Fira d’intercanvi de microminerals de Cremona. La degana i més gran fira d’intercanvi de micromounts d’Europa (7-8/9/2019)

Pedro Mingueza, Joan Rosell

 

Després de l’experiència de les tres primeres edicions de la fira d’intercanvi de microminerals de Camprodon, semblava una bona idea que el Grup Mineralògic Català tingués una representació en una fira de la mateixa temàtica però de major dimensió i solera, amb dos objectius fonamentals: per un costat, aprendre dels que fa molts anys que organitzen una fira de micromounts; i per l’altre, promocionar la pròxima Trobada de Microminerals i Sistemàtica de Camprodon allà on encara no es coneix i poder-la fer més europea.
No es podia escollir millor opció que la fira internacional de micromounts de Cremona, fira degana en l’intercanvi de microminerals i la més gran d’Europa i probablement del món en la seva temàtica. La fira està organitzada pel Gruppo Mineralogico Cremonese (en endavant G.M.C.) i se celebra ininterrompudament des de l’any 1976. Va néixer com una trobada d’aficionats italians als microminerals, inicialment a Pàdua, però el 1986 es traslladà a Cremona i dos anys després esdevé una fira internacional. Des de llavors, la fira ha comptat amb participants d’Itàlia, Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, Eslovènia, Espanya, Eslovàquia, República Txeca, Estats Units, Canadà i Brasil. El nombre de participants acostuma a estar sobre els 100. Enguany la xifra va ser de 98, però just abans de la crisi s’havia arribat a prop dels 120, ens explicava en Pier Del Monaco, actual president del G.M.C. i màxim responsable de la fira.

Cremona és una ciutat tranquil·la, relativament petita, amb poc més de 70.000 habitants que es troba a la regió de la Llombardia, a uns 80 kilòmetres al sud de Milà i és fonamentalment coneguda per ser la seva tradició de luthiers, sent d’aquesta ciutat la família Stradivari. Des del punt de vista mineralògic no sembla que la regió tingui massa rellevància, però probablement la seva situació estratègica (al peu dels Alps, molt propera a França, Alemanya, Suïssa…) sumada al seu clima benigne i l’entrega i abnegació dels membres del G.M.C (actualment uns 18) han propiciat que en aquesta ciutat es consolidés la fira de micromounts més important d’Europa.

La fira va tenir lloc els passats 7 i 8 de setembre. El programa d’activitats era més aviat senzill. Va començar el dissabte a les 15 h amb la benvinguda als participants estrangers i els primers intercanvis fins a les 19:30 h, moment en què es convocava un sopar de germanor entre els participants. El diumenge, ben d’hora, a les 8:30 h, es reprenia l’activitat amb la continuació dels intercanvis, que no pararia fins a les 16 h. Entremig, un parell de pauses: una pel lliurament de premis del concurs per a la millor microcelestina, i una altra per a prendre uns dolços i uns vins per gentilesa del G.M.C. Realment la fira està plenament focalitzada en allò que més interessa als seus participants, que no és altra cosa que l’intercanvi de microminerals i sistemàtica.

El dissabte al matí, tot i que veníem de l’aeroport de Milà, vam ser dels primers a arribar, després d’haver fet una bona matinada per agafar l’avió i, d’allà, el cotxe fins a Cremona. La rebuda va ser molt cordial encara que amb gran sorpresa per part dels organitzadors, donat que la nostra inscripció no els havia arribat pel fet que, malauradament, la persona que gestionava el correu electrònic de l’entitat havia mort un mes abans i no en tenien les claus. Es tractava de l’Ugo Ostan, gran mineralogista, fundador, i durant molts anys president, del G.M.C., el qual va ser recordat amb unes emotives paraules per part de l’actual president a l’inici del sopar “conviviale”. Durant aquest sopar el president del G.M.C. ens va anunciar que a partir de l’any vinent la trobada de Cremona es dirà Meeting Internazionale Ugo Ostan. El fet que no ens esperessin no va suposar cap entrebanc i en un moment ens van inscriure i ens van assignar taula. Ben al contrari, per a ells la sorpresa va ser molt agradable i van mostrar la seva alegria de tenir a dos catalans a la fira. De fet, ens van confessar que no estaven habituats a tenir participants “ibèrics” i que el darrer visitant espanyol que recordaven era, ni més ni menys, que el gran mineralogista per tots conegut, l’Antonio Barahona.

La fira estava ubicada a l’institut “ITIS J.Torriani”, als afores de la ciutat. El primer que ens va sobtar va ser la seva distribució poc convencional, ja que en lloc de fer-ho en una gran sala diàfana, tal com estem habituats, aquesta es distribuïa entre el vestíbul de l’escola i els passadissos adjacents. Una vegada la fira va estar en marxa, ens vam adonar que aquesta atípica distribució tenia els seus avantatges, puix que els passadissos eren suficientment amples i facilitava la gestió del material propi sense pertorbar a la resta d’expositors i resultava més fàcil trobar un lloc adequat per a mantenir una conversa particular sense el tràfec del voltant, com acostuma a passar a les fires on hi ha gran concurrència. Les taules eren també suficientment amples i totes disposaven de preses de corrent on la gent connectava els seus focus de llum o la il·luminació dels binoculars.

