Una visita a la mina “Escarlati”, Puerto de las Señales, Maraña, Lleó, Castella i Lleó.

Una visita a la mina “Escarlati”, Puerto de las Señales, Maraña, Lleó, Castella i Lleó.
Frederic Varela Balcells
Grup Mineralògic Català
fredericvarela@hotmail.com

Aprofitant una estada d’uns dies a Astúries, vaig tenir l’oportunitat de fer una escapada a aquesta antiga mina de cinabri  situada a la província de Lleó però a tocar d’Astúries.

La mina està situada a uns 800 m del Puerto de las Señales, un coll de muntanya que es troba a 1.625 m d’altura, al municipi de Maraña (Lleó).

Va ser qüestió d’aixecar-se d’hora, perquè des del lloc d’Astúries on em trobava calia fer gairebé 70 km fins a arribar a les proximitats de la mina. Abans d’arribar vaig fer una primera parada al Puerto de Tarna, punt de pas obligat venint d’Astúries i que marca el límit entre aquesta comunitat autònoma i la de Castella i Lleó. Dia rúfol, plovisquejant i amb boira baixa, que sembla que comença a aixecar-se tan bon punt s’arriba al port i la serralada canvia de vessant. El viatge fins al port, amb uns paisatges de boscos i muntanyes espectaculars en plena Serralada Cantàbrica. Al Puerto de Tarna, en el costat asturià, es varen fer fa anys unes prospeccions i alguns treballs a la recerca de cinabri, treballs que es poden reconèixer per sobre i a la dreta de l’edifici del restaurant (foto 1).Després de fer algunes fotografies, agafo la carretera LE-331 que porta en pocs minuts fins al Puerto de las Señales (foto 2). Aquí es pot deixar el cotxe i ens acostarem a la mina a peu per una pista forestal que queda a l’esquerra venint des del Puerto de Tarna. La pista és d’ús ramader i està tancada amb un fil elèctric perquè no marxin les vaques que pasturen als terrenys (foto 3). És un tancat (pastor elèctric) com els que ens trobem sovint a les nostres sortides per Catalunya i està permès el pas, però sempre s’ha de tenir la precaució de tornar a tancar un cop hàgim passat. Fins a la mina tenim un recorregut d’uns 800 metres sense cap dificultat, tot seguint la pista. Trobem primer les Lagunas de Valdecarrín (foto 4), unes llacunes que amb la sequera d’aquest estiu han quedat mig buides però que encara serveixen d’abeurador per als ramats de vaques i per a la fauna salvatge. Just arribar, aixeca el vol un rapinyaire de bona mida, potser una àliga que es perd entre la boira. Pel que fa a les vaques, val a dir que hem d’anar amb certa precaució. Tot i ser animals domèstics passen molts mesos a la muntanya i saben defensar-se si arriba el cas. Si aneu amb un gos, cal lligar-lo sempre i procurar en tot moment guardar una distància prudencial, ja que si se senten amenaçades poden atacar. Sobretot s’ha de vigilar si tenen algun vedell petit.

1- Puerto de Tarna, límit entre Astúries i Lleó. En aquest turó que es veu darrere els edificis, l’empresa Minas de Tarna va fer uns treballs de prospecció a la recerca de cinabri. En resta l’esvoranc i un parell de boques.
2- Puerto de las Señales, on comença la pista que porta a la mina “Escarlati”.
3- Inici de la pista.
4- Lagunas de Valdecarrín, amb molt poca aigua degut a la sequera, que aquest any ha afectat també aquestes zones del nord de la península on habitualment tenen un clima humit i plujós.

Continuant el camí ens trobarem de sobte dalt d’una mena d’amfiteatre natural on hi ha els treballs de la mina, situats al vessant nord d’un pic que s’alça fins als 1.737 m. El lloc és espectacular; ens trobem a 1.654 m d’altura i amb unes vistes meravelloses; això sí, quan la boira ho permet (foto 5). Després de fer alguns revolts en baixada, arribarem a la zona inferior, als terregalls i a la que era segurament la plaça de maniobres (foto 6).

5- Ens acostem a la zona de la mina. La boira, sovint empipadora, també ens regala aquests ambients d’una bellesa misteriosa i melancòlica.
6- Un cop aixecada la boira, ja podem veure amb claredat els terregalls de la mina. El superior sembla una barreja de material extret en part dels treballs de dalt i en part de tartera natural. El de baix està format per material de rebuig, extret de les galeries.

