Itinerari geològic a Coll de Creus (26-10-2026)

Isabel Benet

El passat 26 d’octubre va tenir lloc la darrera sortida de geologia d’aquest any 2026 a Coll de Creus, un espectacular i desconegut indret a l’extrem occidental de la Serra del Cadí. Per això, ens vam reunir els participants a la Torre de Solsona que, malgrat el seu nom, es troba als afores de La Seu d’Urgell, bastida sobre un turó de terres ataronjades rematat per una capa de graves corresponents a una terrassa fluvial.

Aquesta torre de defensa aïllada té els seus orígens en una construcció del s. XII, però va ser incorporada a la fortificació de Castellciutat per la seva posició dominant sobre la vall del Segre i de la Valira i va tenir un paper destacat en la defensa de la ciutat el 1714. Es va renovar l’any 2014 en el tricentenari de la Guerra de Successió.

Aquest és també un punt privilegiat per a l’observació de la fossa tectònica de La Seu d’Urgell, encarada al sud i envoltada de muntanyes, enmig de la qual s’escampa la capital de l’Alt Urgell. Aquesta fossa forma part del rosari de depressions aïllades d’orientació E-W, entre les quals està la Cerdanya, que es van obrir com a conseqüència del moviment d’una falla de direcció a finals del Miocè (Neogen, Cenozoic). I això que va passar fa 11 milions d’anys també ja va passar fa 300 milions d’anys, en finalitzar l’orogènia herciniana, pel moviment d’una falla de similars característiques i pràcticament al mateix lloc, cosa que demostra que hi ha fractures amb una llarga història.

Aquí iniciem el nostre itinerari que ens ha de portar a veure de prop els materials que van reblir aquesta fossa tan antiga, denominada Conca de Gramós-Prat d’Aguiló però més coneguda com Conca del Cadí per trobar-se als peus de la muralla nord d’aquesta serra impressionant.

Així, sortim de La Seu d’Urgell pel pont que creua el Segre i anem en direcció a Tuixent tot deixant enrere els petits nuclis de Gerb i El Ges. Sota el Roc de Carbassa deixem els cotxes en un eixamplament i baixem per la carretera uns metres per tal d’anar a observar el contacte discordant entre les pissarres cambroordovicianes, deformades per l’orogènia herciniana, i uns materials grogosos dipositats per una onada piroclàstica, la denominada Ignimbrita Cadí, la qual va iniciar l’episodi volcànic explosiu en aquesta zona a finals del Carbonífer.

Aquí se’ns explica que les falles que limitaven la fossa tectònica eren tan profundes que van desestabilitzar l’escorça inferior i el mantell superior, produint una fusió parcial dels seus materials i l’ascens del magma líquid fins a la superfície on va donar lloc a un vulcanisme calcoalcalí lligat a un plutonisme profund del qual en tenim testimoni en els nombrosos batòlits granítics del Pirineu i de la Serralada Costanera Catalana. A l’interior de la ignimbrita trobem fragments de pumicita, cendres i blocs de roca encaixant. En alguns llocs s’han arribat a trobar també restes de vegetals carbonitzats.

(foto 7)

Per damunt de la ignimbrita ja trobem la roca “estrella” d’aquest vulcanisme: l’andesita; una roca d’aspecte massiu i de textura porfírica amb fenocristalls de plagiòclasi, biotita, hornblenda i quars dins una matriu microcristal·lina (o vítria) de la mateixa composició per cristal·lització en dos temps dins la xemeneia volcànica.

Més endavant trobem aquests mateixos materials però amb un aspecte bretxificat; i és que els magmes fèlsics (de colors clars i amb molt SiO₂) donen laves molt viscoses que formen doms al voltant del cràter o colades de lava de poc recorregut, les quals es van refredant i fragmentant (autoclastes) per la base, en contacte amb el sòl, i pel sostre, en contacte amb l’aire.

També observem com a les escletxes s’hi han format minerals d’alteració per la circulació de fluids hidrotermals. Així trobem bonics exemplars de celadonita i jaspis d’un roig molt intens, així com també unes petites perforacions practicades a la roca segurament per a l’estudi del paleomagnetisme.

Tot seguit ens desplacem amb els cotxes uns pocs quilòmetres més amunt fins l’espectacular mirador de la Trava, sobre el vermellós barranc de la Bastida, on s’hi han col·locat uns plafons informatius sobre el paisatge, la geologia, la fauna i el cel nocturn. Des d’aquest mirador veiem la fossa de La Seu d’Urgell i la Torre de Solsona.

Aquí se’ns explica que ens trobem molt a prop del límit entre el Paleozoic i el Mesozoic, a l’inici del trencament i dispersió del supercontinent Pangea. Quan cessa l’activitat volcànica, en aquest sector s’instal·la una plana al·luvial fangosa dins un clima més àrid. Així es dipositen llims, gresos i conglomerats molt vermells (molt oxidats) que son l’escenari de la gran extinció de finals del Permià i de la qual no es coneixen ben bé les causes. En aquest lloc privilegiat aprofitem per a fer-nos la fotogrup.

Per anar a veure de més a prop aquests materials de finals del Paleozoic, anem en cotxe uns metres més amunt, fins al coll de Laguén (o de la Trava), on s’inicia l’itinerari geològic de Coll de Creus i del qual anirem trobant diversos plafons informatius al llarg de la pista d’accés. A mig camí, ens desviem un moment per anar a una passarel·la volada sobre el barranc que ens facilita l’observació del suposat contacte entre el Permià i la primera de les fàcies del Triàsic: la fàcies Buntsandstein.

Aquí, el Mesozoic s’inicia amb el dipòsit d’un paquet de conglomerats de còdols majoritàriament de quars i lidites (quars negre) que erosionen el sostre de la capa de llims i la fossilitzen, tot formant-se unes espectaculars estructures de base (paleocanals).

Retornem a la pista principal per la qual, després de caminar uns quant metres més, arribem al peu d’un aflorament on podem observar l’aspecte dels gresos de color vinós de la fàcies Buntsandstein, amb les típiques laminacions creuades de tipus duna. Aquí també observem el contacte discordant amb els llims del Permià (finals del Paleozoic).

Seguidament ja arribem a Coll de Creus, obert als llims vermells del Permià que s’erosionen a manera de xaragalls i on ressalten uns petits nivells carbonatats amb esquerdes de dessecació fòssils i més resistents a l’erosió.

Es fa tard i encara no hem dinat, així que després de fer totes aquestes observacions i que les càmeres del mòbils traguessin fum, retornem pel mateix camí a fer el dinar de pícnic al mirador de la Trava, on tenim la visita inesperada d’una guineu curiosa que esperava, a una distància prudencial, que ens caigués alguna cosa de menjar al terra.

En acabat aprofitem aquest mirador privilegiat per a fer la foto de grup i així tenir un bon record d’aquest indret tan bell com desconegut. Fins a la propera!!!

Autoria de les fotos: Ventu Amorós, Arnau Tort, Isabel Benet, Carlos Ángel Solano i Albert Gelabert.