises.

El gener de 1853, amb anunci públic, va posar a subhasta de 4.000 a 6.000 quintals de minerals argentífers formats per coure gris i carbonatat i alguns òxids de ferro. El desembre del mateix any va posar a subhasta, també amb un anunci públic, de 1.000 a 1.500 quintars de minerals similars. D’aquest segon anunci es pot deduir que alguns dels compradors el portaven després a Marsella, que era un mercat important d’adquisició de minerals i tenia varies fabriques i foneries metal·lúrgiques al seu voltant.

La proporció de la plata en els minerals, suposo, va variar entre una mitjana de 10 unces per quintar els primers anys fins unes 5 o 6 unces per quintar, més endavant. El 1856, la província de Girona va exportar 100 quintars de mineral de ferro, possiblement argentífer de la mina “Casandra”, perquè pel valor deduït del import pagat del impost del 5%, s’obté un import d’uns 190 rals per quintar, que és impossible que correspongui a mineral de ferro ordinari. Amb aquest valor, cada quintar possiblement contenia unes 8 unces, o un marc, de plata. La nit entre el 28 de febrer i el 1 de març del 1857, tres homes, armats i emmascarats, van amenaçar de mort el capatàs de la mina, possiblement per a aconseguir el robatori dels jornals que s’havien que pagar als miners. La mina “Casandra” va caducar per renúncia de la seva propietat per part de la Sociedad Minera de la Alta Montaña el 29 d’octubre de 1865. Catorze dies després, el 13 de novembre de 1865, el senyor Pedro Birosta, advocat i veí de Barcelona, va sol·licitar la propietat de dos pertinences d’una mina de coure amb el nom de “Resucitada”, situada sobre els mateixos terrenys que abans havia ocupat la mina “Casandra”, i que va ser demarcada per l’enginyer i cap del la inspecció de mines del districte de Barcelona, Eusebio Sánchez, el 19 de maig de 1866. En una nota en l’acta de demarcació, l’enginyer anota l’existència d’una galeria de 44 metres de llarg, oberta en la calcària devoniana. La designació del terreny ocupat per la mina “Resucitada”, feta en el registre formal de la seva sol·licitud, és encara massa breu per a saber la situació de la mina. Aquesta concessió minera, entre 1869 i 1872 i, amb entre 7 i 10 operaris, va produir 312,50 tones de mineral, que tenia una proporció de plata molt inferior a la dels minerals explotats per la Sociedad Minera de la Alta Montaña, possiblement al voltant d’un o un quilo i mig de plata per tona. Aparentment, els darrers treballs efectuats en aquesta mina foren el 1873 quan, en una galeria feta amb l’objecte de retrobar el jaciment original, es va localitzar una massa de mineral de ferro.

La mina “Resucitada” va ser declarada caducada el 9 de juny de 1877. Aquell mateix dia, el Sr. Emilio Ribera Blanxart, hisendat de Barcelona, sobre part del terreny ocupat per l’anterior, va sol·licitar la propietat d’una mina de coure argentífer amb el nom de “Caridad”. Va ser demarcada el 23 de novembre de 1877 per l’enginyer Lluís Marià Vidal. Aquest, més tard, en la seva obra “Reseña geológica y minera de la provincia de Gerona”, anotaria «Mina Caridad, al pie del monte Taga, a 6 kilómetros de Ribas».

Després d’obtenir el títol de propietat d’aquesta mina i de les altres que també havia demanat (la “Fe” de Planés sobre l’antiga “Imprevista” i la “Esperanza” de Queralbs sobre l’antiga “Zarza”), les va cedir totes a José Maneja, actiu empresari miner, i el 1878 formaren la societat minera Amistad, per a l’explotació d’aquelles tres mines i d’altres, com la de manganès “Consuelo”, de Das, o la de coure “Amistad”, de Ribes. Aquesta mina “Caridad” no va tenir treballs en cap moment, sent caducada o anul·lada el 13 de setembre de 1886. Alguns anys mes tard, el 4 de juliol de 1891, el Sr. Miguel Tornabells Durán, veí i hisendat de Barcelona, va sol·licitar la propietat d’una mina de coure amb 12 pertinences, amb el nom de “Caridad”, com l’anterior.

En la seva designació hi diu:

«…lindante al N. con terrenos comunales de Ribas y Pardinas, por S. con terreno comunal de Ribas, con dehesa de Mayol y con yermo de Pellicé, por E. con dehesa de Mayol y comunales de Pardinas y por O. con la referida dehesa de Pellicé y comunales de Ribas». De tota manera, ja el 1855, l’enginyer de mines Amalio Maestre, en la seva obra “Descripción geológica e industrial de la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas”, a la pàgina 19 deia: «En el sitio llamado Conivella se trabaja una mina de hierro y cobre gris bastante rico, y el criadero es una capa del terreno siluriano con potencia y riqueza variables, pero con dirección E. O. e inclinación al M. Las capas calizas carboníferas que están encima llevan la misma dirección, pero la inclinación inversa».

