Crònica de la sortida a Ojos Negros-Setiles i Montalban

Prudenci Gatell

 

Aquest cap de setmana va tenir lloc la sortida de maig del Grup. No era convencional: s’aprofitava que durava dos dies per a visitar un jaciment més allunyat de Barcelona. L’indret que es volia investigar era el complex miner de la Sierra Menera, que s’estén pels termes municipals d’Ojos Negros, a Terol, i Setiles, ja a Guadalajara. Dos pobles, dues províncies i dues comunitats autònomes. Quasi no es podia demanar més varietat geogràfica.

L’hora de trobada era una mica abans de les 12, per a sortir ja puntuals a aquella hora, des del poble de Monreal del Campo, conegut pel cultiu del safrà.

D’allà es va sortir cap a Ojos Negros, al punt on hi havia la colònia minera, i a la part baixa de l’explotació. Després d’una completa explicació a càrrec de Joan Niella i Carles Castanera, els guies, es va començar la recerca de bons cristalls de dolomita a aquella zona. Van aparèixer boniques geodes, algunes que oferien un angle a partir del qual reduir i fragmentar, d’altres ideals per fotografiar, però impossibles de treballar. Després de tres hores de feina intensa, tothom va poder aconseguir cristalls de mides diverses. Realment la roca era molt dura, dificultosa de picar, i les mostres es van obtenir amb gran esforç i suor. Els més afortunats van trobar també cristalls de siderita semitransparents, de color mel. De la siderita més convencional, en vam poder trobar a cabassos en una zona concreta, més al sud.

 

Ja dinats, cap a les 4, vam pujar als cotxes i vam recórrer un bon tram de pista, canviant el vessant de la serra i arribant al terme de Setiles. Allà vam fer tres aturades. A la primera, breu, es va cercar goethita. El premi era trobar-ne d’irisada i amb paciència se’n van poder arreplegar unes de molt lluents. La segona parada ens va oferir la possibilitat d’obtenir uns quarsos de mida més que considerable. En un terregall de grans dimensions, remenant, apareixien druses amb puntes centimètriques. Potser les més atractives i transparents eren més discretes de mida, però tot i així es tractava d’unes mostres que habitualment no trobem per les nostres contrades. També hi havia barita i altres espècies. Finalment, la tercera aturada, al mateix punt on ens vam fer la fotografia de grup, permetia trobar calcita i aragonita, i també uns cristalls de dolomita lleugerament diferents, amb un to marronós, més fosc que la que havíem recollit en el primer punt. Ja estàvem cansats de picar i a més va començar a ploure una mica, motiu pel qual ja a quarts de vuit vam plegar veles i, ja als cotxes, ens vam adreçar al punt de trobada. Pràcticament tothom s’allotjava a la mateixa fonda i qui no, va venir igualment a sopar, per la qual cosa vam poder gaudir d’un àpat comunitari ben distret, després del qual cadascú va retirar-se a descansar.

L’endemà al matí, a les 9 i pocs minuts ja estàvem altre cop reunits a l’aparcament, a punt de marxar. Ens vam dirigir al poble de Montalbán. Una mica abans ens vam desviar de la carretera i, a un marge, vam poder agafar algunes plaques de guix, de les ja clàssiques puntes de fletxa. Eren força grans, algunes amb aquesta forma molt ben definida. No hi havia una gran varietat ni interès un cop agafades un parell de mostres, pel que no ens va ocupar massa temps.

Vam tornar a enfilar-nos als cotxes fins la següent parada. Allà vam enfilar el camí cap al barranc on s’havien de trobar guixos cristal·litzats de mides i transparències diverses. A nivell superficial ja es trobava bon material, però excavant una mica, podien sortir mostres més interessants, més grans i menys erosionades. Hi havia cristalls simples, d’altres amb inclusions de carbó, d’altres maclats i finalment, unes que formaven unes curioses flors. Tothom en va poder agafar de totes les formes i modalitats, alternant la recerca entre els dos barrancs. Es nota que de mica en mica els afloraments van esgotant-se, i cada cop és més difícil trobar peces bones.

Sense adonar-nos ens va tocar l’una del migdia. Llavors, ja als cotxes, ens vam acomiadar i vam iniciar el retorn a casa. En definitiva, una sortida molt atractiva, amb una recollida variada d’exemplars i espècies, totes de mida important. L’ambient va ser molt agradable i tots els participants ens vam quedar amb ganes de repetir.

 

Fotografies: Carles Castanera, Joan Niella, Maria Rosa Bel i Prudenci Gatell.