Sortida a Rubió (la Noguera) (25/4/2026)

Isabel Benet i Jordi Sorribes

Malgrat les amenaces de forta calor i tempestes per a la tarda, el darrer dissabte d’abril ens vam reunir un grapat de valents als afores d’Artesa de Segre per a fer una exploració als terrenys on el company Jordi Sorribes havia trobat un mineral relativament rar: la celadonita, la qual es troba dins les ofites del Triàsic superior. De fet, és la primera cita de la troballa d’aquest mineral a la comarca de la Noguera i motiu principal d’aquesta sortida.

Com que l’aparcament d’Artesa no té gens de vista, vam agafar els cotxes i vam anar cap a la l’ermita de Sant Urbà situada a la part alta del poble de Montsonís tot travessant els seus estrets carrers on hi destaca el castell, construït damunt una antiga fortalesa sarraïna.

Sobre els murs dels carrers, on afloren els guixos de l’Eocè superior, Jordi, qui a més d’expert mineralogista és molt aficionat a la botànica, ens fa notar la presència del jusquiam blanc (Hyoscyamus albus), una solanàcia pròpia del nord d’Àfrica però molt estesa per la conca mediterrània, encara que no tan abundant com la seva parenta el jusquiam negre (Hyoscyamus niger). Ambdues plantes són molt tòxiques, però a dosis controlades s’utilitza com a analgèsic.

Així arribem a l’aparcament de l’ermita, on som rebuts per un parell de burrets que ens miren encuriosits. A tocar de l’ermita hi ha un mirador, força migrat per l’espessa vegetació, on fem una breu introducció geogràfica i geològica de la zona ja que ens trobem just damunt de l’encavalcament frontal sud-pirinenc i sobre els vessants del Munt de Montsonís ja afloren els guixos de la fàcies Keuper (Triàsic superior), que són la base d’aquest encavalcament.

Aquí, els materials dels relleus que veiem, i que formen part del mantell de les Serres Marginals, estan molt deformats degut al fet que, en trobar-nos al marge de la conca pirinenca, les sèries sedimentàries tenen menys potència i estan més incompletes que en el centre de la conca i quan es deformen ho fan amb més intensitat.

Aquesta major deformació fa que els guixos del Keuper, com a materials plàstics que són, dispersin l’esforç en totes direccions de manera que es concentren i expandeixen en forma de diapirs que, com un gra, trenquen i engloben tot el que tenen al seu voltant.

I això és el que anem a veure a la propera parada situada a tocar del poble abandonat de Rubió de Baix, al qual arribem per una pista asfaltada que segueix el curs del riu Segre, tot passant pel monestir de Salgar que avui celebra la seva festa i hi ha una gentada d’espant.

En una esplanada, sota un sol de justícia, amb vistes a les ruïnes de Rubió de Baix i del seu castell d’origen andalusí, fem una parada per a observar l’aspecte dels guixos del Keuper responsables de la formació del que s’anomena diapir d’Alòs, el qual conté fragments d’ofites i calcàries al seu interior. El torrent sec que tenim a sota rep el nom de El Salí perquè té una font salada a la seva capçalera.

Continuem uns metres més per la pista que puja als pobles de Rubió del Mig i Rubió de Dalt i deixem els cotxes en un petit eixamplament des d’on ens dirigim cap a un aflorament d’ofites que tenim ben a prop. Primer de tot ens fixem en l’aspecte d’aquestes curioses roques, de textura porfírica i formades principalment per augita (clinopiroxè) i labradorita (plagiòclasi), les quals es van intruir en forma de “sill” entre els materials de la fàcies Keuper a finals del Triàsic superior o inicis del Juràssic i que representen una incipient oceanització de la conca pirinenca que no es va arribar a expandir, però són testimonis del trencament de Pangea. La característica més cridanera d’aquestes roques és la seva disgregació en forma de boles (disjunció esferoïdal), molt pròpia de les roques ígnies.

Ara sí, martell en mà comencem l’exploració del jaciment i ben aviat apareixen els primers exemplars de jaspis i celadonites i també algun quars lletós. El pronunciat pendent, però, dificulta un xic els desplaçaments amunt i avall de l’aflorament.

Quan ja em vam tenir prou, amb els cotxes ens vam desplaçar cap a un altre aflorament situat al peu d’un gran bloc vertical d’ofites que un mapa qualifica de “pitó volcànic”, però en aquest context de cossos d’ofites tan fragmentades és difícil d’assegurar que es tracti d’un autèntic pitó (o banyó).

Allà vam trobar bons exemplars d’una epidota molt fosca, aerinites, prehnita, escolecita, pirrotina i uns curiosos exemplars de calcita bipiramidal que en Jordi, amb gran paciència, ens anava identificant.

A la Font del Prat del poble d’Alòs de Balaguer, a la riba del barranc de les Segues i a l’ombra del seu gran castell, una fortificació musulmana de les més antigues que es conserven a Catalunya, vam fer el dinar de pícnic i, en acabat, vam voler pujar fins a les famoses mines de bauxita de Sant Mamet (o de la Font dels Cóms), però el mal estat de la pista només va permetre que pugés un dels cotxes, el qual va baixar carregat de material per a repartir entre els companys.

Com que estem molt acalorats i assedegats per la gran xafogor que fa, anem a fer uns merescuts refrescs ben frescs (i valgui la redundància…) tot donant per acabada aquesta jornada de reconeixement d’aquest sector de la nostra geografia, tan espectacular com desconegut.

Autoria de les fotos: Maria Núria Dalmau, Carlos Ángel Solano, Arnau Tort, Albert Gelabert i Isabel Benet