Ja en plena activitat, ens cridà l’atenció la gran quantitat de capsetes que omplien totes les taules; allò era realment una voràgine de micros. Tothom portava molt material, a excepció de nosaltres dos que vam dur el que vam poder pujar a l’avió a l’equipatge de mà. Fent una estimació a grosso modo i tenint en compte que érem 98 participants, el nombre de peces total a la fira podria rondar les 30.000; i no totes les peces eren micromounts, ja que vam poder veure també moltes de format “miniature”, “small cabinet” i fins i tot “cabinet”. Un altre aspecte destacable era l’etiquetatge de les peces, gairebé impecable a totes les taules; mai faltava el nom i el jaciment precís de l’exemplar i era bastant comú que indiqués l’any de la recollida o fins i tot una petita descripció de la peça. L’ús del binocular també era generalitzat, havent-hi gairebé un a cada taula. També era remarcable que, a banda de figurar el nom del participant, totes les taules estaven numerades i hi havia senyalitzacions a les parets per facilitar la seva localització. A cada taula ens van deixar el llistat de participants amb la seva informació i un petit talonari d’etiquetes per a notificar la intenció d’intercanvi entre els participants.

Però en mig d’aquest paradís del micro i la sistemàtica, no vam oblidar quina era la nostra missió principal, que no era una altra que donar a conèixer i promocionar la Trobada de Camprodon-Rocabruna 2020. Així que, de bon començament, vam col·locar els pòsters promocionals de la fira en els llocs més visibles i vam començar a recórrer totes les taules per deixar un fulletó informatiu en italià, alhora que explicàvem a cada participant el contingut i les “meravelles” que li esperaven si es decidia a visitar-nos. També els vam fer partícips del magnífic paisatge i millor gastronomia d’aquestes valls pirinenques. S’ha de dir que la gent, en general, es mostrava força interessada i en molts casos vam haver de precisar geogràficament la ubicació de Camprodon al mapa, la distància a la qual es trobava de la població de l’interessat i les possibles vies per arribar-hi. També vam donar a conèixer la fira de Sants i la de Sant Celoni, que serà el següent cap de setmana de Camprodon; una bona excusa pels que venen de fora de fer turisme i/o turisme mineralògic.

Entre ronda i ronda informativa, vam gaudir de l’activitat d’intercanvi com la resta d’assistents. El sistema d’intercanvi era exactament el mateix que utilitzem a Camprodon, adoptat dels nostres visitants francesos. És a dir, si algú podia estar interessat en exemplars teus, et deixava el paperet amb el seu número de taula i les peces que s’havia reservat, tot junt. A posteriori, anaves al seu lloc i, si t’interessava el material, li seleccionaves el mateix nombre de peces. Val a dir que tothom era molt generós en els intercanvis i fins i tot et donava més exemplars dels que et corresponien, sobretot si veien que el material que t’havien reservat s’ho valia. De la mateixa manera els corresponíem quan venien a buscar exemplars a canvi dels que nosaltres els havíem seleccionat. En algun cas si el nombre de minerals que els havíem reservat era superior al que ells podien escollir, ja que molt material ja havia “sortit”, ens deixaven la seva adreça postal per fer-los arribar més endavant alguns exemplars pels quals estaven interessats.

Pel que fa a les nacionalitats dels participants, com era d’esperar els italians eren majoria, seguit per francesos i alemanys, també algun austríac o anglès, i fins i tot un canadenc. De seguida vam ser conscients del nivell dels assistents, entre els quals es trobaven alguns dels mineralogistes europeus més reconeguts com Marco Ciriotti, Luigi Chiappino o Georges Favreau. Igualment, entre els assistents hi figuraven coneguts “dealers” dels micromounts com Joy Desor, Helmut Braith o Sönke Stolze. També ens vam retrobar amb ja vells coneguts de la fira de Camprodon com Pierre Valverde o André Melle.

Entrant ja en el material portat per a l’intercanvi, amb tanta gent i tantes capsetes, et trobaves de tot: taules on sovintejaven minerals habituals i de poc interès, taules on hi havia un gran assortit de sistemàtica de qualitat amb espècies raríssimes, i tots els termes intermedis que us pugueu imaginar. Però, en general, el nivell era bastant alt i la nostra experiència va ser que a totes les taules que ens van proposar canvi vam poder trobar coses que ens van interessar.

