Retalls de Geologia: itinerari del Boscalt

Isabel Benet

 

Quan parlem del vulcanisme de Catalunya, a tothom ens venen al cap els volcans quaternaris de la Garrotxa, amb els seus vistosos cràters i les seves colades basàltiques de gran bellesa. Però a Catalunya hi ha d’altres vulcanismes, molt més remots i més desconeguts però igual d’espectaculars si se’ls sap reconèixer. Un d’ells és el vulcanisme tardihercinià, d’uns 300 milions d’anys d’antiguitat (finals de l’Era Primària o Paleozoic), testimoni de l’aixecament de la Serralada Herciniana i de la formació del gran continent Pangea. Per a donar un cop d’ull a les roques que aquest vulcanisme va generar, ens traslladarem a Ansovell, petit poble de l’Alt Urgell situat als peus del Cadí.

Per a arribar-hi, des de la Seu d’Urgell ens caldrà prendre la carretera N-260 en direcció a Puigcerdà i l’alçada del Pont d’Arsèguel ens haurem de desviar a la dreta per prendre l’estreta i tortuosa carretera LV-4052 que, passat Arsèguel, puja cap a Ansovell, on deixarem el cotxe. Estem sobre les pissarres paleozoiques de l’Ordovicià superior… però no és això el què hem vingut a veure.

Per a donar un cop d’ull a les citades roques volcàniques, haurem de sortir d’Ansovell en direcció sud per un camí carreter (marcat en vermell i blanc del GR 3) que rodeja el turó del Boscalt per l’oest. Així arribarem a una ampla esplanada, situada a 1.469 metres d’alçada i encarada a la portentosa muralla del Cadí, on es troba el Santuari de la Mare de Déu del Boscalt, declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2010.

Sembla ser que els orígens del santuari es remunten al s.XIII però es desconeix l’època en la qual es va construir l’actual temple. Pels voltants de l’espaiosa ermita hi ha tot un conjunt d’edificacions que, al seu dia, van fer la funció d’hostal de pelegrins i viatjants. També podria haver hagut una petita explotació minera entre finals del s.XIX i inicis del XX; i és que aquí ens trobem en el contacte entre les pissarres ordovicianes i les roques volcàniques del Carbonífer superior-Permià.

Des del santuari ens desplacem uns metres cap al sud i, a l’alçada del Coll de les Basses, les citades roques (conegudes com a Relleu volcànic dels Cortalets) sobresurten enmig l’herba del prat com si fossin els ullals d’una bèstia colossal, amb unes formes d’erosió ben curioses.

Es tracta d’unes roques anomenades andesites, emplaçades dins una xemeneia volcànica i amb la característica textura porfírica pròpia del refredament d’un magma en dos temps; això és, un primer refredament lent en profunditat, amb la formació de cristalls ben visibles (fenocristalls) principalment de plagiòclasi, i un refredament posterior més ràpid dins la xemeneia, amb la formació d’una matriu microcristal·lina o vítria que engloba els fenocristalls.

Si ens hi acostem, però, veurem que la tal roca és en realitat una bretxa formada per un conjunt de blocs d’andesita englobats dins un ciment de lava i cendra, cosa que la fa molt més vulnerable a l’erosió i per això presenta aquestes formes tan extravagants i fotogèniques.

I és que aquest vulcanisme no fou tan “tranquil” com el de la Garrotxa sinó que va ser molt explosiu, amb núvols roents que ho arrasaven tot al seu pas, tal i com va succeir l’any 1980 a l’erupció del Mont Saint Helens (EUA). Com es pot comprovar, la “Cerdanya” paleozoica no era un indret gens agradable.

Desfem el camí de nou cap al Santuari del Boscalt on, per a variar, retornem a Ansovell per l’ampla pista (apta per a tots terrenys), tot observant les pissarres ordovicianes i les vistes cap a llevant, on hi destaca el Tossal del Quer i el poble de Cava, a mig aire del seu vessant oest, el qual serà motiu d’un altre interessant itinerari.