Crònica de la sortida geològica per les Guixeres d’Artés ( 20 de Maig de 2018 )

Frederic Varela

 

Dins del cicle de Sortides Geològiques pel Geoparc, organitzades pel Geoparc de la Catalunya Central, el diumenge dia 20 de maig vàrem fer un recorregut geològic pels voltants d’Artés, acompanyats pels geòlegs Josep Girabal i Josep Maria Mata.

A primera hora del matí ens vàrem aplegar gairebé 60 persones a Artés, disposats a iniciar el recorregut. La finalitat de la sortida era reconèixer els terrenys formats a l’Eocè que eren llavors un mar tancat que es va anar assecant i sedimentant les seves sals, primer el guix i després les sals comuna i potàssica. A sobre d’aquestes sals es van anar dipositant els materials continentals rogencs característics de la Formació Artés.

Iniciem el recorregut i al cap de poc fem ja la primera parada per veure un relleu rocós dalt d’un turó. Es tracta d’un paleocanal, la llera d’una riera de finals de l’Eocè el material de la qual es va endurir en forma d’un conglomerat. Tots els materials del voltant d’aquesta antiga riera eren més tous i es van anar erosionant, quedant la llera “fossilitzada” i enlairada.

Seguim el trajecte en direcció a la masia de la Sala, i passem per davant de les restes del forn d’una antiga teuleria, construïda l’any 1895 i que va funcionar fins al 1931.

Més endavant i just davant de la masia de la Sala fem la següent parada. Aquí podem observar els característics materials de color rogenc anomenats “tapàs”, que conformen la geològicament denominada Formació Artés. En aquest punt veiem una successió d’estrats d’aquesta formació que es van inclinant i que de sobte queden tallats per una falla.

Seguim el recorregut i ara arribem al collet de l´Argelagar. En aquest tram hem deixat els materials continentals de color rogenc i comencem a trobar materials ocres d’origen marí, més antics i formats pel dipòsit de sorres i argiles al fons de l’antic mar. Des del collet tenim una bona visió panoràmica de la vall de la riera de Malrubí.

Baixem cap a la riera, i aquí trobem materials al·luvials d’origen recent, arrossegats per la riera: llims, sorra fina i còdols. Aquests els trobarem també una mica més amunt formant una antiga terrassa fluvial que es va dipositar fa uns milers d’anys en el que era llavors el nivell de la riera.

D’aquí anem a buscar el camí de les Planes que va a parar al camí vell del Grifoller, on tornem a trobar els materials marins. Arriben a una nova parada, el mas del Grifoller. Aquesta zona boscosa malauradament es va cremar l’estiu de 2017 deixant una terrible ferida en el paisatge, alleugerit per les pluges continuades dels últims mesos que han fet créixer una exuberant vegetació herbàcia que sembla acaronar els ennegrits troncs dels arbres. L’incendi va afectar també el mas del Grifoller, que ja estava llavors mig enrunat i que ara s’està reconstruint.

Passat el mas, resseguim la carena entrant al serrat de les Guixeres. Seguim caminant sobre materials ara dels marges marins. Podem veure el que varen ser platges d’aquest mar eocè amb els característics “ripple marks”, les ondulacions que deixaven a la sorra els moviments de l’aigua i també paleosòls formats per gresos carbonatats, on s’han dipositat en algunes zones minerals de ferro. En alguns llocs aquests sediments es troben fortament inclinats.

Aquí comencem ja a trobar les primeres explotacions de guix, les guixeres que donen nom a la serra. Per tota la zona hi va haver diverses pedreres on s’extreia el guix i es tractava en forns de llenya situats a peu de pedrera.

Després de travessar unes antigues feixes amb parets de pedra seca, testimoni d’antigues vinyes que varen ser cobertes pel bosc i que l’incendi ha tornat a fer evidents, arribem a la coneguda com a guixera del Quim. El nom prové de l’antic propietari, Joaquim Surinyac. És una pedrera de grans dimensions, on sembla que hi treballaren unes 6 o 7 persones i que va estar en explotació fins als voltants de 1960. Fins a l’incendi, la pedrera era gairebé inaccessible per estar coberta d’arbres, romegueres i vegetació espessa, i ara sense aquesta vegetació es pot veure la magnitud dels treballs i els grans fronts d’explotació. Els nivells inferiors són els més compactes i més rics en guix. Per sobre trobem les margues guixenques i el sòl forestal. En alguns punts de la zona rica en guix es pot apreciar una certa activitat kàrstica de l’aigua.

És curiós l’efecte que les altes temperatures de l’incendi han provocat en el guix escampat per la pedrera, que ha passat del seu aspecte brillant a un color blanc farinós. De fet s’ha reproduït de manera natural la cocció que es feia en els forns!

Trencant blocs, a les zones més resguardades i properes a la paret, encara es poden recuperar alguns exemplars dignes de figurar a la col·lecció.

A la zona de la guixera més propera al camí trobem les restes dels forns on es coïa el guix, de la barraca on guardaven eines i dinamita, i una bassa on es recollia aigua de pluja. Les restes estan molt malmeses, i dels forns tan sols en resten les parets de la cambra de cocció i algun pilar. A tocar del camí encara hi ha una altra petita zona explotada, i per la zona encara s’en poden trobar algunes  altres.

 

Des de la guixera ens vam dirigir de tornada cap a Artés, ja que s’acostava l’hora de dinar. Però a mig camí ens vàrem trobar amb una grata sorpresa, ja que ens esperava una furgoneta de les Caves Gibert, d’Artés amb unes quantes ampolles de cava ben fresc que no cal dir ens va venir d’allò més bé per refer-nos de la calor.

Felicitar doncs al Geoparc de la Catalunya Central, als geòlegs que ens van acompanyar, a en Josep Girabal i a l’incansable Josep Maria Mata per l’interessant recorregut i a les caves Gibert per obsequiar-nos amb un exquisit cava.