La casualitat, o ser-hi en el lloc i moment adients

Ricard Ruiz Llansó

No acostumo a escriure sobre mineralogia i minerals. Em considero un afeccionat més aviat modestet i un etern aprenent davant de la majoria de col·legues d’entreteniment: persones molt més versades tècnicament i científica en aquesta matèria que no pas jo. Però avui sí m’atreviré a explicar-vos una petita història i tot el que, al darrere, ha dut.

Fa no gaire, bàsicament badant pels Encants Vells, a la zona de subhasta, em vaig topar amb un venedor que exhibia, entre d’altres, dues mostres que em van deixar de pasta de moniato:

• 

• 

Eren diverses mostres d’espat d’Islàndia i d’àgata. Les caixetes duien encara les etiquetes originals, a mà, en francès, en paper de quadrícula i amb una bellíssima cal·ligrafia, escrites a ploma. El conjunt de mostres va ser recollit el dia 3 de maig de 1905 a la muntanya de Montjuïc. Potser en una sortida de camp, un matí de primavera de fa més de 115 anys.

I no vaig poder evitar pensar qui podria haver estat el seu recol·lector: una persona, probablement un home, francès, potser un passavolant de visita a Barcelona o potser algú establert feia molt poc a la ciutat, donat que feia servir la llengua materna per a escriure una nota per a una col·lecció personal.

No vaig trigar en començar a relacionar aquesta troballa amb records, llocs, fets i persones.

La botiga d’un amic

Fa ja alguns anys, un cop finalitzats estudis, aprovades oposicions, ja com a marit i pare consolidat, la meva afició per la mineralogia va despertar-se d’una llarga migdiada després que redescobrís, adormida en un racó de casa dels meus pares, la col·lecció infantil que barrejava petites peces que subministrava el mineralogista Enric Kucera, i adquirides trinco-trinco amb els meus escarransits estalvis de nen, amb altres que regalava una marca de complements alimentaris per a la llet (el Cola Cao, vaja).

Un dia indefinit, poc després d’aquest redescobriment i enmig d’un passeig pel Barri Vell de Barcelona, mentre caminava pel carrer d’Avinyò, passada l’antiga escola de Belles Arts, vaig descobrir una botigueta minúscula. I aquella botigueta lluïa també un aparador minúscul, prou ben il·luminat. Recordo que s’hi mostraven algunes geodes d’ametistes uruguaianes, quarsos hialins, calcites i altres cristalls en brut. I als seus estants hi lluïen també pedres i gemmes tallades de moltes menes i dimensions. Totes d’una bellesa hipnòtica. Al rètol comercial, petit i rònec com la botiga, s’hi llegia “Casa Chritin”.

Ni me’n vaig adonar i ja hi era dins. I darrere el taulell atenia en Roberto. Va caldre ben poc temps per a fer-hi amistat. En Roberto González duia la botiga i el taller de talla i clavat de gemmes. Gran professional i coneixedor tècnic del mon de les pedres precioses fins a nivells d’exquisidesa absoluta, en Roberto va començar a treballar al taller de joieria com a aprenent, com a oficial i, un cop jubilada la propietària, va fer-se càrrec del negoci. En una de les converses que vàrem tenir m’havia explicat que el fundador de la botiga va ser el primer lapidari que es va establir a Barcelona, que era francès i que ho va fer als inicis del segle XX.

En Roberto em va regalar, perquè sabia que ho valoraria, aquesta peça:

Un jaspi de Montjuïc tallat en caboixó. Aquests jaspis, amb bonics tons grocs, granats i verds van ser peces molt lluïdes com a pedra preciosa entre els barcelonins al llarg de segles. En Roberto em va explicar que el primer propietari, el senyor Chritin, sovint tallava jaspis que ell mateix recollia a l’entorn de Montjuïc.

Un francès que es planta a Barcelona als 23 anys.

