Un breu recorregut pel Parc Miner de La Unión

Paulí Gispert

A la primavera de 2024 vaig visitar el Parc Miner de La Unión (Múrcia) (figura 1). Els diferents itineraris permeten veure restes d’antigues instal·lacions mineres com safareigs, tremuges, forns de calcinació, així com vagonetes i maquinària diversa.

Figura 1. Entrada al Parc Miner de La Unión (Múrcia).

La Carretera del 33

És una via construïda els anys 30 del segle XX per a comunicar La Unión amb Portmán (figures 2, 3 i 4). Recorrent la mateixa, es poden contemplar restes d’antigues explotacions, forns de calcinació, serpentins de galeries de fums, safareigs de mineral, gacheros, basses d’estèrils i surgències d’aigües en galeries mineres. Un gachero era un dipòsit de les escòries provinents de la fosa de sulfurs (figures 5 i 6).

Figura 2. Carretera del 33. Les foneries.

Figura 3. Panoràmica amb vistes a diferents foneries. Al fons, el Mar Menor.

Figura 4. Situació dels safareigs, forn de calcinació i bassa d’estèrils.

Figura 5. Forn de calcinació. Zona de la “Remunerada”.

El safareig de la mina “Remunerada”

El safareig tenia com a missió rentar el material extret de la mina, amb la finalitat d’eliminar les impureses, separant el mineral útil, o mena, de l’estèril, o ganga. Aquest en concret va ser construït l’any 1920 per a rentar el gènere extret a les explotacions d’estany de la concessió “Remunerada”, mina que va mantenir la seva activitat fins el 1950 (figures 7, 8, 9 i 10). Es va treballar tant de forma subterrània com a cel obert.

Figura 7. Zona del safareig de la “Remunerada”.

Figura 10. Safareig de la “Remunerada” i boca de mina.

És del tipus gravimètric, el qual es basa en la diferència de densitat dels diferents minerals per a la seva separació i concentració. Aquest mètode de rentat va ser emprat fins el 1940, quan es van instal·lar els primers safareigs de flotació diferencial, mètode que aconseguia extreure més mineral durant el rentat mitjançant reactius químics.

Després del matxucat del material a la mòlta, aquest es dipositava al palanquín o garbell Cartagenera. Aquesta era una garbellada submergida en una petita bassa o pila d’aigua, tinanco. Per mitjà d’una gran palanca se sacsejava aquesta garbellada amb moviments verticals, de manera que els materials lleugers s’eliminaven en suspensió i només romanien en el garbell els minerals més densos. Un cop realitzat aquest rentat, la resta de l’estèril es tornava a refinar en els rumbos (figures 11 i 12).

Els rumbos són basses circulars amb el fons lleugerament cònic. Els residus resultants dels rentats al palanquín eren novament tractats per aprofitar les restes de mineral que no s’havien pogut extreure amb aquest sistema de garbells. Aquests residus s’abocaven al centre del rumbo, alhora que eren escampats pels raspalls, teles que amb l’acció de l’aigua anaven arrossegant i dipositant els materials sobre la base cònica del rumbo, deixant els més lleugers a les vores i els més densos a la part central.

Un cop tractat i separat el mineral metal·lífer del residu estèril, aquest darrer s’abocava a les rieres o s’acumulava en basses d’estèrils o terreres. El mineral s’emmagatzemava a la zona d’assecat per al seu posterior trasllat a les foneries.

A l’àrea del safareig de la “Remunerada” es poden veure el castellet metàl·lic, boques de mina, vagonetes (figura 13), així com diferents peces de maquinària (figures 14, 15 i 16).

Figura 13. Castellet, vagoneta i boques de mina. La “Remunerada”.

Figura 14. Maquinària. Àrea de la “Remunerada”.

Figura 15. Maquinària. Àrea de la “Remunerada”.

Figura 16. Maquinària. Àrea de la “Remunerada”.

La mina “Pablo y Virginia”. El sistema de tremuges

Diversos invents han facilitat l’extracció del mineral des de les profunditats de la Sierra Minera. Un clar exemple és aquest sistema de tremuges (figures 17, 18 i 19).

Figura 17. Sistema de tremuges. Mina “Pablo y Virginia”.

Figura 18. Esquema del sistema de tremuges.

Figura 19. Maquinària del sistema de tremuges. Mina “Pablo y Virginia”.

La tremuja era utilitzada per a salvar el pendent entre la boca de mina i el camí. El mineral extret de la mina era transportat mitjançant vagonetes fins a l’exterior. Un cop fora, aquestes es basculaven en la molta primària o matxucadora per a la seva trituració. El mineral ja triturat s’emmagatzemava a la tremuja.

A la part baixa i per mitjà d’una sèrie de comportes es carregava directament als carros. Aquests carros el transportaven fins a un peculiar colador o realçament excavat a la roca, tot aprofitant la pendent del vessant, pel qual el mineral anava caient a un dipòsit. Des d’aquest, una línia de vagonetes el transportava fins al safareig San Isidoro.

Just al costat de la mina “Pablo y Virginia” (figures 20 i 21) està situada la mina “Agrupa Vicenta”. L’entrada a aquesta mina és passant sota una semicúpula, fabricada en acer corten, emplaçada a uns cinc metres sobre la rasant del camí, i s’hi accedeix per una escala (figura 22). Aquesta mina va ser rehabilitada per a facilitar les visites. Ambdues mines explotaven l’estany com a mena principal.

Figura 21. Vagoneta i entrada a galeries. Mina “Pablo y Virginia”.

Figura 22. Accés a la mina “Agrupa Vicenta”.

Passejant per la carretera 33, de camí cap a la mina “Pablo y Virginia”, es poden veure diferents peces de maquinària minera (figures 23, 24, 25 i 26).

Figura 23. Maquinària minera situada al voral del camí del 33.

Figura 24. Maquinària minera situada al voral del camí del 33.

Figura 25. Maquinària minera situada al voral del camí del 33.

Figura 26. Maquinària minera situada al voral del camí del 33.

Mineralització estratiforme oxidada “segon mantell”

Es pot observar el cos principal de la mineralització de la Sierra Minera: l’anomenat ”segon mantell”. A la superfície apareix en forma d’estrats, amb sulfurs (pirita, esfalerita, galena, calcopirita, etc.) en profunditat. Destaquen els tons ocres, vermells i grocs. Els tons grocs pertanyen a jarosita mentre que els ocres i vermells corresponen a goethita, hematites i jaspi hematític (figures 27, 28 i 29).