Excursió a la recerca d’atzabeja

Pere Ramoneda

 

A les 9 del mati, en acabar d’esmorzar, sortim de l’hotel Azabache a Cardes en direcció a Villaviciosa per l’A-68. Un cop arribats a la ciutat de la sidra, fem camí cap al centre d’informació turística, on ens informen d’un taller d’atzabeja on poden donar-nos tot tipus d’explicacions sobre aquest mineraloide. Així que, desprès de visitar el casc antic de Villaviciosa, per cert, molt bonic i interessant, fem camí cap el taller situat al costat del mercat. Es tracta d’una botiga-taller-museu; un cop allà, ens rep la María Pérez, mestra atzabegera i argentera  que molt amablement ens dóna tot tipus d’explicacions sobre l’atzabeja.

Comença fent-nos una introducció sobre el que és l’atzabeja d’Astúries. Segons el geòlegs es tracta d’un carbó vegetal perhidrogenat, o sia, que en la seva composició s’hi troben hidrocarburs; i pels paleobotànics es tracta d’un fòssil de protopinàcies i araucariàcies  (Araucaria) que varen viure durant el Juràssic i Cretaci i es van extingir fa 65 milions d’anys.

L’atzabeja és un material de color negre, compacte, suau al tacte, lleuger, relativament dur (3-4 en l’escala de Mohs) i fràgil. Té una fractura concoide i ratlla marró fosca. Crema produint molt de fum i desprèn una olor bituminosa, a vegades fètida. La densitat oscil·la entre 1,2 i 1,3 grams per cm³. Un cop polit no perd mai més la lluïssor i és inalterable.

La millor atzabeja del mon és la d’Astúries junt amb la de Whitby (Escòcia),material que procedeix de la mateixa espècie d’arbre que l’asturià, ja que durant la Pangea, les illes Britàniques varen formar part de la mateixa massa continental.

Tot seguit, ens fa una petita introducció sobre l’historia de l’atzabeja.

L’atzabeja sempre ha estat considerat un material màgic i protector. El seu bonic color negre accentuat amb un escaient poliment i la seva escassetat ha fet que sia una matèria molt apreciada.

L’extracció i transformació de l’atzabeja a Astúries comença en temps molt remots. La peça més antiga recuperada és un gra, probablement d’un collaret, recuperat en la cova de “Las Caldas”, a Oviedo, de fa uns 19.000 anys.

De l’edat del Ferro i de l’època romana també es troben diferents ornaments d’atzabeja.

Els àrabs varen potenciar el seu ús a tota la península.

Al segle XIII comença el gran desenvolupament de l’atzabegeria com a material protector.  Així,entre altres símbols, apareix la “Manina”,”Higa” o “Figa”, símbol pagà que simbolitza la vulva i la fertilitat i que, posteriorment, l’església reconeix perquè hi veu el símbol de la creu cristiana, que els reis de l’època posen als seus fills contra el mal d’ull i per protegir-los de les malures.

Però no és fins el segle XIX quan la reina Victoria d’Anglaterra implanta la moda i l’ús de l’atzabeja com a símbol de dol, al fer-la servir a la mort del seu espòs el príncep Albert, fet que va propiciar una gran demanda de peces elaborades als tallers de Whitby. La manca de matèria primera va fer necessària la compra de milers de quilos d’atzabeja a Villaviciosa.

A Oles (Villaviciosa) hi ha un nombre indeterminat de jaciments atzabegers que es van explotar en altres époques; entre ells, la mina “Dos amigos” del darrer miner, Tomás Noval (1921-2008), qui va proveir tots els tallers durant els darrers 70 anys.

La María, presidenta de la recent creada associació, ens parla del succeït a Turquia, un dels països amb major tradició atzabegera, que ha vist com en les darreres dècades l’extracció massiva de material ha esgotat els jaciments i  ha començat a entrar lignit de Geòrgia (el país euro-asiàtic; no l’estat nord-americà), molt barat i fàcil d’obtenir, però d’una qualitat molt inferior i que, com a conseqüència,les peces es trenquen fàcilment o bé comencen a esquerdar-se al cap de dos o tres anys.

Un quilo d’atzabeja d’Astúries pot costar uns 200 euros mentre que un de lignit de Geòrgia, sobre uns 25 euros. I tenint en compte que a cop d’ull no és fàcil de distingir, resulta molt temptador.

Finalment ens parla de la localització de l’atzabeja, que fonamentalment es troba a la zona costanera de Villaviciosa, d’on s’han extret grans quantitats de material d’una excel·lent qualitat.

El mètode d’extracció d’aquesta gemma s’ha mantingut inalterable al pas del temps. Les galeries excavades en tàlvegs i vessants de la proximitat de la costa, generalment d’esquena al mar i en sentit ascendent per a facilitar l’evacuació de les aigües, són molt estretes i els miners sovint han d’arrossegar-se proveïts d’un llum, una piqueta i un sac lligat al turmell on van dipositant les llenques d’atzabeja incrustades entre els gresos. Aquestes vetes són d’uns centímetres d’amplada i d’uns quants metres de llarg, que és el resultat de la compressió d’arbres i branques per les grans pressions a les que van ser sotmesos durant el procés de fossilització.

I així donà per acabades les seves explicacions, no sense fer-nos un present d’una mostra d’atzabeja. Li comentem que tenim la intenció d’anar a Oles, a la mina “Dos amigos” i als terregalls, però la María ens fa saber que és una zona privada, que remenaríem moltes pedres i trobaríem poca cosa; i afegeix: “si de veritat voleu trobar atzabeja, aneu a una zona prop del riu, La Rimera, on hi ha una boca de mina, un pont romànic i restes de molins d’aigua; remeneu entre fang i pedres del riu i trobareu amb tota seguretat petites llenques d’atzabeja”.

Ja decidits, posem rumb cap a Oles. Al final del poble, en direcció al cementiri, uns dos kilòmetres abans d’arribar-hi, trobem a mà esquerra un desviament on hi ha indicada la Ruta del Azabache. Molt aviat arribem al lloc. És una zona bonica i fresca amb taules i bancs de fusta. Aprofitem per a fer un entrepà i tot seguit ens posem mans a l’obra. En el primer grapat de pedres i fang ja trobem alguna petita mostra: “Això promet”. Recollim unes quantes mostres i, contents amb les gemmes trobades, tornem cap al nostre hotel de Cardes.