Crònica de la sortida a les mines de Sant Julià de Llor i Bonmatí, la Selva (16/2/2019)

Lluís Clapés

El passat dissabte 16 de febrer una bona colla d’aficionats als minerals ens vam trobar ben d’hora a Sant Julià per conèixer algunes de les antigues mines que hi havia hagut en aquesta zona. La idea era donar la volta a la muntanya i aprofitar per visitar les restes que en queden. La nit havia estat freda, amb glaçada, però el dia prometia ser radiant i ens permetria gaudir d’unes temperatures sorprenentment altes per al mes de febrer.

Tal com marca el tòpic, un servidor, que era el qui venia de més a prop, vaig ser l’últim d’arribar: un clàssic. Després de les salutacions de rigor i una breu explicació, decidim fer els desplaçaments en vehicle, ja que les pistes estan en bon estat i així no ens separem en diferents grups. Al primer lloc que visitem, tanmateix, hi arribem caminant des del punt de trobada. Enfilem pel carrer Nou, en un petit barri que es va formar amb les cases dels miners, i al final del carrer trobem les restes de la mina “Carlota”, una de les més importants del sector i de la que es diu que se n’obtenien bons rendiments de galena. Les construccions estan enrunades i cobertes de romegueres, però des de sota la carretera accedim a una petita galeria des de la qual podem arribar al pou mestre. Dins el pou, un primer nivell de galeries, inaccessible per a nosaltres, se’ns mostra uns metres més avall i sembla que convidi a exploracions per als més atrevits. A partir d’aquest nivell, ja tot és aigua.

La major part del pou està sempre inundada i és difícil saber-ne la profunditat. Aquesta mina es troba a una alçada molt baixa i es fica de ple en els aqüífers del Ter. La presència d’aigua ha estat des de sempre el gran problema de la “Carlota”. L’any 1955 Minersa, que volia fer-hi treballs d’exploració, va necessitar un mes de funcionament de 4 potents bombes per a desaiguar-la totalment i accedir-hi. L’aigua també va ser la causant del greu accident ocorregut el 1921 que acabà amb la vida de 7 miners i deixà la mina inactiva des d’aleshores. L’aigua, tanmateix, ha estat el motiu pel qual aquest pou no es destruís com molts altres de la zona, ja que és aprofitada pels veïns i pagesos de la zona.

Tornem a la llum del dia i pugem als cotxes per dirigir-nos al quintà de Can Collell. Des d’aquí ens fiquem dins d’un bosc espès d’alzines i arítjol on hi trobem dues petites mines oblidades. La primera es troba sota una gran bossada de barita. La segona mostra molt bé els minerals i textures típiques dels dipòsits estratolligats MVT (Mississippi Valley Type). Recobrint les cavitats de la roca, hi trobem la dolomita saddle (en sella), acompanyada de calcita. També petites venes de galena encaixades a la roca.  Ens prenem un temps per recollir algunes mostres i tornem als vehicles.

El següent desplaçament ens porta fins a la mina “Vigilada”. Abandonem els marbres que ens han acompanyat fins ara i ens situem en terreny d‘esquistos. Els jaciments, ara, estan formats per filons hidrotermals de barita acompanyada d’altres minerals. Alguns dels components més veterans del grup recorden un gran terregall on era fàcil recol·lectar-hi peces interessants. Actualment, però, degut a la contínua extracció de materials per arreglar camins i marges, en queda ben poca cosa i no és gens fàcil trobar-hi minerals destacables. Trobem galena, esfalerita, calcopirita i alguns secundaris com malaquita i atzurita però les smithsonites i auricalcites no es van deixar atrapar. De totes maneres, molts micros poden aparèixer a casa en reduir les peces i observar-les al bino.

De nou en els cotxes, ens arribem fins a la zona del Serrat Blanc, el darrer sector en ser explotat. Aquí trobem el pou de la Tomasa, que té uns 60 metres de fondària i permetia l’extracció del mineral d’aquesta mina que tenia tres nivells de galeries. Més amunt trobem la rasa que segueix el filó de barita en el lloc on aflora. Curiosament, un incendi ocorregut pocs dies abans de la sortida ha deixat cremats tots els pins a l’interior i al voltant de la rasa.

A partir d’aquí, ens saltem les rases del Puig, que havia de ser la darrera parada, ja que el temps se’ns acaba i tothom té gana. Baixem la muntanya i tornem a l’aparcament per recuperar tots els cotxes i dirigir-nos al restaurant Can Rajolet, de Bonmatí, on ens espera un bon dinar.

En resum, una jornada ben aprofitada, en bona companyia i que espero que hagi permès als participants descobrir aquesta localitat minera. Esperem també, amb temps, poder realitzar un estudi a fons d’aquest sector que inclogui l’exploració en condicions de seguretat d’alguns pous i mines que queden accessibles i l’anàlisi d’alguns minerals dubtosos que hi apareixen.

Fotos: Agustí Asensi, Carles Castanera, Eulalia Espinàs, Josema González, Josep Barnes, Núria Torres, Sebastià Cortés i Xavier Rodríguez.