Ens ha deixat el nostre company i amic Agustí Asensi

Frederic Varela

L’Agustí era un dels socis més veterans del GMC. Persona discreta però molt activa en segon pla; sempre disposat a donar un cop de mà en el que calgués. Amb la seva esposa la Jorgina feien un tàndem excepcional, al que després es va afegir el seu fill, en Màrius.

L’Agustí era una bona persona, encara que sembli un tòpic; traspuava bonhomia. Sempre em recordava un d’aquells savis despistats però que saben estar al cas en tot moment de les coses importants. Bon fotògraf, tant de les activitats del Grup com també dels seus estimats minerals, de les peces de mà i últimament també dels exemplars micro. Recordo les converses animades sobre com de difícil era i de la paciència que li calia per aconseguir fer bones fotos d’aquests exemplars diminuts.

Personalment, mai li podré agrair prou el suport que ens va donar (també, per suposat, la Jorgina) quan l’any 2014 ens vàrem presentar la nova Junta per mirar de renovar el Grup. Ell, que coneixia bé la casa, va veure clar que aquell era un pas necessari i imprescindible i ens va fer costat en tot moment. I sé també que, tant a ell com a la Jorgina, aquesta decisió els va costar el refredament dolorós d’algunes amistats.

Poc pensàvem que aquell matí radiant a Arenys de Mar acabaria d’una forma tan tràgica. Pujàvem xerrant pel carrer de l’Església; ell i jo apartats una mica de la resta del grup. M’explicava com venint s’havien perdut, amb el Màrius fent cas al GPS. Aquest jovent amb la tecnologia, ell que havia conduït tota la vida… Em deia que arrossegava un constipat que no acabava de marxar. «Potser caldrà anar a veure el metge», va deixar anar…

I en uns minuts, la fatalitat, l’inevitable, tot i els esforços dels sanitaris que el van atendre amb extrema rapidesa.

En un moment tot es capgira i en les hores i els dies següents, mentre mires de pair el que ha passat, no pots evitar pensar en la fragilitat de la vida, immersa encara que no ho vulguem en el desordre i en el caos, malgrat tots els esforços esmerçats per part nostra en ordenar-la i fer-la previsible.

Amic meu, descansa en pau.

«La terra cobra el delme. No parlem, però, dels morts i fem-nos lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats com si només ens departís una paret de fum que priva sols de veure’ns. Llur silenci se’ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record.

No deixis de voltar-te de les seves imatges. Cada dia posa’ls flors al costat, per si poguessin sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert de llur manera d’ésser? Preservem les coses que van tocar, deixem-les allà on eren, quietament. i potser un dia se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera pacientment, contemplativament, tota la vida. Viu la teva vida mesclada amb ells. Usa els morts així.»           

Joan Vinyoli.

Per a la Jorgina i el Màrius.