La gorja del riu Aare, a l’Oberland bernès, cantó de Berna, Suïssa

Paulí Gispert

A la tardor de 2017 vaig seguir diferents itineraris pel cantó de Berna. Després de fer el trajecte que comprèn els colls del Furka (Furkapass, 2436 m) i del Grimsel (Grimselpass, 2164 m) (figures 1 i 2), vaig aturar-me per a descansar al petit poble de Guttannen. Aquí es troba el museu Kristella, propietat de la família Rufibach. Aquest museu mostra extraordinaris cristalls de quars i d’altres minerals alpins. Continuant vers a Innertkirchen i abans d’arribar a Meiringen, es troba l’entrada est de la gorja del riu Aare (figura 3).

El riu Aare (Aar, en llengua francesa) neix en el massís del Gotthard, té una llargada de 295 km i va fent el seu camí cap al nord fins a vessar les seves aigües al Rin.

Aquesta gorja és un congost del riu Aare, compost per roca calcària. Mesura uns dos quilòmetres de longitud, amb una amplada de 30 metres fins a tant sols un metre a la zona més estreta. L’alçària de les parets del congost arriba fins a 50 metres, a banda i banda (figures 4, 5 i 6).

Fa uns 10.000 anys, cap a finals de l’anomenada era glacial, la desaparició progressiva de les glaceres va donar lloc a aigües torrencials que van anar cisellant i erosionant un profund i estret abisme a través de la barrera de roca calcària.

El 1887 es concediren els permisos necessaris per a facilitar l’accés al públic, sent aquest efectiu des del 1889. A tal efecte es van instal·lar passarel·les de fusta a tot el llarg de la gola, excavant així mateix diversos túnels a la roca (figures 7, 8 i 9). 

A finals de 1940 es va construir un complex militar en dues cavernes. La més gran estava destinada a dormitori per a 185 soldats i oficials. Tot l’equipament tècnic es va col·locar a la caverna més petita. Oficines, sala d’esbarjo i menjadors es van situar en un tren estacionat a l’interior del túnel. No se sap per què, però aquestes instal·lacions mai es van utilitzar i encara existeixen, amagades i sense ús, als penya-segats de Kirchet (figura 10).

La “Schräybach”, una cascada dins del congost de l’Aare, és un exemple típic d’erosió mecànica. L’aigua de pluja àcida enriquida amb minerals, s’infiltra a través dels camps i de la terra fins a la roca compacta que hi ha a sota, endinsant-se cada cop més en els penya-segats de roca calcària. Amb el pas dels anys, la cascada es va fent més petita (figura 11).

L’anomenat “Trockene Lamm” és el braç lateral més gran del congost, gairebé desconegut en l’actualitat. El 1898, 10 anys després de l’obertura al públic, es va fer accessible mitjançant un pont de ferro i un camí, els quals es van desmuntar 42 anys més tard perquè el seu cost de manteniment era massa elevat. Algunes parts de l’antic camí Lamm encara es poden observar (figura 12).

Els molins glacials són cavitats en espiral en el gel glacial que es formen per la fusió de l’aigua a la superfície o en esquerdes de la glacera. L’aigua de fusió força a roques de diferents mides a moure’s en espiral, triturant els molins de la glacera i les mateixes roques que també es desgasten en el procés.

Els molins poden assolir fins 20 metres de diàmetre i solen formar-se en zones planes de la glacera amb esquerdes glacials horitzontals. Poden arribar fins a la base de les glaceres i tenir centenars de metres de profunditat. Durant els períodes glacials, el gruix de la glacera de l’Aare era de 900 metres.

El terme molí prové del moviment rotacional de l’aigua de fusió. L’evidència d’aquests molins glacials es pot observar en l’actualitat en els sots desgastats dels penya-segats de roca calcària de tota la gorja (figura 13). Amb la finalitat de ressaltar l’aparença i estructura de les roques, es van fixar focus en vàries parets, els quals projecten llum sobre aquelles, alternant successivament diferents colors com ara vermell, verd, blau, etc. (figures, 14 i 15). A la part inferior del tram més ample de la gorja, es troba el major dipòsit de runa i de sorra (figura 16).