RESSENYA DE LA SORTIDA A LES MINES DE CAN MONTSANT (21/11/2021)

PRUDENCI GATELL

El matí s’havia llevat amb un fred intens i agut, acompanyat d’un vent que augmentava aquesta sensació gèlida.  Des de Calella o des de Tordera, endinsar-se al paratge d’Hortsavinyà, dins de la Serralada del Montnegre, és tota una aventura.  Malgrat que és tot ple d’urbanitzacions, el perfil és ben accidentat i es combinen carreteres asfaltades i pistes de terra.  Arribar al punt de trobada, l’església de Sant Llop,  no va estar a l’abast de tothom i el grup es va aplegar una mica més endavant, just abans de la tanca on començava el camí cap a les mines.

Ambient d’hivern i paisatge de tardor, amb castanyers que entapissaven la pista amb fulles i pellofes, arboços farcits de cireres i tot de bolets, molsa i falgueres als racons més ombrívols. I a mig camí, a la petita clariana del Roquell, l’explicació d’en Marc Campeny, per a entendre el que havíem de trobar. L’explicació sobre la formació dels skarns en general i aquest en particular, amb les seves característiques, va ser ben didàctica i entenedora per a tots els assistents.  La interacció entre un batòlit granític i nivells de calcària amb una significativa circulació hidrotermal va propiciar la formació de la mineralització objecte d’explotació de les mines de Can Montsant. El metall buscat era, principalment, el coure. De fet entre la paragènesi de la mina és fàcil distingir menes metàl·liques cupríferes com ara la calcopirita, la bornita o la covellita. També s’hi poden trobar espècies formades per l’alteració i oxidació d’aquestes menes com la malaquita, l’atzurita, l’auricalcita o la serpierita. Tota aquesta associació s’engloba dins dels minerals típics dels skarns on, en el cas d’Hortsavinyà, hi predominen silicats com la vesuvianita i espècies del grup dels granats: grossulària-andradita i spessartina.

Amb aquests coneixements vam prosseguir la caminada fins arribar a peu del jaciment, moment en què ens vam enfilar muntanya amunt camp a través per arribar a la zona dels pous.  Les labors estan abandonades des de fa dècades, però ha estat un punt habitual per a una part dels aficionats a la mineralogia d’aquest país, per la qual cosa trobar bon material és cada cop més complicat.  Darrerament, vam poder comprovar que algun dels últims visitants havia malmès la zona, descavalcant alguns arbres per a esmicolar la roca.

Mentre una part del grup explorava els terregalls a la recerca de bon material, la resta observava els pous i entrades. Val a dir que l’indret revesteix cert perill si no es va amb precaució, si bé està tot degudament senyalitzat i advertit. No era intenció en aquesta sortida accedir a cap de les boques, pel que no es van prendre ni cascs ni frontals. I certament, era més prudent aquesta opció.  Remenant entre les roques vam passar unes tres hores.  Tothom va poder recollir mostres de granats i vesuvianites, i també d’atzurita i malaquita, d’aquestes quatre en abundància.  Altres mostres més minoritàries també van caure al sarró. En Marc, amb paciència, resolia els dubtes que sorgien al voltant de la identificació dels minerals i orientava sobre les millors zones on cercar. Curiosa també va ser la manera de descobrir magnetita, això sí, massiva, amb un potent imant.

Cap a quarts de dues, vam recollir motxilles i vam enfilar el camí de tornada, amb una baixada un tant accidentada per com n’estava de relliscós el bosc, fins a la pista. Animats per les troballes, i més encara per l’estona compartida, el retorn per la pista va ser prou amè i distret.  Un cop a l’esplanada on havíem aparcat, es va donar per finalitzada la sortida.