Cal anar per feina ja que he de tornar a casa a dinar i només disposo d’un parell o tres d’hores a tot estirar. Amb una primera ullada, als terregalls es veu a la zona inferior una acumulació de roques més clares i de menor grandària que semblen clarament restes de les extraccions de les galeries. Per sobre es veuen uns terregalls (gairebé tartera) amb fragments més grossos, segurament una barreja de material extret de les labors superiors i de despreniments naturals (foto 6). Resseguint aquests blocs, ens podem fer una idea de la geologia de la mina. Veiem unes roques calcàries d’un color gris fosc, parcialment silicificades, que corresponen a la formació Caliza de Montaña, d’edat Namuriana (Carbonífer, 320 M.A.) i que correspondrien a la roca encaixant del jaciment. En aquesta roca més fosca destaquen filons de calcita blanca i hi començo a veure indicis del que he vingut a cercar: el cinabri (foto 7). Aquest mineral apareix formant petits filons o bé dispers en la mateixa roca encaixant però sobretot a les fractures de la calcària que s’han reomplert de calcita i on destaca el vermell del cinabri sobre el blanc de la calcita (fotos 8, 9 i 10).

7-  Al terregall, blocs de calcària gris amb filons de calcita blanca i algun indici de cinabri.
8- Cinabri. Placa de roca calcària amb vetes de calcita i disseminacions de cinabri. Mides: 14 x 9 cm.
9- Cinabri i calcita. Mides: 12 x 11 cm.
10- Cinabri. Placa de roca calcària amb vetes de calcita i disseminacions de cinabri. Mides: 14,5 x 10 cm.

El cinabri era el mineral objecte de l’explotació, que va ser portada a terme per l’empresa Minas de Tarna S.A. en dues etapes. L’última i més important va durar des del 1969 fins al 1972. L’empresa estava situada a la localitat lleonesa de Riaño, on es processava el mineral per a obtenir el mercuri. S’abastia de les mines “Escarlati” i “Carmina”, aquesta última situada molt a prop, a la localitat de Riosol. Sembla que bona part dels miners eren d’origen gallec i sobretot asturià. L’any 2012 va caducar el registre miner de la mina “Escarlati”, gairebé quaranta anys després d’haver finalitzat els treballs.

Després d’una primera revisió superficial dels terregalls, em dirigeixo a la boca més accessible, situada just per sobre del terregall inferior. Està oberta a la paret de la roca i la part superior està reforçada amb maçoneria. Segurament es tracta de la galeria principal (foto 11). Per sobre i en el vessant de la muntanya es poden observar a diferents nivells algunes boques i buidats irregulars fets sobre la mineralització i que es creu són força antics (fotos 12, 13 i 14). També hi ha galeries inferiors comunicades per pous amb la galeria principal. A l’explotació moderna es va treballar en cinc nivells entre les cotes 1.595 i 1.670.

11- Boca d’entrada de la galeria principal que donava a la plaça de maniobres de la mina, entre els dos terregalls. És fàcil de localitzar pel reforç de maçoneria a la part superior.
12- Alguns dels treballs superiors semblen molt antics.Hi ha qui diu que els romans ja varen explotar aquesta mina. Coneixien bé aquestes terres del nord de Lleó, d’on varen extreure grans quantitats d’or a Las Médulas i també de cinabri, que anomenaven minium i que era molt apreciat i valuós. A Miñera de Luna, a prop de La Robla, els romans van explotar el cinabri amb el sistema de Ruina montium.
13- Una altra vista d’aquests treballs de la zona superior.
14- Aquests treballs eren, bàsicament, buidats de la massa mineralitzada.

L’entrada a aquesta galeria està parcialment tapada per alguns blocs de roca i terra però es pot entrar bé (foto 15). La primera part es veu àmplia i segura encara que, segons sembla, la resta de treballs no ho són tant i els cercadors que la coneixen bé diuen que cal anar amb molta precaució. Serà l’únic treball d’interior que visitaré i només en el seu recorregut inicial i amb molta prudència. A pocs metres de l’entrada hi ha una vagoneta enmig d’una obertura (foto 16) que dona pas a un petit pla inclinat que comunica amb l’exterior per sobre i a l’esquerra de la boca per on hem entrat i que devia servir per a extreure el mineral (foto 17).El pla inclinat continua gairebé en forma de pou cap a nivells inferiors (fotos 18 i 19), que generalment estan inundats. Tornant a la galeria principal, a la dreta s’obre una galeria curta amb el que devien ser un parell d’habitacles (foto 20). La galeria principal s’endinsa a la muntanya però, pel que he pogut llegir, des de fa uns anys està ensorrada.