En aquella data, l’única mina que es treballava i que es podia considerar rica era la mina “Casandra”. Aparentment, el jaciment de la mina “Casandra” no va tornar a ser registrat com a mina metàl·lica però es possible que el terreny que ocupa estigués comprès dintre d’alguna de les concessions que, per a explotar les capes de carbó, varen sol·licitar-se entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

Al paratge de Can Ventaiola i la vessant S.O. del Puig Cornador, existeixen diverses mineralitzacions que s’intentaren explotar en varies èpoques. No obstant, el jaciment de la mina de Can Ventaiola es un filó compost, entre d ‘altres, de galena, calcopirita, coures grisos i gersdorffita.

Probablement, el primer registre miner fet sobre aquest jaciment és el de la mina “Casilda” (núm. 28), una mina de coure registrada pel Sr. Pablo Pelachs, veí de Barcelona, en el paratge de Ventaiola, el registre de la qual va ser admès, per tenir mineral i terreny lliure, el 28 de gener del 1852. Però aquesta sol·licitud no va tenir continuïtat perquè l’11 d’octubre del mateix any va ser anul·lat per no haver fet la labor legal (un pou o una galeria de 8 metres de llarg). Poc després, el 15 de maig de 1857,  el Sr. Ramón Romillo, vicepresident de la Sociedad Minera de la Alta Montaña, hi va registrar una mina de coure argentífer amb el nom de “El Ángel de la Guarda”, demarcada l’octubre del mateix any que, amb tota seguretat, va ser la que va iniciar la galeria d’aquesta mina. Malauradament, com la majoria de mines d’aquesta societat, aquesta tampoc va tenir resultat positiu sent renunciada ben aviat.

La següent mina registrada sobre aquest jaciment, aparentment, va ser la “Conejo”
(núm. 132), mina de plom de 12 pertinences registrada per Antonio Aleu, veí de Girona, el 21 de maig de 1884 que, no obstant, va ser caducada abans de ser demarcada. Poc després, el 28 d ‘agost de 1885, sobre el mateix terreny va registrar-se la mina “Trinidad”, també de 12 pertinences i de plom, pel veí de Girona Gabriel Gómez Fernández, propietari de mines de galena a la zona d’Anglès i Amer. Aquesta mina va ser demarcada el 5 de desembre de 1885. Es molt possible, donat que el seu propietari era un actiu empresari miner, que s’hi fessin alguns treballs de reconeixement però el 1889 va ser caducada per renúncia del seu titular. Alguns anys més tard, concretament el 19 de febrer de 1895, sobre part del terreny ocupat per l’anterior, va registrar-se una mina de plom de 6 pertinences amb el nom de “Esperanza” (núm. 573), sol·licitada per Aquiles Treilhard veí de París. El mateix any, el 19 de juliol, va sol·licitar-se, confrontant amb l’anterior pel sud la mina de coure de 22 pertinences, “Esperanza 2a”(n° 583) pel mateix titular.

Quatre anys després, l’1 d’abril de 1899, confrontant amb les anteriors, va sol·licitar-se la mina de coure de 80 pertinences “Esperanza 3.ª” (núm. 826) per la Sociedad Minera San Luis, domiciliada a París. La mateixa societat va registrar altres concessions mineres en altres punts de la vall de Ribes, com les mines “La Fe” (núm. 604) al Turó de Segura i “Una Investigación” (núm. 612) i “2.ª Investigación” (núm. 827) al lloc anomenat Rovira de l ‘Orri, del terme de Pardines, totes de coure. En total, 148 pertinences mineres, 128 a la zona de Can Ventaiola i Turó de Segura i 20 a la de Rovira de l’Orri. Es possible que en totes aquestes concessions mineres hi fessin alguns treballs de investigació i prospecció. No obstant, l’única activitat productiva coneguda va ser la producció de 13 tones de galena a les mines “Esperanza” i “La Fe” l’any 1897. Totes aquestes concessions foren caducades el 31 d’ agost de 1909.

Posteriorment, els terrenys ocupats per la mina “Esperanza” foren registrats moltes vegades per diferents persones i amb diferents noms : “San Luis” (núm. 1957) el 1917, “María”  (núm. 2128) el 1919, “Mina San Antonio” (núm. 2415) el 1926, “San Antonio” (núm. 2454) el 1927, “Mina Santa Lucía” (núm. 2599) el 1936, “Emilia” (núm. 2749)  el 1943, etc. però sense treballs miners de cap tipus sinó, molt possiblement, amb intencions especulatives a l’expectativa dels diferents projectes industrials i hidroelèctrics de cada moment.

Mineralogia

Casandra – Resucitada – Caridad:
Tetraedrita, calcopirita, malaquita, limonita i clorargirita.

Can Ventaiola:
Galena, calcopirita, gersdorffita, pirita, esfalerita, tetraedrita, malaquita, cerussita, quars i siderita.

Bibliografia

Arxiu Històric de Girona, Fons de Mines, Expedient 102.

Bauzá, Felipe (1861). Informe de la visita verificada al Distrito minero de Barcelona. Revista Minera, vol. XII, pp. 418-420.

Boletín Oficial de la Provincia de Gerona (1840-1960)

Estadística Minera de España, 1897.

Maestre, Amalio (1855). Descripción geológica industrial de la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas.

Vidal, Luis Mariano (1886). Reseña geológica y minera de la provincia de Gerona.

Thos, Silvino (1904). Exploración y explotación de los criaderos metalíferos del valle de Ribas.