Sortida al Pic de l’Infern

Crònica de la sortida al Pic de l’Infern (16/7/2022)

Prudenci Gatell

Dissabte 16 de juliol. Onada de calor severa. A priori, podria no semblar el millor dia per a fer una sortida d’alta intensitat com la programada. Però l’alta muntanya cal reservar-la per a l’estiu, ja que hi ha més garanties de bona climatologia. Amb aquesta premissa, es va convocar tots els assistents a l’aparcament de l’estació d’esquí de Vallter2000.  ’hora de trobada, 9:45 h., no va estalviar haver de matinar, doncs la distància, des de pràcticament qualsevol indret, era gran. Un cop reunits i adquirits els bitllets del telecadira, el grup, format per 10 intrèpids excursionistes, va enfilar l’ascens mecanitzat fins al punt on s’iniciaria la caminada. Temperatura agradable i una brisa suau però un sol radiant que requeria protecció.

Els 10 intrèpids excursionistes (només se’n veuen 9; l’altra està fent la foto…) Foto: Lluís Clapés

Ben a prop del punt de partida vam veure el naixement del riu Ter (Ulldeter) i d’allà, després d’una primera ascensió, es va arribar al coll de la Marrana, cruïlla de camins. El pic Bastiments s’erigia temptador però no era el nostre destí. Parada tècnica, on en Lluís Clapes va fer tota l’explicació sobre la formació d’aquells materials d’origen metamòrfic, i molt antics, previs a l’orogènia alpina. Vam encaminar-nos pel corriol que porta a Núria, i després de creuar el Freser, vam desviar-nos lleugerament a la dreta per apropar-nos de mica en mica a la falda del pic de l’Infern. A uns 2.300 metres d’altitud, el paratge era erm; prats immensos però sense més vegetació que flors i altres plantes baixes; ni matolls ni arbres ni cap element botànic que pogués aportar una mínima ombra.

Parada tècnica on en Lluís va fer tota l’explicació sobre la formació d’origen metamòrfic. Foto: Màrius Asensi
Foto: Joaquim Millan
Foto: Prudenci Gatell

Arribats a la zona de les tarteres, va ser molt fàcil fer-se la idea de com aflorava el material. Els estrats de marbres i dolomies s’intercalaven amb els esquistos, fent una combinació de blancs i grisos ben curiosa. A mida que un s’anava enfilant i apropant a la cresta, el pendent era més pronunciat i la quantitat de blocs i pedres més extensa. Val a dir que a les zones baixes també s’hi podien trobar mostres però, certament, a les parts altes estaven en millor estat, doncs algunes s’havien desprès recentment.

El temps va passar volant; sense adonar-nos-en vam invertir un parell d’hores cercant l’exemplar més vistós. Si bé el material era monotemàtic, els matisos en la seva presentació convidaven a remenar i remenar, confiant en trobar aquella peça on els feixos radials fossin més vistosos.

Tremolita. Foto: Lluís Clapés.
Epidota. Foto: Màrius Asensi.

Ja a quarts de tres, i en un paratge d’una bellesa incomparable, vàrem dinar, tot iniciant el camí de tornada carregats (no massa) i un xic cansats de l’enrenou de tot el dia. El retorn va ser amenitzat per grups d’isards que vam anar trobant a les rodalies i, fins i tot, alguna marmota despistada que es va deixar veure. La ruta fins el Coll de la Marrana va ser feixuc però després, ja a la capçalera del Ter, tot era baixada. No vèiem el moment d’arribar a l’aparcament i vam seguir les pistes d’esquí que ens portaven més directes i ràpids a l’estació. Un cop allà, temps va faltar per a prendre un refresc o una cervesa per a recuperar-se de la calor, tot comentant la jornada i les anècdotes del dia. Cansats però satisfets, ens vam acomiadar i es va donar per tancada la sortida.

Grups d’isards. Foto: Joaquim Millan.
Foto: Miguel Guerrero.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s