UN SAVI OBLIDAT: Norbert Font i Sagué

Joan Rosell Riba

Tot remenant entre llibres vells i papers als encants de Barcelona, va caure a les meves mans una segona edició de l’obra de Font i Sagué: “Curs de Geologia Dinàmica i Estratigràfica Aplicada a Catalunya”, de 1926. El llibre porta el segell de la Biblioteca Alberto Barangé [Camp] (Barcelona, 1912-1982), membre de la Sociedad Astronómica de España y América. Dins hi havia un retall del diari La Veu de Catalunya (diari en català fundat per Enric Prat de la Riba, que es publicà a Barcelona des del primer de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937, amb dues edicions diàries). Crec que és interessant reproduir-lo aquí en record d’aquest insigne geòleg català, pare de l’espeleologia catalana i deixeble del Dr. Jaume Almera.

Article publicat a La Veu de Catalunya el 26 d’octubre de 1935, per Agustí Esclasans.

Aquest any [1935] s’ha acomplert el primer quart de segle del traspàs del qui fou savi geòleg i sacerdot virtuosíssim Mossèn Norbert Font i Sagué. L’estat d’excepció en què viu Barcelona fa tant de temps no ens ha permès d’organitzar una vetllada necrològica en memòria de qui, en vida, sabé obrir-nos amorosament, amb mà gairebé paternal, els ulls a la llum de la ciència i el seny a les inefables joies de l’art. Mossèn Norbert Font i Sagué, ja de jovenet, quan seguia la carrera eclesiàstica al Seminari Conciliar, donà mostres de la seva vocació literària i científica. Temps inefables de la prehistòria del catalanisme polític, quan tots nosaltres militàvem en els rengles severs de la patriarcalíssima «Unió Catalanista», i quan els grans propulsors de la nostra Renaixença passaven per davant dels nostres entusiasmes de joves patriotes amb un prestigi de profetes, gairebé de sants. Els adolescents d’ara no poden comprendre la dolcíssima puresa d’aquell catalanisme immaculat, que cenyia de clarors tot el que tocava, i que redimia noblement tots els esforços intel·lectuals amb el segell animador de la idea sacrosanta de la nova Catalunya. És ben possible, és segur, que als joves catalans no els diu ja res, en absolut, el nom altíssim de Mossèn Norbert Font i Sagué. I això no obstant, la seva vida i la seva obra formidable d’home de trenta-set anys (car morí prematurament) irradiaven damunt els joveníssims d’aquells temps amb un prestigi de solvència universal, potser la més virilment resolta sota el signe de l’europeisme científic.

Mossèn Norbert Font i Sagué col·laborà, amb estudis científics i literaris, tothora magistrals, a les màximes publicacions catalanistes de l’època, concorrent als Jocs Florals i obtenint-hi múltiples premis extraordinaris. Les qüestions històriques i arqueològiques eren la seva especialitat, i en ambdós camps feia figura seriosíssima de precursor. Llarga és la llista dels seus assaigs, i la majoria d’ells de consulta obligada per als especialistes. Obtingué un benefici a l’església parroquial de Santa Maria del Mar, i l’any 1905 fou nomenat administrador de la Casa de Misericòrdia de Barcelona. Les seves aficions de botànica i geòleg el portaren al «Centre Excursionista de Catalunya», on es dedicà a profunds estudis arqueològics, històrics i artístics. Descobertes les seves especulacions pel sapientíssim canonge Doctor Almera, ja en el mateix Seminari, ben aviat fou el seu deixeble predilecte. Estudià la carrera de Ciències Naturals, i un cop doctorat fou comissionat pel Marquès de Comillas per a estudiar la constitució geològica del Sahara espanyol, al Río de Oro, per tal de trobar-hi aigua potable i aprofitar aquells sorrals per a l’agricultura. Mossèn Norbert Font i Sagué aprofità les excursions per a recollir tota mena d’exemplars d’insectes, fòssils, mol·luscs, plantes i objectes prehistòrics, portant d’aquesta expedició diverses espècies noves que li foren dedicades.

En fundar-se els «Estudis Universitaris Catalans», el curs 1904-1905, li fou confiada la Càtedra de Geologia de Catalunya, que fou un veritable èxit de proselitisme. Més tard organitzà una esplèndida col·lecció paleontològica i mineralògica dels millors exemplars existents al museu del Seminari Conciliar de Barcelona. Tècnic en la geologia de les comarques catalanes, fou cridat diverses vegades per a recórrer les terres espanyoles amb finalitats agrícoles, mineres o industrials. Ell fou l’ànima de la «Institució Catalana d’Història Natural» i de la Junta Municipal Autònoma de Ciències Naturals de Barcelona, i cooperà eficaçment en la restauració del mamut (Elephas primigenius) que encara hi ha als jardins del Parc de la Ciutadella.

Mossèn Norbert Font i Sagué, mestre inoblidable, fou el primer que a Espanya es dedicà als estudis espeleològics, i els seus descobriments cridaren l’atenció de Martel, el gran espeleòleg francès, qui va reproduir els treballs del savi català en la seva revista «Spelunca». Molts cabdals d’aigües de la nostra terra foren descoberts per ell, i gairebé totes les coves i avencs principals conegueren el segell de la seva voluntat exploradora. Damunt la seva bibliografia, nodridíssima, cal posar-hi el volum «Geologia», veritable obra de text per als estudiosos d’aleshores i d’ara.

Morí jove. Restà la seva memòria entre uns quants deixebles fidels, i s’esvaí, de mica en mica, l’estela lluminosa del seu talent preclar. Jo puc parlar-ne amb mots emocionants, ara sobretot, als vint-i-cinc anys de la seva mort, perquè vaig obtenir d’ell el primer contacte transcendental amb la literatura i la ciència. D’ell vaig rebre, als dotze anys, les primeres lliçons de grec i llatí, i ell posà en les meves mans les obres dels clàssics. La meva primera lectura, impressionant, dels «Salms» de David, i dels llibres més bells de la Bíblia, vaig fer-la sota l’ègida protectora de Mossèn Norbert Font i Sagué. En el seu despatxet de la Casa de Misericòrdia, on jo anava cada tarda a refugiar la meva tristesa de noi malaltís i desproveït, aquell jove savi m’havia fet viure hores inefables de comunió amb Catalunya i la ciència, obrint el meu cervell àvid d’idees i converses a les meravelles de la poesia i la música. Per aquella cambreta, que no tindria tres metres quadrats, assegut vora d’ell, jo havia vist desfilar les principals figures dels prohoms de la nostra Renaixença, que venien a parlar amb ell en cerca d’una delicadesa cordial i una puresa verbal realment de preu i no pas gaire corrents. Mossèn Norbert Font i Sagué, savi català, no mereixia l’oblit en què se l’ha tingut. I en la nostra Catalunya, tan pobra de veritables vocacions i solvències científiques, cal, més que enlloc, avivar la flama de la seva memòria.