Visita a les mines de Batera, Alt Vallespir (9/9/2023)

Isabel Benet

Després de les vacances d’estiu toca tornar al camp a la recerca dels preuats minerals que tant ens agraden. I com que la darrera sortida que vam fer va ser a la mina “Turón”, sota el Costabona, on ens van acompanyar els col·legues d’afició de l’altra banda de la frontera, ara calia tornar-los la visita i per això ens conviden a venir a les famoses mines de Batera situades a la comarca de l’Alt Vallespir. Així, de bon matí, ens hem trobat aquest passat dissabte 9 de setembre a l’aparcament que hi ha a la cruïlla de la carretera de Ceret a Montferrer. Aquest nom ja ens dona una idea del què trobarem….

Tot seguit ja marxem cap a Arlés, des d’on prenem una carretera una mica estreta que s’enfila decidida cap a les mines de Batera, tot creuant el bonic poble de Cortsaví on hi destaca una torre medieval. Tenim previst fer tres parades repartides entre els 1.100 i 1.600 metres d’alçada, al vessant sud i est de la serra del Roc Negre… Aquest topònim també ens dona idea del què trobarem. Així que la primera parada la fem a l’entrada d’una antiga bocamina, a peu de carretera, des d’on ens desplacem uns pocs metres cap a les seus grandiosos terregalls. No ens ho pensem dos cops a baixar pel costerut pendent del terregall, ajudats per una corda fixa, i a treure martells, lupes i tot el que calgui; i ben aviat es comencen a trobar “cosetes”.

En aquestes mines, conegudes segurament des de molt abans del temps dels romans, durant més d’un segle s’hi va extreure ferro de manera industrial. Primer es traslladava el mineral al fons de la vall a lloms d’animals però a partir de l’any 1900 es va posar en marxa un telefèric que baixava el material en vagonetes fins a Arles on es carregava als vagons d’un tren, les vies del qual van desaparèixer amb els aiguats de l’any 1940. Això va ser un cop molt dur per a l’explotació, que va anar reduint la seva producció fins al seu tancament definitiu l’any 1987.

En línia recta no estem massa lluny de la mina “Turón”, que vam visitar a inicis de juny. Aquell jaciment està considerat un “skarn” per trobar-se dins d’un paquet de calcàries cambrianes, d’inicis del Paleozoic, afectades per un metamorfisme de contacte provocat per la intrusió, a finals del Paleozoic, del batòlit granític del Costabona. El jaciment de Batera podria tractar-se d’una cosa similar, ja que en aquesta zona es combinen també un paquet de calcàries cambrianes amb els granitoids i, a més a més, també es troben els esquists cambroordovicians, els gneis del Canigó i un conjunt de grans falles i encavalcaments…. Tot plegat pot provocar l’acumulació d’un gran jaciment de minerals de ferro en forma de franja que va des de Batera fins a Vallestàvia, passant per les antigues mines de La Pinosa, la Bastida i Sant Marçal, ja a la comarca del Rosselló.

De les més de 20 espècies de minerals diferents que s’han descrit en aquest jaciment, el que primer trobem, per ser el més abundant, és l’hematites, antigament anomenat oligist, en aglomerats tabulars d’una lluïssor metàl·lica espectacular. Alguns experts també hi troben cristallets de siderita i masses botrioïdals de goethita. La boca de mina està oberta a les granodiorites, uns granitoids de color gris fosc i que podem veure al llarg dels marges de la carretera.

En acabat, tornem a agafar els cotxes per traslladar-nos més amunt, a l’alçada de l’antiga residència dels miners, abandonada des de l’any 1977 i ara en part reconvertida en refugi de muntanya inclòs en la ruta “Tour del Canigó”. Pels voltants de l’edifici encara es poden veure algunes vagonetes del telefèric fent de jardineres, alguns plafons informatius i una taula d’orientació molt original.

Aquí s’acaba la carretera asfaltada per la qual cosa anem a peu, guiats pels companys francesos, per una pista de terra fins a una gran esplanada situada a 1.500 metres d’alçada i oberta als magnífics paisatges de l’Alt Vallespir on hi pasturen vaques i ovelles. Els vessants de les muntanyes que ens envolten estan plenes de boques de mines amb els seus corresponents terregalls. Així que fem cap al terregall més proper, on hi trobem un altre plafó informatiu de la història de les mines.

Aquí, a part d’hematites i alguns petits exemplars de goethita, els companys francesos han trobat també alguns filonets amb pirites. Damunt la gespa castigada per la sequera, sorprèn trobar bonics exemplars de carlines ben florides. I com que ja es una mica tard i tenim gana, decidim pujar fins a la tercera parada situada als 1.600 metres d’alçada, al sector anomenat “dels Indis”, on hi havia hagut una explotació a cel obert molt espectacular. Abans, però, ens fem la rigorosa foto-grup.

Al sector del Indis, arraulits sota les poques ombres que ens ofereix el paisatge, fem un mos ràpid car hem de continuar la recerca.

Després de dinar continuem pujant per accedir a un gran espai ple de roques per donar i vendre, sota un sol de justícia. Hem deixat enrere els granitoids i ara ens trobem damunt unes roques carbonatades metamorfitzades, tipus marbres. Aquí ens escampem una mica per tot arreu i aviat es comencen a trobar algunes coses interessants, sobretot quan, a casa, es netegen les mostres i s’observen sota la lupa binocular: rosetes d’hematites, cristalls de siderita, de pirita, de calcita, d’hemimorfita….

Acabada la recerca, baixem tots a refrescar-nos al refugi amb unes bones cerveses. A la sala on estem hi ha algunes fotos de l’època de les explotacions, així com també un petit espai d’exposició, una mica caòtic, de la història de les mines, amb fotos, documents de tota mena, mostres de mà, mapes…

Així, en acabat, ens acomiadem, tot desitjant trobar-nos de nou en una propera sortida.

– Autoria de les fotos: Montse Garcia, Ventu Amorós, J.M. Bruguera, Núria Andújar, Prudenci Gatell, Josep Benito, Lluís Clapés i Isabel Benet.