15- La boca d’entrada de la galeria principal vista des de dins. La volta i parets del primer tram estan reforçats amb formigó. Es pot veure com l’entrada s’ha anat reomplint, però es pot passar sense gaire dificultat.
16- Restes d’una vagoneta. L’obertura lateral ens porta al pla inclinat.
17- Pla inclinat amb restes de raïls que comunica amb l’exterior just per sobre i a l’esquerra de la boca per on hem entrat.
18- Continuació del pla inclinat…
19- …que comunica amb alguna galeria inferior amb una trajectòria gairebé vertical i que devia servir per a treure el mineral. En aquest punt cal anar amb precaució; no val a badar.
20- Petita galeria, fillola de la principal, amb algunes petites habitacions.

A les parets d’aquesta galeria s’aprecia la roca encaixant, amb fractures de bona mida reomplertes de calcita blanca, sovint espàtica (foto 21). En una zona que sembla haver estat picada no fa molt, puc localitzar algun indici de cinabri (fotos 22 i 23) i també fluorita en agregats de cristalls poc definits de color violeta clar (fotos 24 i 25). La fluorita és un altre dels minerals descrits en aquesta mina i fa temps se n’havien extret alguns exemplars ben cristal·litzats de color violeta. També està citada l’estibnita, dispersa o inclosa en cristalls de cinabri, així com també el quars (fotos 26 i 27). Com a minerals accessoris trobem, com ja hem vist, la calcita massiva, sovint espàtica (foto 28), i estan també citades la calcopirita, la pirita, la tetraedrita, els ocres d’antimoni, la berthierita (un sulfur de ferro i antimoni) i la livingstonita (una rara sulfosal de mercuri i antimoni).

21- A les parets de la galeria observem la roca calcària encaixant amb fractures de diverses mides reomplertes de calcita massiva i espàtica.
22- Cinabri i calcita. Mides: 3 x 2,9 cm.
23- Cinabri i calcita. Detall de la peça anterior. C.V.: 1 x 1 cm.
24- Fluorita i calcita. Mides: 3,7 x 2,4 cm.
25- Fluorita i calcita. C.V.: 2 x 1,5 cm.
26- Quars i calcita. Mides: 6,4 x 4,3 cm.
27- Quars. Detall de la peça anterior. C.V.: 1,5 x 1,5 cm.
28- Calcita espàtica. Mides: 4,7 x 3,5 cm.

A la galeria no trobo cap més indici digne de ser treballat i decideixo provar sort als terregalls de l’exterior. En sortir de la boca i a pocs metres, em trobo amb una vaca que em mira sorpresa. La cara de l’animal en veure sortir un ésser estrany de sota terra, abillat amb casc (vermell!) i una llum al cap és tot un poema. Suposo que la meva cara en trobar-me de morros amb el remugant no devia ser gaire diferent. Després de superada la sorpresa, cadascú va seguir amb els seus afanys: ella a buscar herba fresca i jo a remenar pedres (foto 29). La vida i la meva feina m’han ensenyat que humans i animals, al cap i a la fi, no som tan diferents.

29- Les vaques, mestresses del lloc, ens miren encuriosides.

Als terregalls d’entrada no es veu gran cosa. Després els ulls s’acostumen a buscar els indicis que ens poden portar a fer alguna troballa interessant (foto 30). Blocs de calcària grisa amb alguna taca vermella que, en partir-los, ens poden oferir algun petit filó de cinabri. També cal buscar en aquestes roques grises els filons de calcita blanca ja que a dins podem trobar cinabri espàtic i fins i tot algun petit cristall. La roca encaixant també està mineralitzada i es pot obtenir algun exemplar força estètic. El cinabri exposat a la intempèrie perd color i lluentor i no és massa atractiu; per això cal trencar els blocs buscant els exemplars en la fractura fresca de la roca (foto 31 i 32). El cinabri d’aquesta mina és especialment apreciat pels col·leccionistes per la seva associació amb la calcita blanca: el color roig robí del cinabri contrasta amb la blancor nívia de la calcita. També són espectaculars les peces on el cinabri s’associa amb el quars cristal·litzat. D’aquí es varen extreure fa anys molt bons exemplars de cinabri ben cristal·litzat de fins a 3 cm. Cristalls romboèdrics, sovint maclats, ben definits i d’un color vermell intens. Val a dir que són exemplars que s’han de preservar de la llum, sobretot la del sol. Sovint aquests cristalls s’obtenien acidificant la calcita que els englobava. Actualment, les troballes són cada vegada més escasses però encara vaig poder recollir alguns exemplars de cinabri espàtic representatius de la mineralització (fotos 33 i 34) . Pel que fa a l’estibnita, el mineral més interessant després del cinabri, només en vaig trobar una mostra micro en forma d’acícules sobre cinabri. L’estibnita d’aquest jaciment es presenta en forma de cristalls aciculars o prismàtics, amb mides que van desde pocs mm fins a alguns cm i s’associa al quars,  a la calcita, al cinabri o també a la roca calcària.