I les caixetes –i les coincidències– em van començar a fer ballar el cervell. Les ciències de la geologia i la mineralogia m’interessen com a afeccionat des de crio. Però no puc dissimular que soc de lletres: aquesta història sobre pedres, però dotada d’una dimensió humana, començava a generar-me certa fascinació. Valia la pena gratar una mica. I com internet avui ho pot quasi tot, aviat em va oferir un fil del que poder estirar i començar a lligar caps:

“ (···) La majoria dels lapidaris formats fa uns anys a Barcelona fem servir el sistema francès que va instaurar Gastón Chritin, nascut a Saint Claude el 1881, fill de lapidari, qui es va instal·lar a la capital catalana el 1906, i va ser l’escola de futurs professionals. El seu taller va continuar fins el 1985 quan es va jubilar la seva filla Margarita Chritin (···)”. 

Font: http://gemslapidary.blogspot.com/2013/02/inici.html

En un dels blogs específics sobre lapidari que vaig regirar va aparèixer l’anterior paràgraf i resolia alguna incògnita.

El nostre home va establir el seu negoci de lapidari a Barcelona el 1906. Aquesta data dona versemblança al fet que les mostres trobades als Encants Vells les va recollir en Gastón Chritin Gally pràcticament en arribar a Barcelona el maig de 1905 als 23 anys, només mig any abans d’obrir el seu negoci!

I el nostre home seguia escrivint en francès perquè, tot just arribat com segur que ho era, encara no coneixia cap dels idiomes de la nova ciutat. I ho feia amb una pulcritud de formes quasi… suïsses!

El blog ens oferia una segona dada: Chritin era originari de la població de Saint Claude. I a partir de la pista oferta pel blog, Sant Google em resol una nova incògnita: Saint Claude és ara una població d’uns 10.000 habitants i s’ubica al departament francès del Jura, molt a prop de la frontera suïssa i a pocs quilometres de Ginebra, gran metròpoli de les indústries de la rellotgeria i la joieria.

Font: https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=27506431

En conseqüència i a partir del segle XVIII, van florir a Saint Claude –una població molt petita aleshores– més d’una desena de tallers de lapidari. Als primers anys del segle XX més de 600 obrers treballaven tota mena de pedres precioses al poble, que els artesans importaven en brut d’arreu del mon i que exportaven a la veïna Ginebra un cop tallades; sobretot els robins que, a més d’en joieria, es feien servir moltíssim en rellotgeria de precisió. Pel que es desprèn del contingut de l’assaig consultat, els lapidaris de Saint Claude i de la resta de la vall alta del Jura treballaven als tallers i sovint a casa seva, sota unes condicions laborals dures i poc dignes, molt acollats pels empresaris i per la severa competència de regions properes on també es treballava la pedra, com Bohèmia o la quasi veïna Idar-Oberstein. Al nostre home li venia de família això de treballar la pedra: pertanyia a una família històrica de lapidaris. Està clar que en Gastón, un cul inquiet, possiblement víctima de l’assetjament en una comunitat laboral petita i molt pressionada, va decidir no empassar-se més quina i buscar horitzons propicis on desenvolupar el seu ofici. Va fer maletes i el 1905 es planta a Barcelona.

Font, i per saber-ne més: https://www.persee.fr/doc/geoca_1164-6268_1937_num_13_3_6529

Però encara hi ha mes: sabem, per la informació del blog del què hem parlat abans, que en Gastón va introduir el sistema de talla francès a Barcelona. Si bé el sistema de talla de pedra preciosa francès es fonamenta –al contrari de l’americà, molt més tecnificat i mecanitzat– en el mestratge, la habilitat tècnica manual i la formació de l’artesà, allò realment nou que en Gastón Chritin va introduir a Barcelona va ser el sistema de producció i talla de gemma artificial, nascut als tallers de l’entorn de Ginebra a partir del 1888. En els anys següents, Auguste Verneuil (1856-1913) va aconseguir millorar aquest procés i sintetitzar el robí en molta quantitat, pedra de gran importància per a la indústria de rellotgeria suïssa. Aquest procés es va comercialitzar finalment el 1904 a l’entorn, com he dit, del pol industrial de Ginebra.