Per descomptat, el material dominant era l’italià i entre aquest ens va fer gràcia la quantitat d’anatases alpines que vam arribar a veure, ja que a cada taula italiana acostumava a haver-n’hi un bon assortit. A banda d’aquesta anècdota, la realitat és que el material italià era molt variat, on totes les regions d’interès mineralògic van estar molt ben representades, des d’una extensa varietat de minerals alpins, els prestigiosos micros de terres rares de les pegmatites de Cuasso al Monte o Vetralla, els minerals d’origen volcànic de Monte Somma o Vulcano, una àmplia varietat de minerals de l’illa de Sardenya, els minerals de manganès de Val Gavreglia, els d’antimoni de Le Cetine, fins a una interminable llista de reconegudes localitats impossible d’enumerar.

Deixant els minerals italians, vam poder gaudir de bon material alemany del qual podem destacar gran quantitat d’exemplars de la mina Clara, de Wittichen i d’Eiffel. Tot i que el material francès també va ser abundant i prou interessant, aquest va estar bastant dispers, no destacant cap jaciment en concret a excepció, pot ser, de Cap Garonne. També va haver-hi molt material de fora dels països d’origen dels expositors, entre ells ens va sorprendre que hi hagués força material suec i noruec, destacant localitats clàssiques com Långban o Harstigen. També va ser interessant el material xilè, amb una àmplia gamma de rars clorurs i sulfats del desert d’Atacama. Naturalment, també vam poder veure material nord-americà, canadenc, rus o xinès i en definitiva, vam poder veure espècies de gairebé tot el món. Les peces catalanes o espanyoles no eren especialment abundants a la fira si exceptuem el material que portàvem nosaltres; recordem alguns exemplars de Huércal Overa, de Villahermosa o de la mina La Celia.

El fet que no hi hagués massa material espanyol probablement ens va afavorir en els nostres canvis. La realitat és que vam canviar força; de fet, aproximadament més de les dues terceres parts del que portàvem es va quedar a la fira. Vam poder aconseguir micros molt interessants; uns per l’interès de la localitat, altres per la qualitat i sobretot molts per tractar-se d’espècies rares, molt poc habituals com: carlfriesita, grumiplucita, sailaufita, ciriottiïta, bonazziïta, montetrisaïta o favreauïta.

Tornant al vessant social de la fira, després d’una tarda intensiva d’intercanvis, puntualment a les 19:30 h tots vam tancar la paradeta per a traslladar-nos al restaurant on se celebraria el sopar de germanor, la “cena conviviale”. Tot i que el sopar no era a compte de l’organització, l’assistència va ser molt nombrosa, assistint prop de setanta persones. La vetllada va resultar molt agradable, plena de bon humor, on tothom explicava les seves aventures mineralògiques. Nosaltres vam tenir la sort de caure al costat d’en Marco Sturla, un dels membres més actius del G.M.C i de la fira. De la seva veu vam poder conèixer el grup i les seves activitats però, sobretot, ens va posar les dents llargues quan ens explicava els viatges mineralògics que havien organitzat en els darrers anys, en col·laboració amb altres grups d’arreu del món. En Marco ens relatava com havien estat en els jaciments més interessants del món, com els de Namíbia, Rússia o les Açores, acompanyats sempre d’experts i acadèmics de la zona. Com anècdota ens va explicar que en un dels viatges, ell mateix es va adonar que era l’únic de l’expedició que no tenia un mineral amb el seu nom. El sopar va ser realment intens i es va prolongar fins més enllà de les 22 h, moment en què vam marxar a descansar ja pensant en la jornada de l’endemà.

El diumenge vam tornar a la fira sobre les 9 h i ja hi era pràcticament tothom amb plena activitat. Va quedar ben palès que aquest segon “round” d’intercanvis seria encara més intens que el del dia anterior. Probablement els participants tenien al cap que s’havia d’aprofitar perquè el temps corria i calia fer els intercanvis desitjats. Es vivia un ritme frenètic pels passadissos, on la gent anava d’una taula a una altre tot carregats de caixes de micros. Aquest ritme no va parar fins que a mig matí es va aturar per a fer el lliurament de premis al millor micro de celestina. S’atorgaven cinc premis i quina va ser la nostra sorpresa quan van cantar el cinquè premi per a en Joan Rosell. En Joan havia portat una celestina de les pedreres de guix d’Arignac, a l’Arieja occitana. Els altres premis es van repartir entre concursants de diferents nacionalitats però, és clar, el primer va ser per a una celestina italiana.

L’intercanvi va continuar al mateix ritme fins a prop de les 15 h, moment en què el G.M.C oferia a tots els participants un assortit de pastissos i vins de la regió i que, hem de reconèixer, eren realment bons. A partir d’aquest moment, els participants ja van començar a recollir i nosaltres vam començar a acomiadar-nos d’aquesta gent que ens va acollir i tractar estupendament i amb la promesa que ens havíem de retrobar de nou i si podia ser a Camprodon, encara millor.

Agraïments:

Al Grup Mineralògic Català per fer possible la nostra participació a la fira.

Al Gruppo Mineralogico Cremonese per la fenomenal acollida i atencions rebudes durant tot   l’esdeveniment.