Sortida a les mines de la Tosa d’Alp (25/07/26)

Isabel Benet

 

El dissabte 25 de juliol va tenir lloc la darrera sortida col·lectiva, abans de les vacances d’agost, a l’emblemàtica Tosa d’Alp, cim que culmina les estacions d’esquí de La Molina i La Masella, a la Cerdanya, i on ara hi arriba una recent prolongació del telecabina.

Puntualment ens vam anar reunint els participants a l’aparcament del citat telecabina per a prendre’l fins a la nova estació superior que et deixa a la terrassa del refugi Niu de l’Àliga, encara en procés de remodelació però on s’hi ha habilitat un petit bar provisional.

Sense perdre el temps, car està previst que per la tarda hi hagi tempestes, pugem tots plegats fins al Mirador de la Tosa, abocat al vessant del Berguedà i pel qual baixarem a cercar les restes de les antigues mines de ferro i manganès de la Tosa. En aquest punt enlairat fem unes breus explicacions per a situar-nos geogràfica i geològicament. Encara que la pols sahariana ens impedeix veure gaire panorama, a ponent s’entreveu la gran fossa de la Cerdanya.

La Tosa (de 2.537m d’alçada) és el punt culminant d’una sèrie de serres orientades E-W, que van des de la Serra Cavallera fins a les Penyes Altes de Moixeró, on aflora el sòcol paleozoic. Ara ens trobem sobre les calcàries blanques i noduloses del Devonià mitjà, les quals ja vam veure a la sortida de Santa Creu d’Olorda. Aquestes calcàries estan molt atacades per l’acció de la pluja, lleugerament àcida, que les dissol tot desenvolupant un vistós rascler per on s’escola l’aigua cap a cotes més baixes, com son les Fonts del Llobregat i que vam visitar ara fa un any. Aquí aprofitem per a fer la rigorosa fotogrup.

Baixem del mirador i prenem el camí del Circuit miner de la Tosa, que s’inicia per un corriol força dreturer i marcat amb unes plaques metàl·liques molt lluents. Així, arribem a un camí carreter que planeja sota el cim de la Tosa i que era l’antic recorregut del mineral que s’extreia de les mines.

Aquí s’explica que, pel camí de baixada, ha hagut un canvi espectacular del tipus de roques: hem passat de les calcàries blanques del Devonià a les pissarres fosques, quarsites i microconglomerats de la fàcies Culm del Carbonífer inferior. I això no quadra ja que les calcàries són més antigues i, cronològicament, no poden estar damunt d’uns materials més moderns. Així que aquí s’evidencia una falla encavalcant que posa les calcàries damunt les pissarres a manera de “barret”, tècnicament anomenat Klippe.

En aquestes pissarres i quarsites també apareixen estructures relacionades amb el metamorfisme (com exfoliació en llapis i boudins) que són producte de la intensa deformació que han patit aquestes roques al llarg de la seva història.

Fetes aquestes observacions anem a veure una primera explotació a cel obert, on hi ha un plafó informatiu sobre el tipus de mineralització i els usos que se’n fa del material extret (ferro i manganès, principalment).

Acte seguit, baixem tots plegats fins a un edifici que havia estat un descarregador del mineral extret de la mina “Diana”, situada just sota nostre, i que arribava aquí dalt a través d’un telefèric. Carles ens informa que aquestes mines van estar actives fins l’any 1966.

Aquí ens dividim en dos grups: els “valents” desafiadors del fort pendent i de la meteorologia prevista, que baixaran fins a la boca de la mina “Diana” i les seves terrelleres; i la resta, que tornarem enrere per acabar de recórrer el Circuit miner de la Tosa, el qual també ens oferirà algunes sorpreses ben notables.

Després d’acomiadar-nos dels companys que baixaran a la mina, tornem a explorar la trinxera a cel obert on no vam trobar gran cosa, així que continuem pel camí carreter en direcció nord tot esquivant un ramat de cavalls que per allà pasturaven. Pels marges del camí podem observar l’aspecte de les calcàries noduloses de color roig, conegudes com a calcàries “griotte”, entre les quals es troben les mineralitzacions concentrades en “bosses” de possible origen càrstic. També podem observar els efectes que una falla encavalcant provoca en aquestes calcàries, tot produint una foliació molt marcada i penetrant.

En un altre aflorament podem observar l’aspecte dels materials de la fàcies Culm del Carbonífer inferior: una successió rítmica de microconglomerats, quarsites i pissarres fosques, producte del metamorfisme d’unes antigues turbidites (microconglomerats, gresos i argiles) dipositades durant l’aixecament de la serralada Herciniana. Entre aquests materials tan monocromàtics podem trobar plantes com el panical blau (Eryngium bourgatii), un endemisme del Pirineu, i el matafoc (Sempervivum sp.), que donen una nota de color.

En un collet, on també hi ha un altre plafó informatiu de la ruta i les ruïnes d’una caseta, deixem per un moment el camí carreter i baixem a unes mines, anomenades “de la Tosa de Das” on, a més de recol·lectar bonics exemplars de pirolusita i entreveure unes antigues galeries mineres, ens delectem amb l’observació de gran quantitat de fauna marina d’aquella època: cefalòpodes (goniatits i orthoceras), crinoïdeus, i gasteròpodes.

De camí cap a l’estació intermèdia del telefèric, i com el temps s’aguanta prou bé, encara tenim temps de fer observacions sobre com s’intercalen les calcàries “griotte”, de com es va formar la fossa de la Cerdanya com a conseqüència del moviment en cisalla d’una falla de direcció, la qual dona lloc a un rosari de fosses de forma trapezoidal, i d’uns quants despreniments de roques sobre el camí carreter.

A l’estació intermèdia, ens reunim tots els companys per a baixar plegats cap a l’estació de La Molina, on fem un “pícnic de germanor” regat amb cerveses i refrescs, car de les tempestes previstes res de res… Fins la propera i bones vacances!!!!

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Prudenci Gatell, Regina Pastrana, Carlos A. Solano, Carles Castanera, Pedro Mingueza, M. Núria Dalmau i Isabel Benet.