I al 1906 ja tenim en Gastón amb establiment comercial obert a Ciutat Vella, a Barcelona: un negoci de venda de minerals per a col·leccionisme i de talla de gemmes naturals i piedras falsas, expressió políticament incorrecta referida a les pedres d’imitació… Val a dir que el terme “masadura” que consta en l’anunci publicitari es referia sense cap mena de dubte a la barra d’element sintètic que produïa el forn Verneuil, i que un cop formada en el forn, era processada, seccionada, tallada com gemma d’imitació, i que el nostre home va importar dels obradors lapidaris de Saint Claude, que ja feia dècades que la produïen.

De la lectura de la publicitat del seu negoci es dedueix que aquest va prendre volada ràpida: va donar feina a viatjants i representants a les principals ciutats de l’Estat espanyol i la va aparellar amb altres indústries simbiòtiques a la joieria com, per exemple, la de l’estotgeria.

Com veureu a la carta de 1931 –interessant– de la dreta, el nostre home, ja establert de ple, té botiga-taller al carrer Avinyó-Comtessa de Sobradiel. El volum del negoci de Casa Chritin va augmentar exponencialment, així com la seva participació activa a la vida social i artística barcelonina. L’any 1935, tal com ho expressa el butlletí del Foment de les Arts Decoratives de juliol d’aquest any, trobem Gastón Chritin tot patrocinant un dels premis del concurs de projectes organitzat pel Círcol de Joiers de Barcelona, estament adherit al FAD.

Els anys de postguerra, malgrat les dificultats que devien de presentar per a una indústria com la lapidària, van ser també anys d’oportunitat per a Gastón. L’empresa obre el seu ventall a la producció d’eines (diamants) per al tall. El febrer de 1943 el trobem com a anunciant de l’empresa al Diario Oficial del Ministerio del Ejército:

• 

• 

Font: www.bibliotecavirtualdedefensa.es

I la seva vida com a empresari va anar movent-se a pocs metres de distància, entre el carrer Palau 5 i el carrer d’Avinyó 25, entre la llar, el taller i la botiga. En Gastón va casar-se i va tenir descendència, sempre molt vinculat a Ciutat Vella. Així, el sepeli de la seva esposa va tenir lloc el 1964 a l’església dels Sants Just i Pastor.

En Gastón Chritin va morir a Barcelona l’any 1969. El negoci de lapidari va ser continuat al mateix lloc de sempre per la seva filla Margarita i, quan aquesta es va jubilar, l’any 1985, en Roberto González, aprenent i operari de “la senyora Chritin”, com ell sempre l’anomenava, va continuar l’activitat fins la seva jubilació, el 2010.

Però no tot acaba aquí.

Mai no s’han preguntat els lectors la raó de voler atresorar minerals i cristalls? Mai ningú no us ha titllat de rara avis, de ser gent peculiar o estrafolària (friqui, en diríem ara…)? Doncs el nostre home també ho era.

Chritin, entre el dandy i l’home del Renaixement.

Però ara frenin un moment la lectura i tornin enrere, a l’anunci publicat al Diario oficial del Ejército. Després de l’anunci com a lapidari, l’anunciant ofereix una agulla de fonògraf (giradiscs) semipermanent amb la seva marca, és a dir, ideada per ell (cal recordar que l’element que llegia el microsurc dels discs de pedra o vinil era… un diamant!). Després de la Guerra Civil, doncs, en Gastón diversifica la seva activitat com a lapidari cap a la creació d’altres productes, sobretot en el camp de l’oci. Malgrat tot, no he estat capaç de trobar cap altra referència d’aquesta agulla per a fonògraf.

Però n’hi ha un altre, també de la seva invenció, que entre col·leccionistes d’altra mena, és un objecte mític: el carret-bobina de pesca “La dorada – Chritin”, que en Gastón va inventar, muntar també en el mateix taller de lapidari i comercialitzar, presumiblement a partir de la segona meitat de la dècada de 1930. I aquí tenim el nostre home en unes fotografies en temps d’oci. Sembla ser que resten molt poques imatges públiques de Gastón Chritin. Per tant, aquestes tenen un valor doble, perquè en la de la dreta el nostre protagonista posa en un balcó que dona al carrer d’Avinyó, on tenia la botiga de lapidari.