30- Terregalls amb blocs i fragments de calcària gris parcialment silicificada. Cal cercar els filons de calcita blanca amb algun indici de cinabri, encara que la roca encaixant també està sovint mineralitzada i s’obtenen exemplars força estètics.
31- Cinabri i calcita. A la zona inferior s’observen algunes petites pirites alterades.
Mides: 6 x 5,2 cm.
32- Cinabri i calcita. C.V.: 4 x 3,5 cm.
33- Cinabri. C.V.: 3,4 x 2 cm.
34- Cinabri. Mides: 6,5 x 1,5 cm.

El matí va passar volant, rodejat de vaques, natura, silenci, aire pur i uns paisatges espectaculars. I sobretot, de pedres. La boira es va aixecar i lluïa un sol que feia goig. Al sarró, unes mostres de cinabri de la famosa mina “Escarlati”. Ja em direu què més es pot demanar!

35- Les vistes són espectaculars. A l’altra banda veiem la carretera que ens ha portat des del Puerto de Tarna al de Las Señales.
36- Vista de la mina des de la carretera que ens portarà de tornada cap a Astúries.

Addenda sobre els cinabris de Tarna

Sovint es fa menció a la bibliografia o en algunes col·leccions als cinabris de Tarna o de la mina (o mines) de Tarna, que alguns situen a Astúries i d’altres a Lleó. El cas més conegut és el d’un cinabri de la col·lecció Folch que s’ha difós en diferents publicacions i que segons la fitxa que l’acompanyava provenia de les minas de Tarna, Maraña, León. És una peça excepcional, amb un cristall maclat força aeri de 3 cm sobre calcita. Va ser recuperat l’any 1971 pel capatàs de les mines.

Tarna és una localitat asturiana situada uns km al nord del Puerto de Tarna. En aquesta població no se sap que mai hi hagi hagut cap mina de cinabri, ni tan sols de cap altre mineral. Ocasionalment, podria ser que alguns cinabris s’hagueren obtingut dels treballs que es van fer al Puerto de Tarna, en el límit entre Lleó i Astúries, si bé encara dins d’aquesta última comunitat, però tampoc hi ha constància fefaent de cap exemplar amb aquest origen concret. Fins on es coneix actualment, els cinabris etiquetats com de Tarna o de les mines de Tarna provindrien de les mines de Lleó, bé sigui de la mina “Escarlati” o de la mina “Carmina”, situada aquesta última a Riosol, a pocs km de la primera. Popularment però també en alguns treballs de caire geològic, a aquestes mines se les ha denominat com a minas de Tarna o minas del Puerto de Tarna. La confusió es va poder originar del mateix nom de l’empresa explotadora, Minas de Tarna S.A. (que també va fer els treballs del Puerto de Tarna), o potser per la proximitat d’aquest port de muntanya a les mines però en cap cas tenen relació amb la localitat asturiana de Tarna.

Pel que fa al cinabri de la col·lecció Folch, per les dates i la persona que el va trobar, amb tota probabilitat prové de la mina “Carmina” o de la mina “Escarlati”.

Bibliografia

Garcia-Ordiales, E.; Álvarez, R.; Cienfuegos, P. (2021): Los recursos del cinabrio en la Península Ibérica. En: El oro rojo en la antigüedad. Zarzalejos, M.; Hevia, P.; Mansilla, L. (editores). Universidad Nacional de Educación a Distancia.

Calvo, M. (2003): Minerales y Minas de España. Volumen II. Sulfuros y sulfosales. Museo de Ciencias Naturales de Álava.

Luque, C. (1992): El mercurio de la CordilleraCantábrica. En: Recursos minerales de España. García Guinea, J.; Martínez Frías, J. (Coordinadores). Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Zona Mindat-Minas de Tarna. Asturias

En: Foro FMF

https://www.foro-minerales.com/forum/viewtopic.php?p=51385#51385

Consulta: setembre 2022

Estadística Minera

http://info.igme.es/estminera/informes/1964.pdf#page=104

Consulta: setembre 2022

Mineralogía Topográfica Ibérica

https://mti-minas-castillayleon.blogspot.com/2007/12/mina-escarlati_29.html

https://mti-minas-asturias.blogspot.com/2017/08/mina-del-puerto-de-tarna.html

Consulta: setembre 2022

Es poden veure més exemplars d’aquesta mina a:

Foro FMF

Mindat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s