• 

• 

Font: http://sagarracarretes.blogspot.com/2011/12/la-verdadera-historia-de-la-dorada.html

Tal com se m’ha anat dibuixant el temperament de la persona, sembla que en Gastón prenia per costum provar de millorar minuciosament tot allò que li permetia gaudir. Era molt aficionat a la pesca, i en especial a la pesca de truita de riu amb canya, possiblement des de la seva llarga estada a Bassella (Alt Urgell) l’any 1927-28, amb el riu Segre envoltant-lo. I això ens porta a una altra aresta de la seva personalitat.

Aquesta estada tenia una raó: provar de recuperar-se d’un greu accident de motocicleta que va patir l’any 1927 en la Cursa d’ascensió a la Rabassada en motocicleta. Perquè en Gastón, a més d’extraordinari tallista, a més d’inventor, va ser un dels pioners de les carreres motociclistes a Catalunya. Va participar i integrar-se en el palmarès de guanyadors de totes les proves clàssiques catalanes de la dècada de 1920 tot muntant motocicletes de gran cilindrada (600 cc. als anys 20!) i motocicletes amb sidecar. Chritin consta com a guanyador o participant destacat a la Pujada a la Rabassada, la carrera Sitges-Vilanova, la Volta a Catalunya o la Pujada motociclista a Montserrat. N’hi va haver d’altres. El degà dels diaris esportius, El Mundo Deportivo, del 14 de juny de 1925 i El Heraldo Deportivo, diari esportiu de Madrid,del 5 de març de 1925 en deixaven constància escrita, i també gràfica…

Fonts:

El Mundo Deportivo. Barcelona, 14 de juny de 1923

El Heraldo Deportivo.  Madrid, 5 de març de 1925

http://sagarracarretes.blogspot.com/2011/12/la-verdadera-historia-de-la-dorada.html

El greu accident de motocicleta pujant la Rabassada apartarà definitivament en Gastón de les competicions motociclistes. Malgrat això, i a Bassella, l’any 1927, durant el procés de recuperació de l’accident, coneix el mecànic del poble; un jove d’uns vint anys, en Mario Soler. Fan molta amistat i el nostre home li encomana l’afició al motociclisme. Mercès a aquella relació i al vincle nascut, en Mario Soler es dedicarà la resta de la seva vida a la reparació i restauració de motocicletes d’època. Aquesta afició va convertir-lo en un dels millors restauradors de motocicletes d’època a Europa i li va permetre establir les bases de l’actual Museu Moto Bassella.

Si en voleu saber més: bassella@museumoto.com

Les mans d’un lapidari són mans afinades, i el seu producte esdevé exquisit. Em resta per mostrar algunes talles sorgides de l’obrador de gemmes naturals de Casa Chritin que dormen ara a la meva petita col·lecció de gemma tallada. Si us plau, els companys i companyes més versats no us esquinceu les vestidures: la  bellesa i la estètica apareixen d’igual manera en un grup de cristalls en brut com en un esclatant cristall gemmífer tallat. Tot és qüestió de contextos…

• 

• 

• 

• 

(*) En Roberto em va mostrar la part que restava del cristall d’aiguamarina del que provenien aquestes dues talles: una peça brasilera, de Ceara, força antiga, de dimensions i color excepcionals. Em va assegurar que aquelles dues talles havien estat fetes pel mateix Gastón Chritin.

Com ja he dit, cap a l’any 2010 en Roberto, arribada l’edat de la seva jubilació, va abaixar per sempre la persiana del negoci de lapidari més antic de Barcelona. Unes notes trobades a les modestes mostres de les caixetes dels Encants Vells m’han servit per a rememorar una persona singular i gratar una mica sobre la seva historia. També, sobre la història d’un ofici i una afició.

Avui el local que ocupava l’antiga Casa Chritin al carrer d’Avinyó 25 és, simplement, un record. Bé; no ben bé: ara és una botiga de roba hortera per a turistes.

Però aquesta és ja una altra cançó.